El planeta hi perd

Es miri com es miri, la cimera de Glasgow contra el canvi climàtic ha estat un fracàs. Per molt que es puguin fer anuncis grandiloqüents d’última hora, sense cap mena de concreció, han estat quinze dies en què les delegacions dels països que hi han pres part han estat fent un joc d’equilibris per dir que sí, que volen contribuir a mitigar els efectes de l’escalfament de la Terra, a revertir-lo en el que es pugui, però sense fer esforços reals per aconseguir-ho. Perquè per intentar-ho calen sacrificis; sacrificis globals, de tots els agents que en són els principals responsables. Però ningú està disposat a fer-hi prou perquè sigui efectiu. Tots tenen coartada: fer-ho sols no serveix de res, cal que el veí també s’hi posi. I cap dels països que tenen major incidència en l’escalfament del planeta hi té interès, perquè no tenen la sensació de perill imminent, el que els preocupa sobretot són els interessos econòmics. Molt legítim, però ja ha quedat clar que tot no es pot tenir.

No és estrany que hagi estat un fracàs, si tenim en compte que part de les delegacions dels principals estats que hi han pres part estaven formades per lobbies que defensen els interessos del capital, de les empreses que més propicien el canvi climàtic. Han posat el llop a protegir la cleda, el piròman a apagar el foc. I així ens va.

L’Acord de París de 2015, que era de pa sucat amb oli, pretenia que el 2100 el planeta només s’hagués escalfat entre 1,5° (en el millor dels casos) i 2° (en el pitjor) per sobre dels nivells preindustrials. Doncs bé, hi ha estudis que indiquen que s’hi arribarà durant la pròxima dècada, potser el 2030. I com a resposta, es continuen fent promeses vagues a llarg termini, com descarbonitzar l’economia d’aquí a 30 anys, o 40, o 50, però sense dir com, i això no porta enlloc. Els compromisos han de ser a la curta, i han de ser sobretot dels qui més contaminen, dels qui més combustibles fòssils empren, dels principals emissors de gasos d’efecte hivernacle, que són la Xina, els Estats Units, l’Índia, Rússia i el Japó. La Unió Europea no ens ho podem mirar des de la barrera: en conjunt ocupem el tercer lloc, per darrere dels nord-americans. Si els que més diòxid de carboni emetem a l’atmosfera no hi posem el coll, no hi ha res a pelar.