El llegat de la Grècia clàssica

Com tot, la Grècia clàssica va tenir uns prolegòmens, i aquests cal situar-los en la civilització micènica (1580-1100 aC), en una època d’expansió econòmica i militar, de construcció de temples i de muralles, però de la qual no se n’ha conservat res tangible. Ni tan sols la seva escriptura, que es va perdre. Sí, però, que n’ha quedat una cosa, i són els mites homèrics. Efectivament, és en aquesta època llunyana quan apareixen i queden fixats en l’imaginari col·lectiu dels grecs els mites religiosos, els herois i els déus de l’Olimp.

El mite de la guerra de Troia (ciutat que s’ubicaria a les portes de l’estret dels Dardanels) i la seva destrucció venen d’aquesta època, i s’anirien transmetent de manera oral, de generació en generació, fins que Homer, uns quants segles després –no se sap ben bé quants–, convertiria aquesta tradició oral en els primers textos de la literatura europea, en els poemes èpics Odissea i Ilíada. Dues epopeies que narren les accions heroiques de l’univers mític grec, i que fixaran la identitat hel·lènica per molts segles. Hi apareixen les gestes d’Aquil·les, el millor dels guerrers, que busca la glòria personal, en contraposició amb Hèctor, que lluitarà per la pàtria, encara que li pugui costar la vida. Dos models de soldadesca ben diferents. I Odisseu, que idea el cavall de fusta amb què assaltar Troia. O Ulisses, l’aventurer. I els déus i deesses, Zeus, Atena, Apolo, Agàmemnon, etc.

Homer, doncs, repassa els mites micènics i els recorda amb nostàlgia, en aquest primer capítol de la història de la literatura occidental. Això seria durant l’anomenada Edat Fosca (1100-776 aC), que va ser una època de reconstrucció després de l’ensulsiada micènica, en què comença la colonització i el comerç pel Mediterrani, i en què apareix tota una constel·lació de ciutats-estat autònomes (polis), governades per les respectives aristocràcies, cadascuna amb lleis pròpies i sense un estat al darrere, que configuraran el model organitzatiu característic de la Grècia clàssica. En total hi haurà unes 300 polis independents l’Hèl·lade.

Aquestes ciutats tenien com a punt neuràlgic l’àgora, que era l’espai públic per antonomàsia, el punt de trobada, de reunió del consell ciutadà i dels tribunals, i d’intercanvis comercials, i que tenien ben a prop els temples de culte als déus i als seus herois, amb un paper cohesionador de la societat i de tota la Hèl·lade, ja que els mites eren per totes les ciutats els mateixos. Entre els principals déus i deesses que veneraven hi ha Zeus (el “pare” dels déus), Atena (deessa de la intel·ligència), Posidó (déu de la terra i el mar), Afrodita (deessa de l’amor i el desig), Hades (déu de l’inframon) i Ares (déu de la guerra). És també a les acaballes de l’època fosca (s. VIII aC) quan apareix l’alfabet grec, que seria una adaptació de l’alfabet fenici.

Jocs d’Olímpia

Marca el final de l’Edat Fosca la celebració dels primers Jocs d’Olímpia (776 aC), que són el referent més antic que tenim dels Jocs Olímpics actuals. Uns jocs atlètics, que se celebrarien cada quatre anys durant dotze segles (també se’n feien a altres ciutats com Delfos, Corint o Nemea), que com els déus mítics, eren un element de cohesió hel·lènica ja que hi acudien homes de totes les polis i per a ells era un honor representar la pròpia ciutat. Eren tan importants els jocs que en cas de coincidir amb una guerra, les ciutats en litigi acordaven una treva per tal de poder-hi enviar els seus atletes i el públics. Hi concorrien els aristòcrates, sempre ciutadans lliures i sense causes judicials, que competien –nus– individualment al llarg de set dies, en disciplines com les carreres, la lluita, el llançament de disc, les curses de carros, el salt de longitud i el llançament de javelina. També s’aprofitaven els jocs per fer negocis i concertar matrimonis.

