El making-of

Un dels balls més identitaris dels territoris vitivinícoles és el Ball de Cercolets, que celebra la verema i reivindica el lligam amb la terra. L’element protagonista, el cèrcol, es construïa tradicionalment a partir de les tires horitzontals que servien per reforçar les botes de vi, fetes amb fusta de castanyer. El ball de Vilafranca elaborava els seus cèrcols amb aquesta fusta fins quatre anys enrere, però l’han hagut de deixar d’utilitzar perquè actualment aquest reforç extern es fabrica amb ferro.

Així, fins als darrers anys, l’elaboració del cèrcol era més complexa i artesanal que avui en dia, perquè calia modelar la fusta. L’Eloi Miralles, membre del ball els darrers cinc anys, ha viscut dues festes majors “a l’antiga” i tres amb el cèrcol nou, i comenta que el canvi no és del tot positiu: “quan fèiem els cèrcols de fusta cap ballador tenia un cèrcol igual: les mides depenien de quantes fustes duia cada cèrcol, i això ho decidíem en funció de l’alçada de cadascú per aconseguir unes files més equilibrades i estètiques. Ara tots els cèrcols són exactament iguals de mida i no tenen la mateixa flexibilitat que els de fusta, de manera que és més complicat construir el globus (l’estructura per sostenir el puntal) perquè els cèrcols no encaixen i són més durs i pesats”.

Per tal de domar els cèrcols de fusta, cada any calia agafar les fustes de cadascun dels cèrcols pels extrems, doblegar-les en forma de llaç i lligar-los amb brides perquè no se separessin. Després els deixaven submergits en un pou, perquè amb l’aigua s’anessin tornant flexibles i s’adaptessin a la forma final. Passats tres mesos, ja podien començar l’elaboració final dels cèrcols, que actualment segueix el mateix procés però amb la diferència que el material intern són semicercles de metall: els balladors envolten el seu cèrcol amb rotlles de cotó fluix i els reforcen amb una gran quantitat de fil. Quan el cèrcol està ben dur i resistent, hi envolten les vetes, de colors vermell i blau en el cas dels balladors; i verd i groc en el cas de les balladores. La primera veta que s’afegeix és la més fosca (la blava i la verda), i es fa un pom de cada color a cadascun dels extrems del cèrcol. Els balladors segueixen buscant alternatives de fusta als cèrcols actuals, però sense les botes antigues és molt complicat aconseguir el mateix efecte.

Les espardenyes són l’element comú de tots els balladors de la més típica. De set vetes, de cinc, de mosso, de paleta, d’un color, de dos, amb sola tota d’espart, altres de pneumàtic… Pràcticament cada ball té una espardenya diferent i els encarregats de fer-les són la Gemma Bembibre, el Joan Pijuan i la Núria Mulinari, de la botiga l’Espardenya, a la plaça Anselm Clavé de Vilafranca. Des de fa tres anys ells han rellevat en Fèlix Balanyà, que durant dècades es va encarregar d’envetar totes les espardenyes dels balladors de la festa major de Vilafranca.

La Gemma i el Joan són els propietaris de l’establiment, que va obrir l’any 2016, tot i que des del 2008 venen sabates i espardenyes arreu del món a través de la botiga on line espardenya.cat. La Gemma és qui es dedica a envetar, mentre que en Joan s’ocupa més del web. “Em va ensenyar l’ofici la Palmira de la Múnia i en Fèlix Balanyà també m’ha ensenyat trucs, aconsellat i donat contactes de proveïdors”, explica la Gemma. La sola amb la talonera i la pala la compren a fabricants alacantins.

En total enguany hauran fet uns 200 parells d’espardenyes per als balladors. I és que, a diferència d’abans, en què cada any s’estrenaven espardenyes, ara s’intenten allargar almenys dues festes majors. Això, però, té un inconvenient i és que sovint enmig dels dies de festa se’n trenca alguna i cal proveir-ne de noves. “En la nostra primera festa major com a proveïdors, ara fa tres anys, mentre estàvem a plaça mirant els castells del dia 30 ens van trucar per demanar-nos set parells d’espardenyes per a la tarda i ens vam passar el dinar del dia de Sant Fèlix envetant” expliquen la Gemma i el Joan.

