El Museu Nacional d’Art de Catalunya és una eina de país, diria més, una estructura d’estat. No només pels seus orígens catalanistes i noucentistes per recuperar i salvar l’art català de tots els temps (singularment el romànic) sinó pel model de gestió de les seves col·leccions i d’adquisició d’obres d’art importantíssimes com les de Francesc Cambó, evitant que anessin a parar a l’Argentina o a Madrid.
I parlant de Madrid, en el sentit d’estat espanyol cal dir que una vegada més hi trobem mostres de l’asfíxia i l’espoli econòmic. Amb els criteris de capitalitat i centralisme, el Ministeri de Cultura no adquireix obres ni per al MNAC ni per a la resta de museus catalans, tot va per al Reina Sofia o el Prado.
Al MNAC, el govern central hi aporta poc, pagant amb molt de retard i generant dèficit i endeutament, això sí, amb cadireta al patronat i portant-hi reis i presidents de govern.
Malgrat tot, el museu excel·leix amb les aportacions de la Generalitat, de diputacions, de l’Ajuntament de Barcelona (si és capital de Catalunya, potser que s’espavili) i de la societat civil.
Potser el millor seria que a Catalunya el ministeri desaparegués i ens traspassessin la part proporcional justa del seu pressupost, i amb una participació més gran del mecenatge privat es podrien millorar les col·leccions permanents i les exposicions temporals dedicades més als catalans i no tant a turistes i estrangers. Que la descolonització del museu comença per la descolonització de l’espanyolisme, en definitiva, fer més cas als bons equips directius i als amics del MNAC i no tant a les elits extractives dels que, a sobre, no paguen o paguen tard i malament.
Raimon Gusi Amigó
Vilafranca del Penedès