En el període arcaic (750-500 aC) s’assentarien les bases del que vindria a ser el segle d’or de la Grècia clàssica (500-400 aC). Són 250 anys de progrés econòmic, de colonitzacions arreu de la Mediterrània (Empòrion, l’actual Empúries, és del 580 aC) i del mar Negre, i de transformació profunda de la societat. Els grecs aprenen molt dels fenicis (l’escriptura, les tècniques de navegació, el comerç) i es llancen a la conquesta del mar amb la seva potent flota marina. Un dels motius d’aquesta expansió és la pressió demogràfica: les terres eren en mans d’uns quants, els aristòcrates, i per evitar tensions, s’enviava la població a fundar noves ciutats on progressar.

També és en època arcaica quan apareix per primer cop la moneda. Ho fa a la regió de Lídia, a l’Àsia Menor, i suposa una gran revolució, ja que permet l’enriquiment dels comerciants. Així, l’estatus ja no depèn només de les propietats de la terra, que inamoviblement havien estat en mans de l’aristocràcia i que eren hereditàries. Als propietaris els surt competència, i la nova classe mitjana comença a reclamar lleis més justes. I es comencen a promoure lleis per limitar els abusos de poder, amb uns drets i unes llibertats. Una classe mitjana que és compromesa amb la polis i que vol contribuir a la defensa de la ciutat, quan se senti amenaçada. Així, si fins ara la responsabilitat de la lluita requeia només en l’aristocràcia (a cavall; molt senyors, ells; a imatge i semblança dels mítics déus), ara la nova classe mitjana crea l’exèrcit hoplita, que suposarà un canvi fonamental en l’art de la guerra: guerrers, cadascun amb el seu casc, escut i llança, pagats de la pròpia butxaca, que atacaran en formació, per fileres, braç a braç, escut contra escut, i que seran invictes en el combat a terra durant 500 anys. I, esclar, voldran cobrar els seus serveis a la comunitat amb drets.

D’aquesta època destaca un nom, Soló: poeta, legislador, home conciliador que promogué lleis que protegien els desafavorits, sense treure poder als aristòcrates. Soló, un dels 7 Savis de Grècia, va dividir la societat en quatre, en funció de les seves rendes, per repartir de manera més equitativa el pagament d’impostos i les despeses militars (un autèntic cop a l’aristocràcia). També alliberà els petits propietaris de terres infèrtils de pagar els deutes als terratinents; creà un tribunal que recollia queixes sobre els abusos dels magistrats; i creà una assemblea del poble amb 100 membres de cada classe social.

L’advent de la democràcia va tenir el pas previ de la tirania. Fins al moment havia governat l’aristocràcia, en un sistema de poder hereditari, de les famílies més influents: els terratinents, amos de les terres més productives. Però amb l’enriquiment d’artesans i comerciants, es desafia per primer cop aquesta oligarquia i a la majoria de ciutats ocupen el poder per la força de les armes els tirans. Es tracta de líders populars, carismàtics, que recullen el malestar de molta gent, que van en contra de la injustícia, que s’ajuden de nobles amenaçats de perdre poder, de mercenaris, de desterrats, però que acaben essent uns dèspotes. Despietats amb els nobles, consoliden el seu poder personal al marge de la llei; protegeixen els qui els han ajudat a arribar al poder, fins que acaben tement complots i acaben liquidant tothom que pensen que els poden fer ombra.

La tirania, que no va durar gaire, va ser el trànsit entre el govern de l’aristocràcia i el de la democràcia.

Entrem ja en el període central de la Grècia clàssica, quan irromp la democràcia a Atenes i a totes les ciutats satèl·lit que la tenen com a referent. Som al segle V aC i dues urbs s’han erigit en hegemòniques entre la florida de polis dels territoris hel·lènics dels darrers 200 anys: Atenes i Esparta. Dues ciutats i dos models diferents, dues aliades que recelaven una de l’altra, que es miraven de reüll, fins que acabarien en una lluita fratricida que a llarg termini les portaria totes dues de mal borràs.