El mes de maig des del Servei de Cultura de l’Ajuntament els passen una estimació del nombre d’espardenyes que es requeriran. Aquesta estimació va evolucionant fins a esdevenir una llista amb el nom de cada ballador, el ball al qual pertany i el seu número de peu. A partir d’aquí els de l’Espardenya fan la comanda del material que els caldrà i a finals de juny comencen ja a envetar per a festa major. En les espardenyes més senzilles poden trigar una mitja hora, però per a les més complexes aquest temps es dobla. Un cop a punt, avisen a Cultura que les espardenyes ja estan i és cada ballador qui les setmanes prèvies al dia 29 d’agost passen per l’establiment a recollir-les.

El fet de tenir una botiga on line i exportar espardenyes arreu fa que tinguin molta varietat de vetes i colors, i això ha permès renovar alguns dissenys d’espardenyes. Aquest és el cas de les del ball de Capgrossos, en què cada figura porta una espardenya de colors diferents i nous dels de tres anys enrere.

El públic que es fixa en tots els detalls, no només en allò que és obvi i que es vol mostrar més explícitament, com és la bèstia, les guspires i l’estrepitós pum! final del Drac, s’haurà adonat que hi ha un membre de la colla que porta una metxa que serveix per encendre totes les pinces (boca, ales i cua), i que en res s’assembla a les que hom empra per encendre els petards de la revetlla de Sant Joan. Aquesta metxa és especial: pot tenir fins a dos metres de llargada –o més–, és més gruixuda que un puny tancat i dura tota la festa major. Sí, sí, una única metxa.

Cada any els Amics del Drac en fan una, i només una. La formen un seguit de cordes de cotó (poden ser quatre, cinc; depèn del gruix) que, ben tensades des de cada extrem, es van cargolant fins que queden ben conglomerades. Per tal que no es desfacin, la metxa es lliga amb un filferro que hi va donant tombs, tot ben comprimit, i ja només caldrà esperar… un any per fer-la servir.

Efectivament, amb la finalitat que s’assequin bé les cordes, perquè perdin la humitat, perquè cremin més bé –en definitiva–, la metxa que s’ha fet aquest estiu es guardarà fins a la festa major de l’any que ve, i la que empraran per encendre les carretilles d’enguany és la que tenen reservada des de l’any passat.

Tot aquest procés, laboriós, es va perdent. Ben fet, ja quasi no el sap fer ningú. Algun membre i prou. I per això, darrerament ja compren una corda ben doble, directament, que només cal deixar assecar dotze mesos.

Sempre que surt al carrer, la geganta Elisenda porta un ram de flors natural. Cada dia de festa major en porta un de diferent. Fins fa uns anys de fer aquest ram se n’encarregava la floristeria Juvé, però des que va tancar per jubilació, el fa la floristeria El Parquet, amb Montse Bolet al capdavant. “Hi ha tres aspectes que tenim en compte a l’hora de fer el ram de l’Elisenda: les proporcions, que sigui diferent cada dia i que combini amb el vestit que porta”, explica.

Tot i que des de baix el ram de la geganta pot semblar com qualsevol altre, la florista comenta que és molt més gran que qualsevol ram habitual. Pel que fa a la forma, la Montse comenta que “a Vilafranca hi ha tradició que l’Elisenda porti sempre rams tipus buquets”, per això sempre els acostuma a fer amb aquesta forma compacta. A nivell tècnic, l’únic requeriment que ha de tenir en compte és que encaixi a la mà de la geganta.

A banda de fer un ram diferent cada dia, la Montse procura que el del dia 30, Sant Fèlix, sigui amb flors “de mudar o de més valor”, que el del 31 també sigui ben vistós “perquè és el dia dels balls”, mentre que el del 29 normalment el fa amb flors “més de camp”. Un altre aspecte que té en compte a l’hora de fer el ram és el color del vestit de l’Elisenda, procurant sempre que el ram combini amb el fons.

