Fa uns dies va sortir la notícia que Barcelona volia establir un peatge per entrar a la ciutat, amb l’objectiu de reduir l’ús del vehicle i millorar les condicions ambientals de la ciutat. Puc arribar a entendre la decisió. Una política que ja funciona en altres ciutats europees, però amb una petita diferència, ciutats europees amb un transport públic de qualitat, competitiu. Un transport públic que a Barcelona, i sobretot a la seva àrea metropolitana, ni és de qualitat, ni és competitiu, i que per sobre de tot és car.
Que succeeix a la vegueria del Penedès? Com que el transport públic deixa molt que desitjar en termes de fiabilitat, de freqüències i de preus, molta gent prefereix o té l’única opció d’agafar el cotxe per donar resposta a la seva mobilitat obligada en termes laborals, formatius, comercials o universitaris.
No podem afrontar ni acceptar la creació d’un peatge per entrar a Barcelona si abans no es millora el transport públic. La vegueria del Penedès també forma part del fet metropolità, a la seva manera, però sempre menystinguda i sense capacitat de poder traslladar la seva veu als òrgans de decisió metropolitans. Ens hem de plantar, no hi pot haver un peatge sense solucionar el transport públic.
Us imagineu que cobréssim 4 euros per cada cotxe que passa per l’AP-7, l’A-2 o la C-32? I per cada tren dièsel de mercaderies que passa pel corredor mediterrani, i per cada avió que ens sobrevola sortint i arribant al Prat? I per cada quilo de brossa de Barcelona i l’Àrea Metropolitana que portem a l’abocador dels Hostalets de Pierola?
Els territoris són dinàmics, interactuen amb regions àmplies i les decisions han de ser consensuades i compartides. Actuar unilateralment no és la solució de fons del problema de la contaminació.
Jaume Casañas
Cunit
Tranquil. Confiem en la secta “jo no pago”.