Esparta, al cor del Peloponès, té com a base el seu poder militar. La governa una elit guerrera disposada a morir per la ciutat, sempre posant l’interès col·lectiu per sobre de l’individual. Ho demostra el fet que s’hi fa una distribució igualitària de les terres, que cultiven els esclaus perquè els ciutadans espartans es formen des de joves per al combat. Una educació austera, severa, basada en la disciplina, en l’obediència, la lleialtat i la frugalitat.

A diferència d’Atenes, a Esparta no existeix l’adulteri: les dones poden tenir fills amb tothom, i el marit reconeixerà l’infant (un futur guerrer) com a propi. A la ciutat no es pot veure res d’art ni de decoració: la bellesa i el luxe no estan entre les seves prioritats i, de fet, es prohibeix als espartans tenir or i plata. Quant a la governança, conserven el rei, però rebutgen la tirania: disposa d’un consell de 28 ancians (de més de 70 anys), triats pel poble entre l’aristocràcia, que decideix en les qüestions polítiques sota la presidència de cinc magistrats, que fan complir la llei.

Atenes és als antípodes d’Esparta. Des de l’època arcaica que no té rei i que dicta lleis que afavoreixen la igualtat dels ciutadans. Val a dir, però, que són considerats ciutadans de ple dret una minoria, 40.000 dels seus 300.000 residents (ni el 15% del total): havien de ser homes nascuts a Atenes, fills de pare i de mare d’Atenes. Els estrangers, les dones i els esclaus tenien un rang inferior i no podien prendre part activa en la democràcia. Tampoc els processats per algun delicte.

Els esclaus, juntament amb els tributs que pagaven les polis aliades d’Atenes, van ser els qui van sostenir l’opulència de la ciutat durant l’època més expansiva. Els esclaus eren possessions dels amos (també els seus fills) i segons la feina que se’ls assignés, vivien en condicions infrahumanes o molt bé: podien treballar a la mina, al camp, tenir un ofici i treballar en tallers, etc., si bé només rebien la instrucció mínima que estigués lligada a la seva feina. Ho eren els soldats capturats que haguessin perdut la guerra.

El pare fundador de la democràcia atenesa és el noble Clístenes (507 aC), que resta influència a l’aristocràcia i recusa les lleis injustes i els magistrats que ha fet abús de poder.

La democràcia tenia diferents nivells de governança. Per una banda hi havia l’assemblea, que es reunia molt sovint i a les quals podia assistir i prendre la paraula tothom (que fos ciutadà de ple dret). S’hi votava a mà alçada (podia a arribar a aplegar 40.000 persones) i tractava temes d’interès públic i litigis privats. Un òrgan gens pràctic, on dominaven les baralles, els insults, però que permetia a tothom esbravar-se. L’òrgan que realment prenia les decisions (sobre tributs, si acudir a la guerra, promulgació de lleis, etc.) era el consell, format per 500 homes que representaven les deu tribus de l’Àtica. Finalment, hi havia els tribunals populars: 6.000 persones, elegides cada any per sorteig, que jutjaven i votaven les condemnes a mort, el desterrament o ostracisme, pagar multes, embargament de béns, presó, absolució, etc. Segons el tema a deliberar, el judici comptava amb més o menys jutges (en podien ser 200, 400, 500), i l’oratòria era molt important, ja que els discursos d’autodefensa o d’acusació podien fer inclinar la balança dels jutges en un sentit o altre. Val a dir que també era molt important saber parlar bé, a l’assemblea, ja que hi calia intentar persuadir el poble dels postulats propis.

És aquí on entren el joc els sofistes. Uns mestres de la retòrica, educadors professionals que ensenyen les elits a parlar en públic i a persuadir. Eren intel·lectuals, experts en expressió oral –i escrita–, que donen solucions a problemes de tota índole (ètics, polítics, religiosos, científics, literaris) i que fan discursos en públic en què ho posen tot en dubte.