Els geganters cada matí van a buscar el ram a la floristeria i al vespre, quan ja acaben la seva participació en les processons, treuen el ram i el regalen a algun membre de la colla, habitualment als últims membres que s’han incorporat al ball.

Ben clenxinats

Els vilafranquins més alts de tots també passen per la perruqueria abans de la festa major. La perruca del gegant Ferragut és feta de cabells naturals. Per això cada any es porta a pentinar a la perruqueria Engràcia. La de l’Elisenda, com que és de pèl sintètic i porta la trena llarga i decorada amb perles, es porta a pentinar a Barcelona, en un establiment especialitzat.

De la construcció de les panderetes i els panderos se n’encarrega, des del 2015, el luthier i músic Miquel Àngel Ortiz, més conegut com a Xixo, amb taller a Sant Pere de Riudebitlles. Xixo és considerat el luthier de referència a Catalunya en construcció d’instruments de percussió tradicionals.

L’any 2014 l’Ajuntament de Vilafranca i el Ball de Panderos van considerar convenient comprar uns panderos que poguessin durar uns quants anys, ja que fins aleshores n’adquirien fets de sèrie i els havien de renovar cada festa major.  En molts casos fins i tot enmig de la més típica havien de córrer a comprar-ne més perquè es feien malbé.  Així va ser com van decidir encarregar un prototipus de pandero al Xixo, el qual, conservant el diàmetre dels que s’utilitzaven  fins al moment (30 cm), en va fer dos models. A la festa major del 2015 el Ball de Panderos va estrenar el model batejat com a Pandero Penedès. L’any passat van ser les Panderetes les que van estrenar instrument, construït també pel Xixo.

El cos de panderos i panderetes està fet amb fusta de morera, les membranes amb pell de cabra i l’aret que fixa la pell al cos és de fusta de faig. Les sonalles dels panderos són de llautó i les de les panderetes són d’acer, mentre que els suports de les sonalles estan fets amb corda de piano.

A banda de durar més anys, els panderos i les panderetes actuals són instruments artesans que, segons els balladors, sonen diferent: “En el cas dels panderos vam buscar un so especial, molt potent i greu, mentre que amb les panderetes volíem obtenir un so metàl·lic i agut. La gran diferència entre un article fabricat en sèrie o un de fet artesanalment és que per fer aquests últims tu tries els materials, la qualitat, els gruixos…, d’aquesta manera aconsegueixes un instrument, no un souvenir”, explica el luthier.

El procés de construcció

Per fer un pandero o una pandereta en Xixo talla la fusta a la mida que toca i hi fa uns encaixos als extrems, la vaporitza per doblegar-la sobre un motlle i la deixa una setmana perquè perdi tensions. Passats aquests dies, la fusta s’encola i es deixa tot un dia més perquè s’assequi. L’endemà fa els forats on aniran els suports de les sonalles. Per altra banda, amb una premsa i una matriu de tall el luthier talla cercles de metall (llautó  per als panderos i acer per a les panderetes) i amb una altra matriu els dona forma de plateret. Tot seguit els fa un forat al mig i talla el fil acerat.

Per fer la membrana, en Xixo talla un cercle de pell de cabra, la mulla i cus tot el voltant de manera que quedi un bordó. Col·loca la pell al cos i amb un llistó de fusta va col·locant i fixant amb claus la membra a la fusta. Per acabar, col·loca les sonalles. “Sense comptar els temps d’espera, per fer un pandero o pandereta puc estar unes 6 o 7 hores”, comenta el luthier.

Un cop fets tots els panderos i panderetes, la feina que fa ara en Xixo és de manteniment: “Sempre faig una mica de manteniment, com canviar alguna sonalla d’algun pandero, alguna pell… Aquest any n’he fet un de nou perquè no se sap com es va trencar la fusta i era impossible de reparar”, comenta.

