El privilegi de la vacuna

Ni amb Sa Majestat l’emèrit vivint a cos de rei –com ha fet tota la vida, però ara fugat del país del qual s’ha servit per enriquir-se el que no està escrit–, no es poden ocultar els escàndols que se succeeixen a ritme frenètic entorn de la monarquia espanyola. Si per una banda fa un gest per intentar ablanir el cor dels qui el tenen més estovat, blanquejant una ínfima part del seu escandalós patrimoni, diuen que per desbrossar el camí per tornar a casa, per l’altra surt a la llum que les seves privilegiades filles han aprofitat la visita familiar a un dels països que menys respecten els drets humans, i que allotgen l’excap de l’Estat, per avançar per la dreta tots els súbdits de la corona i vacunar-se d’amagatotis. Al capdavall, aquesta és la història de la humanitat, els rics sempre passen per davant de la plebs. I contra això, no hi ha vacuna.

Aquestes noves de la reial casa ens arriben en paral·lel al retard, que es consuma, en l’arribada de les vacunes previstes per a la població en general. Els contractes signats per les farmacèutiques són paper mullat perquè les seves fàbriques no tenen prou capacitat de producció per anar al ritme anunciat. Però en canvi, els països acabalats que poden pagar la vacuna a preu d’or, com Israel, no tenen problemes de subministrament. Els jueus, clar; no pas els palestins. I els països rics de la Unió Europea, llegeixi’s Àustria i Dinamarca, han decidit que ja n’hi ha prou d’esperar i que ja aconseguiran vacunes pel seu compte. Qui els ho pot retreure?

Mentrestant, quan ja s’albira en l’horitzó proper la Setmana Santa i els sectors econòmics que depenen del turisme i la mobilitat donen un quart de volta de cargol més a les crítiques per les restriccions –s’hi juguen la supervivència–, el Govern va relaxant en comptagotes les restriccions, d’aquella manera que vol fer tothom content, però no deixa satisfet ningú. Vol i dol. La realitat, però, és que la situació no està per deixar anar llast a cor què vols. L’ocupació de les UCI és la que mana i els índexs de transmissió indiquen que la pandèmia es pot anar trampejant, però que no val a badar. I la clau de tot plegat és la limitació dels contactes socials; un fet, aquest, indissociable de la naturalesa humana, al qual no ens podrem acostumar mai –ni ganes– perquè va contranatura.