Entre els sofistes més emèrits hi ha Protàgores, Anaxàgores i Tucídides. Protàgores va escriure el primer tractat agnòstic que es coneix: li era indiferent si existien o no els déus. Una afirmació polèmica, que feia trontollar els fonaments de l’hel·lenisme tradicional, basat en la mitologia i la religió. A més, els déus eren un factor de cohesió social, i relativitzar la religió, separar-la del lligam que tenia amb la política, era molt desestabilitzador.

També Tucídides, historiador successor d’Heròdot, proposava que calia seguir les normes de la naturalesa humana i deixar-se portar per la raó, pel raonament, per la coherència, sense passions. En aquest sentit, els sofistes (no n’hi havia cap que fos ciutadà d’Atenes, tots venien de fora) treien importància a la religió, a la intervenció divina, i esclar, es van guanyar l’animadversió de tradicionalistes i dels defensors de la mitologia clàssica.

Sòcrates en va ser el seu principal enemic. En criticava l’amoralitat, l’afany de lucre (cobraven per les seves ensenyances, i molt), la superficialitat i el fet que ho critiquessin tot però sense donar alternatives. Sòcrates era filòsof i mestre en dialèctica; és considerat el primer gran filòsof de la Grècia antiga, encara que anteriorment hi hagués hagut Tales de Milet i Demòcrit. Sòcrates era un ciutadà exemplar, a qui tothom escoltava, però que feia afirmacions incòmodes. Home de discurs brillant, demostrava les seves tesis a base de preguntes, que conduïen les respostes cap allà on ell volia. Deia que només existia un bé, que és el coneixement, i un mal, que és la ignorància; per tant, no hi havia persones bones i dolentes, sinó sàvies i ignorants. I que la ignorància era el pitjor dels mals.

Cèlebre és la seva mort, l’any 399 aC. Se’l va jutjar per no venerar els déus d’Atenes i per corrompre els joves. Va renunciar a defensar-se; ans al contrari, va justificar les seves actituds, fet que va irritar el tribunal, que el va condemnar a mort. Tenia l’opció de demanar un canvi de condemna, com podia ser el desterrament, però malgrat que tothom li ho demanava, renuncià a fugir i acceptà la mort.

Un decés que marcaria de per vida el seu principal deixeble, Plató, que el considerava “l’home més just d’Atenes”, i que va guardar rancor per sempre més al sistema democràtic, al qual considerà culpable de la seva mort. Plató, filòsof, juntament amb l’historiador Xenofont, tots dos deixebles de Sòcrates, era molt escèptic amb el sistema democràtic d’Atenes, i intentà traçar un sistema ideal de com governar la ciutat. Són les primeres passes en la disciplina de la teoria política.

Plató, ciutadà d’Atenes (pocs filòsofs n’eren), havia viatjat molt per tots els territoris panhel·lènics i va prendre bona nota de tots els sistemes de govern que havia conegut, fins a dissenyar el que considerà el seu món ideal, un món platònic. Hi visionava una polis basada en la justícia, l’equilibri i l’harmonia social. Com s’hi arribava? Plató divideix la societat en tres classes socials, cadascuna amb les seves funcions: els obrers, els guerrers i els filòsofs. Els primers eren els productors, els artesans, els que feien funcionar l’economia; els segons, els guardians; i els tercers, els savis, que havien de ser prèviament educats; els escollits per governar perquè eren els únics capaços d’entendre l’individu i la societat. Si cadascú jugava el seu paper, hi hauria pau; si no, el conflicte amenaçaria la polis i podria arribar el caos. La llei jugaria el paper essencial de garantir l’estabilitat i que no hi hagués abús de poder. Un sistema ideal que el mateix Plató va admetre que no existia. De la democràcia en criticava que l’excés de llibertats acabava corrompent el sistema i que situava en pla d’igualtat coses que no ho eren. Al cadamunt del seu ordre de preferències hi havia una monarquia (tot i que feia segles que a Atenes no n’hi havia) sotmesa a l’imperi de la llei, i una aristocràcia amb governants elegits entre ciutadans savis. Perquè el pitjor de tot era la ignorància. El número u dels filòsofs deixaria el seu testimoni a diàlegs com República, El polític i Les Lleis.