La xurriaca del Ball de les Gitanes, coneguda com a fuet, és una peça essencial per al bon funcionament de tota la cercavila. És un objecte portat pel capità que té la mateixa funció que una batuta de director d’orquestra: el seu espetec coordina músics i balladors i serveix per indicar quan s’ha de començar a tocar i ballar, quan toca moure’s o parar, quan s’ha d’estar atent per escoltar les instruccions del capità o, fins i tot, quan toca apartar-se com a públic per deixar passar el ball.

El Lucas Charnet, capità del Ball de les Gitanes els darrers quatre anys, explica que, antigament, la xurriaca era portada pel gitano més gros del ball, que no ballava i es dedicava a dirigir i coordinar. La peça, però, no serveix de res si no es pot fer sonar ben fort; i aquesta no és una tasca fàcil: el capità ha de trenar tot un seguit de cordes de niló per aconseguir una veta dura però flexible. Per fer-la, ha de fer una primera trena de quatre cordes a partir d’unes cintes de quatre trenes, cadascuna de les quals forma una corda. Seguidament, la veta continua amb una trena de tres cordes, una trena de dues cordes i, finalment, un cordill amb un nus.

Aquest aprimament progressiu de la veta, que és més gruixuda a la part més propera a la punta del pal, és necessària per crear un espetec sonor, i sense el nus això no s’aconseguiria. “La xurriaca ajuda el capità a fer-se veure i cridar l’atenció de balladors i músics sense que s’hagi de deixar la veu, i és molt important en trams complicats i sorollosos, com l’entrada de Sant Fèlix i el carrer de la Palma”.

A lluir!

Aquest any les gitanes estan d’estrena: la figurinista Alba Gabarró els ha fet uns vestits nous que ompliran els carrers de colors. Entre els aspectes que revisen cada any, també han de renovar les cintes del pal i fer un nou ram de flors, del qual es cuida una floristeria. Un altre element del ball és les flors, que es cusen a la faldilla de les balladores (han de fer a mà i cosir entre 40 i 60 flors!) i s’enganxen a la camisa dels balladors (una trentena). Sovint les perden durant la cercavila amb tants saltirons… i deixen els carrers ben florits!

El ball que primer es posa a treballar en la festa major és el de Pastorets. A finals d’any  el servei de Cultura de l’Ajuntament ja encarrega els bastons per a l’any següent i al gener uns quants membres del ball es troben per recollir-los, revisar-los i serrar-los a la mida que convingui. “Fa uns anys es tallaven per sota del melic, ara ho fem una mica per sobre i com que dins el ball hi ha alçades diferents, en fem de dues o tres mides diferents”, explica Josep Padrós, el cap de colla.

Tallar els pals és el primer pas d’un procés que s’allarga fins unes setmanes abans de començar la festa major. Al mes de març tots els balladors es troben a casa d’algun dels membres per pintar els pals amb una capa d’emprimació blanca. Més enllà de pintar, els balladors aprofiten la trobada per fer algun dinar o sopar i així anar fent grup.  És el que ells anomenen com el “Dia Pintapals”. I de dies com aquest n’hi ha uns quants, perquè a partir d’aquí van quedant cada mes per pintar un color diferent. Les trobades sempre són a casa del mateix ballador o balladora i la dinàmica és la mateixa: pintar i dinar o sopar.

En la segona trobada col·loquen la cinta adhesiva per marcar el mànec i pinten de nou tot el bastó de color groc. El mes següent dibuixen amb cinta adhesiva la sanefa i el pinten tot de color vermell, mentre que  un altre mes fan el mateix amb el color verd. Finalment, en la darrera trobada, pinten el mànec negre i van traient la cinta. El bastó ja està a punt per picar.

Cada any es compren i pinten 30 pals, deu més que balladors hi ha, ja que normalment sempre se’n malmet algun durant les cercaviles i processons.

