Miquel López Torres, 61 anys, us vol contar una història per arreglar aquesta societat.
El meu pare va arribar fa 61 anys a Catalunya, al barri dels Hostalets de Sant Martí Sarroca, amb la meva mare i el meu germà. Un senyor li va dir en castellà: “Si usted cuida de mi casa, se la alquilo por tres días de trabajo al mes, también le dejo dos huertos por el mismo precio”. Aquest senyor volia que el meu pare pogués menjar, alimentar els seus fills i poder estalviar per comprar-se una casa. Anys després es va comprar un terreny per fer-se la casa per 5.000 pessetes; després va decidir comprar-se un pis a Vilafranca del Penedès i es va vendre el terreny per 5.500 pessetes. Havien passat cinc anys.
El pis que es va comprar a Vilafranca del Penedès li va costar 300.000 pessetes i a l’escriptura va posar 150.000 pessetes. Com s’aprecia, ni el notari ni l’Estat van cobrar de més per l’escriptura, sinó de menys. La hipoteca es va fer a deu anys i la va poder pagar en cinc. Aquell any 1968 manava un dictador.
Jo em vaig casar el 1977 i vaig llogar un pis a Vilafranca del Penedès per quatre dies de treball al mes i als 30 anys ja tenia un pis pagat que, amb el pàrquing, em va costar 3 milions de pessetes. A l’escriptura posava 3 milions de pessetes amb pàrquing inclòs, vaig firmar la hipoteca per disset anys i la vaig liquidar en set. En aquells temps manava el Sr. Suárez.
Que no ens enganyin dient que un obrer no es pot comprar un pis, el que no ha de fer aquesta societat és vendre o llogar per sobre del 15 o 20% del salari de l’obrer, perquè aquest pugui menjar i alimentar els seus fills. Qualsevol persona que llogui o vengui per sobre d’aquest preu, l’hem de menysprear.
Miquel López Torres
Vilafranca del Penedès