Aristòtil va ser un deixeble de Plató. Acudí a Atenes procedent de Macedònia per ingressar a l’Acadèmia del mestre, on s’ensenyaven matemàtiques, biologia, astronomia, geometria, teoria política… Per Aristòtil, també les millors opcions de govern eren la monarquia i l’aristocràcia, però acceptava la democràcia moderada com un mal menor, com la menys dolenta de les opcions, perquè garantia l’equilibri entre les llibertats i la igualtat davant la llei. També defensava que la polis era el lloc ideal per viure.

El paper de la dona a la Grècia clàssica era, certament, subordinat al de l’home. Per començar, a Atenes, les dones no podien ser considerades ciutadanes de ple dret. Això vol dir que primer estaven sota la tutela parental, i després, sota la del marit. Públicament només participaven en les celebracions religioses, i la seva principal missió era procrear. Si no tenien fills, el matrimoni s’invalidava i se la casava amb algú altre. Les dones es cuidaven de la casa i havien de tenir nocions de literatura, matemàtiques religió i moral tradicional. Les nenes eren educades a casa per les seves mares, ja que no hi havia escola de nenes. També educaven els nens fins als 7 anys (els explicaven faules sobre l’univers mitològic grec).

A Esparta, en canvi, la dona gaudia de més llibertat. Aprenien literatura, música, feien esport (per preparar el cos per tenir fills sans) i podien comerciar, heretar i tenir propietats. Això sí, estaven obligades a casar-se (amb qui volguessin) i tenir fills, que serien futurs guerrers. No intervenien en afers públics i educaven els fills fins als 7 anys, quan passaven a mans de l’estat.

Curiosament, en plena Guerra del Peloponès, el dramaturg Aristòfanes, que era defensor de la pau amb Esparta, va escriure Lisístrata (411 ac), una obra antibel·licista en què proposa que les dones prenguin el poder –a través d’una vaga sexual– i acabin amb la plaga de domini masculí que només vol la guerra que destrueix la polis.

Entre els pocs noms de dona citats a la literatura clàssica grega (per Plató i Xenofont) hi ha el d’Aspàsia de Milet, una intel·lectual que va ser una gran oradora i que obrí a Atenes una escola de nenes, gens convencional a l’època. Casada amb Pèricles, en qui influí en les seves decisions polítiques, va rebre acusacions de ser matrona d’un bordell on acudia la classe política d’Atenes; una acusació que segurament el que perseguia era perjudicar el seu marit, per part dels seus enemics polítics.

L’educació, ben pautada

Val a dir que l’educació era concebuda de manera integral. Fins als 7 anys se’n cuidava la mare, a casa. A partir d’aquí, el nen anava a escola, on aprenia a llegir i escriure, matemàtiques i geometria, i més endavant, música, dansa, la poesia èpica, els personatges mitològics. A la pubertat l’escola passava a prioritzar l’exercici físic, la lluita del cos a cos i amb armes, i s’acceptaven i propiciaven les relacions homosexuals com a part de l’educació. En arribar als 18 anys feien el servei militar de dos anys, moment a partir del qual ja podien ser considerats ciutadans. I si tenien pretensions polítiques, encara els quedava acudir a alguna acadèmia (com la de Plató) o contractar el servei dels sofistes.

L’auge de la democràcia a Atenes va anar en paral·lel a un creixement econòmic sense parangó. La ciutat es va convertir en una potència marítima que no tenia rival en tot l’Egeu, i va crear al seu voltant la Lliga de Delos, amb la qual els seus vaixells donaven protecció a altres ciutats hel·lèniques menors, també democràtiques. Els tributs que cobraven –i ai de qui no els volgués pagar!, ja que de seguida hi enviaven la flota a persuadir-los– van servir per créixer urbanísticament, per fer més gran el seu expansionisme territorial, per agafar un tren de vida insostenible a llarg termini, però alhora per dotar Atenes d’unes riqueses amb les quals es pagaria l’acròpoli i un conjunt monumental (arquitectònic, escultòric) imponent, amb el Partenó com a símbol més excels.