Els pals que es pinten cada any no s’utilitzen per assajar, sinó que es reserven per estrenar-los el dia 29. Els que sobreviuen als tres dies de cercaviles i processons s’aprofitaran l’any següent per assajar. “La manera com pintar-los es va transmetent de generació en generació”, comenta Padrós, alhora que explica l’anècdota d’un any en què tres o quatre pals van pintar-se amb la sanefa al revés.

“Els pals han de ser irregulars i gruixuts, com els dels pastors, no ens agraden els que són tots llisos i polits. Un any vam fer tard la comanda i els bastons que habitualment comprem ja s’havien esgotat. L’alternativa que vam trobar van ser uns pals de castanyer, però eren massa rectes i no ens van agradar gens”, comenta el cap de colla dels Pastorets.

A banda dels balls, el seguici festamajorenc està format per un reguitzell de figures i peces de bestiari festiu: el Drac, l’Àliga, els Gegants, els Nans, els Capgrossos i les Cotonines. Totes elles han estat construïdes de forma artesanal per escultors de figures.

La rehabilitació del Drac i l’Àliga

Per la seva naturalesa i antiguitat, el Drac és la insígnia de Vilafranca. Es troba documentat ja l’any 1600 al llibre Verd de la Ciutat i se sap que pertanyia a la Confraria de Sant Miquel,  formada per sabaters, basters, adobadors i assaonadors.

Fa uns anys el Drac va entrar al Taller Drac Petit de Terrassa perquè l’escultor d’imatgeria festiva Jordi Grau el rehabilités íntegrament. Les tasques van allargar-se durant gairebé sis mesos i, a banda de treure-li 20 quilos de pes, se li va fer una cua nova (la que duia era dels anys 50 i estava en molt mal estat). En aquests mesos es va descobrir que el cap no era d’una sola peça d’olivera, sinó que estava fet de diferents tacs de fusta de pi. “Va ser un procés molt lent, perquè quan tens peces tan antigues cal ser molt curós”, comenta Grau.

El Drac surt únicament el dia 30, mentre que la resta de dies de festa major qui ho fa és la rèplica, construïda també per Grau l’any 2006 amb el superàvit dels administradors de la festa major de 2005.

Se sap que Vilafranca té àliga des del segle XVII i que pertanyia a la Confraria de Sant Eloi, que aplegava argenters i ferrers de la vila. L’Àliga actual va ser construïda el 1926 i presentada per la festa major d’aquell any. Durant uns anys es creia que l’Àliga s’havia presentat per Corpus amb les ales obertes, i que com que no era gens pràctica de portar se li havien retallat les ales i fet de nou. Aquesta versió va quedar desmentida l’any 2010 quan la peça es va dur al Taller Drac Petit perquè novament Jordi Grau la rehabilités de dalt a baix. “És impossible que la retallessin, no hi ha cap indici que això passés. Segur que el constructor va destruir la de les ales obertes i va fer-ne una de nova, que és la que ha arribat als nostres dies”, comenta Grau. En aquesta intervenció, que va durar uns cinc mesos, l’Àliga va perdre 30 quilos perquè es va eliminar tot el polièster que sobrava, també es van recuperar els colors originals, es van retirar capes i pedaços de reparacions i es va realitzar una reestructuració de l’entramat intern de la peça. A més, es va aprofitar per treure uns motlles de la peça.

Els cavalls de les Cotonines es van construir a la botiga Ingenio de Barcelona. Enguany, però, les que sortiran seran les noves, construïdes també per Jordi Grau (vegeu pàgina 22).

Els Nans

El ball de Nans celebra enguany els seus 160 anys.  Fins a l’any 1989, els Nans que sortien eren en Gepetto, el Moro, la Negreta, el Pallasso, el Xinès, el Casteller, el Grouxo, l’Indi, el Turc, el Vell i el que fa l’ullet. A partir d’aleshores, es va iniciar un procés de renovació del ball de Nans que incorporaria personatges més propers i carismàtics de la vila, els quals formen part de l’actual ball de Nans de Vilafranca. Entre les dotze figures que surten actualment, la més antiga és el Pallasso, que va ser construïda al taller Ingenio de Barcelona. La resta, amb els anys es van anar substituint per altres fetes per Dolors Sans, Amadeu Ferré i Quim Luna.

