El sector pesquer, tocat… i enfonsat?

Vilanova i la Geltrú no es pot explicar sense el seu port. El moll i la seva cultura formen part de l’ADN de la ciutat, una vila que va ser marinera molt abans que industrial. De fet, enguany es compleixen cent anys de la construcció de l’emblemàtic edifici del Pòsit nou de pescadors. Nou perquè va substituir el local antic del gremi de pescadors –avui Centre Cívic de Mar–, que alhora era hereu de l’antic gremi de marejants. En tot cas, amb la desfeta de l’organització gremial l’any 1864 i la promulgació de la lliure associació de treballadors de la mar, es van constituir diferents organitzacions a la vila: el Gremi de Mariners, la Cooperativa de Pescadors i la Societat Coral “Els Pescadors”. I van ser, precisament, aquestes tres entitats les que van crear, l’any 1921, el Pòsit de Pescadors. Des d’aleshores va ser un clar exemple d’organització obrera, comunitària i cooperativista: va esdevenir un punt de trobada per a la gent de mar, va crear una escola per als fills dels pescadors, va instal·lar un punt de venda de peix al mercat de Barcelona i va iniciar el procés de motorització d’algunes embarcacions.

Cent anys després, el món de la pesca torna a trobar-se davant de nombrosos reptes. Aquesta vegada, però, reptes que fan perillar l’ofici: “El sector pesquer és com un vaixell que fa dècades que veiem que s’enfonsa i ningú surt al seu rescat”, confessa el patró major de la Confraria de Pescadors de Vilanova i la Geltrú, Jaume Carnicer. I és que per molts sortir a mar cada dia ha deixat de ser un bàlsam. Ara, sentir-se lliure, en contacte amb la natura i amb la incògnita de què pescaràs i trobaràs, sembla que sí que té un preu. “Treballem i cobrem per setmana, i no saps mai com anirà. És una feina sacrificada per la quantitat d’hores que hi dediques, tot i que el fet de treballar molt no t’assegura que guanyaràs més diners. El que pesques té un valor i has de ser tan rendible com sigui possible, perquè hi ha moltes despeses que ofeguen el sector”.

Any rere any, s’ha anat escanyant els pescadors i, gairebé sense adonar-nos-en, l’activitat pesquera ha anat perdent força. N’és un bon exemple la pèrdua de flota. Actualment, la Confraria vilanovina compta amb 52 embarcacions, que capturen anualment més de 3.000 tones de peix i generen un valor econòmic d’uns nou milions d’euros. Però la realitat és que el port de Vilanova ha perdut, en només dues dècades, prop de la meitat de la seva flota pesquera.

No obstant això, la principal preocupació dels pescadors vilanovins és la gran reconversió pesquera que ha d’arribar per part d’Europa, fent que la pesca torni a ser una activitat competitiva i sostenible. També preocupa el canvi climàtic, cada cop més present en el seu dia a dia. I el relleu generacional; la majoria dels pescadors són de mitjana edat i costa engrescar les noves generacions, tot i que encara es poden veure alguns joves fent honor a la professió familiar. “Si no fem canvis, no hi haurà millores”, afirma el patró major de la Confraria de Vilanova i la Geltrú.

El pla de la Unió Europea per evitar la sobrepesca i que exigeix reduir les captures d’arrossegament ha posat en peu de guerra les flotes de Vilanova i d’arreu del país. Els pescadors alerten que la normativa fa perillar la continuïtat d’una de cada dues embarcacions: “No podem mantenir barques que només puguin sortir 120, 150 o 180 dies a l’any. Hem de poder sortir a feinejar i fer-ho tots els sectors en parts iguals”.

Des de la Confraria vilanovina argumenten que fa molts anys que han posat en marxa mesures per pescar de manera més sostenible i respectuosa amb el medi ambient. “Fa més de tres dècades que apliquem una veda de dos mesos per preservar els recursos marítims i també hem proposat protegir 18 àrees del litoral català, uns 400 quilòmetres quadrats, per preservar-les de la pesca i conservar-les”, indica Carnicer, que demana a les administracions espanyoles i europees que donin més temps als pescadors per adaptar-se a la normativa i que se’ls escolti abans d’aplicar-la.