L’acròpoli es converteix en el centre neuràlgic d’Atenes; un espai alçat dalt d’un turó, ple de temples on venerar els déus, amb una escalinata monumental d’accés i el Partenó al mig. El Partenó és un temple dòric, rodejat de columnes simètriques, de 69,5 x 30,88 metres i d’una gran harmonia visual, ja que s’havien fet servir les matemàtiques per donar-li unes proporcions exactes. El mai vist. Era un temple dedicat a Atena, patrona de la ciutat, que tindrà una estàtua immensa al bell mig de l’edifici, d’onze metres d’altura, feta d’or i de marfil. També una cosa mai vista. Era obra de l’escultor Fidias. Com també ho és la imatge d’un Zeus de dotze metres, assegut al tron d’Olímpia, fet d’or i marfil, que fixarà la imatge del déu dels déus fins a l’actualitat. Déus i deesses que per sempre més seran representats en forma antropomorfa.

També al V aC es trenca amb la rigidesa de l’escultura de l’època arcaica i es dona a les estàtues de forma humana (i divina) una naturalitat mai vista. Es perfeccionen les proporcions del cos humà, el traç dels músculs, els plecs de la roba, l’expressivitat de les cares, el moviment del cos i també s’aconsegueix una estètica sensual que és tota una revolució escultòrica, amb els homes –joves, atlètics– nus, i les dones, amb túnica. És precisament en aquest segle V aC quan es crea el patró estètic i de bellesa que serà la base de l’art occidental del futur. Entre els principals escultors grecs de l’època hi ha Praxíteles, Miró i Lísip.

En paral·lel a la producció artística que amarà de temples Atenes i les ciutats que en depenien, també van universalitzar-se les representacions teatrals d’Èsquil, Sòfocles (Èdip Rei), Eurípides i Aristòfanes; una dramatúrgia que incita la ciutadania a reflexionar (per tant, que és un element educatiu de primer ordre, i popular) i que alhora entreté. Es representen tragèdies (sobre llegendes heroiques), comèdies (crítica amb humor dels polítics) i drames satírics (gènere menor), amb un màxim de dos-tres actors dalt de l’escenari, abillats amb túnica i màscara. Els teatres, de forma semicircular i amb graderia, havien de tenir bona acústica i podien arribar a acollir 10.000 espectadors.

En el camp de les lletres també hi ha la lírica, amb Píndar com a màxim exponent. I la historiografia, amb Heròdot i Tucídides que assenten les bases de la ciència històrica del futur. Tucídides és l’autor d’Història de la Guerra del Peloponès, de la qual n’és cronista, i ho fa amb vocació de ser imparcial i eliminant, per primer cop, les influències de la mitologia grega en els seus textos. Altres grans historiadors grecs serien Xenofont i Plutarc. I també serien testimonis escrits de primer ordre de la Grècia clàssica els filòsofs Protàgores i Isòcrates, i els científics Pitàgores i Hipòcrates, entre altres.

Hipòcrates milloraria les tècniques de curació: diu que les malalties no són un càstig diví sinó una conseqüència de les condicions de vida precàries. Més que proposar remeis, el que fa és donar consells preventius, tals com fer una bona dieta, la higiene o exercici físic. També fa avançar molt la medicina en camps com la cirurgia, el tractament de fractures o dislocacions, entre altres.

Tot i la puixança econòmica, artística, cívica, arquitectònica i en tots els camps d’Atenes al segle V aC, no va ser aquest un segle de pau. Ans al contrari, va ser molt convuls, ple de guerres i batalles que portarien Atenes de victòria en victòria fins a la derrota final.