L’artista i escultor de la festa Amadeu Ferré és autor de la Pipera, l’Aguado, el Sol, el Cabra i el Fèlix Balanyà. A l’hora de fer-los, Ferré va intentar preservar els trets físics dels personatges treballant entre el retrat i la caricatura. Dolors Sans va construir el Quique, el Tiburón, la Cutxi i en Jaume Rafecas, ella va optar per col·locar a més algun complement identificatiu a cada nan (un cavallito a l’orella del Quique, una gralla al de Jaume Rafecas, etc.)

Pel que fa als Capgrossos, l’Humbert i la Roseta van ser dissenyats per Manuel Baró i construïts per Sebastià Pérez, Pascual Fos i Joan Albornà com a obsequi de l’Acadèmia de Tastavins a la festa major. De la parella de gitanos, Canyamàs i Zingarel·la, no se’n coneixen amb certesa els constructors, tot i que s’explica que es van salvar d’unes falles.

Els gegants

No es coneix el nom dels constructors de la parella més alta de Vilafranca. La primera referència escrita data de 1510, tal com apareix en el Llibre Verd de Vilafranca. També se sap que el 1601 el Ferragut, ja conegut amb aquest nom, va sortir en cercavila ja amb parella. De la figura actual, segons explica Jordi Miralles, el cos és el més antic i el cap és datat del 1941. El va construir, en cartó pedra, l’artista Lambert Escalé que treballava per l’Ingenio de Barcelona. De l’Elisenda se’n conserven dos caps a més del que porta i, com comenta Miralles: “l’actual és de 1962, el va fer el guixaire vilafranquí Joan Albornà i el va pintar l’imatger de Gràcia Jaume Sanjaume. Ells dos també van fer les mans de la geganta i el gegant”. Del manteniment de les peces se n’encarrega, des del 2007,  l’artista navarrès Aitor Calleja.

Respecte al vestuari, al llarg de la història la indumentària dels gegants ha anat variant (han anat vestits de moriscs, de pagesos…). Després de la Guerra Civil van vestir-se de reis i així és com han arribat als nostres dies. La vestimenta actual la va dissenyar i produir l’artista Amadeu Ferré l’any 2013.

Una de les peces de la festa major més complicades d’elaborar són les forques del Ball de Diables. Les forques dels balladors grans són les originals centenàries; però les forques que utilitzen els endimoniats més petits són noves des de fa dos anys. Xavi Sàez, membre del ball, explica que el canvi es deu a la poca semblança que tenien les forques de petits i grans: “vam decidir fer-les de nou perquè s’assemblessin a les forques centenàries que utilitzem nosaltres, i per això ara tenen la mateixa mida i forma. De fet, les forques dels petits les fem servir el dia 1, al Ball de Foc, perquè els exdiables puguin participar-hi”.

El procés d’elaboració de les forques implica temps i dedicació, i hi participen tots els diables grans. “A nosaltres ens serveix per fer cohesió i cadascú hi aporta el que pot: els que no saben soldar adapten i pinten els pals, altres retallen i adeqüen les peces, altres ajunten el pal amb la peça de ferro ja soldada…”. Actualment els diables tenen uns motlles que els permeten adaptar les peces de ferro a les mides corresponents, i només cal tallar-les, doblegar-les i soldar-les: per a la peça de ferro necessiten la vareta central, on es posen les carretilles amb un passador i una volandera; les dues varetes que cal doblegar per situar a cadascun dels costats de la vareta central; un tub cilíndric que es va modelant fins aconseguir una forma cònica i que agruparà les varetes; i el pal de fusta, que s’uneix a la peça final de ferro amb cargols. Així, els petits poden petar amb unes forques idèntiques a les dels grans… però més joves.