Durant la primera meitat del segle hi va haver les guerres mèdiques, conegudes gràcies a les cròniques èpiques d’Heròdot, el primer historiador. Comencen amb un aixecament de la Jònia (regió de l’Àsia menor) contra els sàtrapes de l’imperi persa, que no havien estat mai derrotats al camp de batalla. Atenes hi dona suport i els perses, que no tindrien problemes per aturar la revolta, es prenen l’ajut atenès com un desafiament i hi responen amb una operació de càstig a Atenes. L’any 490 aC hi ha la batalla de Marató, en què els hoplites atenesos esclafen la cavalleria persa (7.000 soldats perses morts, davant de 192 atenesos) emprant unes tècniques de combat mai vistes. Aleshores, segons la llegenda de Plutarc, Filípides, el soldat grec més veloç, amb l’armadura posada, recorreria els 42 quilòmetres que separaven Marató d’Atenes per informar-ne uns perses prests a atacar Atenes des del mar. I després de pronunciar les paraules “Hem vençut” (amb les quals aturaria l’atac), va caure mort d’esgotament.

Tot i la victòria, Atenes seguia essent molt inferior militarment, i n’era conscient. Així és que davant la nova embestida prevista de l’enemic, els atenesos decideixen abandonar la ciutat, que no tenia defensa, i traslladar-se a l’illa de Salamina, deixant Atenes al saqueig persa. Sabedors que per terra no hi tenien res a fer, els atenesos preparen una emboscada per mar als perses, que arriben a Salamina amb 600 vaixells pesats. Els 300 barcos atenesos, més petits i maniobrables, es refugien en un estret, on queda anul·lada tota superioritat, i en vuit hores enfonsen la meitat de la flota enemiga. Una victòria que marcarà l’hegemonia marítima d’Atenes al llarg dels propers cent anys a tota la Mediterrània oriental, clau per a l’expansió comercial i de conquesta de noves terres, on imposaria també el seu model democràtic.

La clau de la victòria i del seu domini del mar eren els trirrems, unes barcos de 40 metres d’eslora, conduïts per 170 remers que hi donaven gran velocitat i maniobrabilitat sense dependre del vent, i amb un esperó de bronze a proa per embestir i enfonsar els vetustos barcos enemics. Val a dir que els remers eren les capes baixes de la societat (artesans, obrers), que per primer cop s’impliquen en la defensa de la polis i que, en conseqüència, també voldran jugar el seu paper en la democràcia.

Aquesta puixança d’Atenes va posar en guàrdia Esparta, que controla la majoria de polis de la península del Peloponès, que domina en combat a terra, però que recela del domini marítim de la veïna Atenes. Hi ha 50 anys de pau, sí, però les tensions i hostilitats van in crescendo, i finalment el 431 aC esclata la Guerra del Peloponès, que duraria fins al 404 aC. Amb Atenes s’hi havien aliat les polis de dialecte jònic i democràtiques, que deixaven les decisions a mans de la majoria de ciutadans, i amb Esparta les de cultura dòria i amb règims oligàrquics.

La guerra començaria primer a la Grècia continental, amb nombrosos setges a Atenes; després es desplaçaria a Sicília, un festí llunyà, on Atenes comet l’error d’enviar-hi la flota i pateix, a Siracusa, una derrota contundent; i finalment es traslladen els combats a l’Egeu, al nord de la costa de l’Àsia Menor, amb un exèrcit naval atenès ja en descomposició i en què Esparta busca i rep el suport de la flota persa.

A partir d’aquí, Esparta passaria a disputar-se l’hegemonia amb els perses i ja no hi hauria mai més estabilitat. Atenes entraria en declivi, fins que el model de ciutats-estat s’acabaria amb la victòria d’uns nouvinguts, els macedonis, liderats per Alexandre el Gran. Amb tot, els grecs conservarien la potestat d’influir en els pobles que els anirien sotmetent, com els romans al segle II aC. Però això, ja no pertany a la Grècia clàssica.