Concretament, el temut pla plurianual europeu, el MAP 2020-2025, imposa una reducció del 40% de les captures fins al 2025, tot i que a la pràctica s’haurà de fer en tres anys i mig, perquè es comença a comptar des del 2020. Uns terminis que tant els pescadors com la Generalitat veuen impossibles de poder complir sense haver de sacrificar completament el sector pesquer. “Ens estan aplicant unes normatives que estan en pràctica a l’Atlàntic, amb flotes que pesquen 365 dies a l’any les 24 hores”, lamenta Carnicer, un fet que “poc té a veure amb les condicions que es poden trobar al Mediterrani”. En altres paraules, aquesta normativa obliga a deixar amarrades a port les embarcacions d’arrossegament la meitat dels dies que pesquen ara. Un sector que representa el 70% de tot el que es captura al Mediterrani: “A Catalunya hi ha més de 200 embarcacions d’arrossegament que capturen pop, gamba, galera o llagostí, és a dir, sense arrossegament no hi hauria llotges de peix ni ports”.

La defensa de l’ecosistema i la sostenibilitat biològica sempre ha estat una de les apostes de la flota pesquera vilanovina per garantir el futur i l’equilibri del sector. Però els efectes de l’escalfament global són cada cop més evidents i el canvi climàtic es perfila com una de les principals amenaces del sector. “Els pescadors ho estem notant, sobretot, en l’augment de la temperatura de l’aigua”, admet el patró major. Un indicador que afecta de manera molt sensible els ecosistemes marins, per exemple, amb la proliferació d’espècies invasores, com el cranc blau, o amb l’augment de la presència de tempestes tropicals, huracans i ciclons. “Que el mar estigui més calent fa que a la tardor i a l’hivern patim tempestes molt més virulentes, com el Glòria o l’esclafit de fa uns anys”, recorda Carnicer.

Però que la temperatura de l’aigua hagi augmentat, implica també que moltes espècies hagin alterat el seu cicle reproductiu. “Hi ha espècies, com el lluç, que han disminuït les seves poblacions perquè necessiten aigües més fredes. En canvi, a les espècies d’àmbit més tropical, com que tenen l’aigua més calenta, els és molt més fàcil reproduir-se, com ara la gamba blanca”, explica Carnicer. De fet, a Vilanova, la gamba blanca era pràcticament inexistent i ara s’ha convertit en una espècie de fàcil captura. “Mantenir l’equilibri no és fàcil, per això és important escoltar els científics”, reivindiquen des de la Confraria.

La pesca a Vilanova i la Geltrú ocupa actualment prop de dues-centes persones que treballen a bord de les embarcacions i una cinquantena de persones més que no són a mar, però que treballen a la fàbrica de gel, a les caixes, a la manipulació de la llotja i a les oficines, entre altres. “Poden semblar xifres molt bones, però la realitat és una altra. En vint anys hem perdut més d’un 40% de la flota”, diu el màxim responsable de l’entitat. Carnicer creu que aquest descens es pot explicar a partir de molts factors, englobat tot plegat en el que es podria definir com la “duresa de la professió”. Moltes hores fora de casa, un cost econòmic important i una competència ferotge pel que fa a l’oferta i la demanda.

A tots aquests problemes se’n suma encara un altre de molt significatiu per garantir la permanència de l’ofici al llarg dels pròxims anys, el relleu generacional. “Ens costa trobar joves que es vulguin dedicar a la pesca. Si no són nascuts en una família que s’hi dediqui, no és senzill que estiguin familiaritzats amb aquest món”, assegura Jaume Carnicer. El patró major creu que la feina del pescador és “agraïda” i que permet disposar d’una certa llibertat, però alhora no és fàcil perquè més d’un 90% de la retribució prové d’allò que es pesca. “Al final tothom mira per arribar a final de mes, poder pagar la hipoteca i tenir els dissabtes lliures per anar a sopar. Els joves, doncs, acaben buscant altres tipus de feina”, relata.

Faci fred o un sol que bofega, cada matí trobareu la Montse Ferrer i la Juani Rubio al moll de les xarxaires, al port de Vilanova i la Geltrú. És, de fet, el moll que dona nom al seu ofici: les xarxaires o remendadores, és a dir, les qui remenden o arreglen els forats amb què arriben les xarxes després d’una jornada de pesca.

Actualment, si fem una radiografia del centenar de quilòmetres que separen el port de Tarragona del de Barcelona, és impensable trobar-se amb més dones que es dediquin al que és, segurament, un dels oficis de mar més antics. Ni a Torredembarra, ni a Calafell, ni tampoc a Garraf trobareu cap persona que es dediqui a cosir les xarxes de pesca. I és que la Juani i la Montse són les úniques remendadores que queden en actiu al litoral penedesenc.

Tradicionalment, aquest ofici ha estat heretat i exercit per dones: mares, mullers i filles s’han encarregat no només de la venda del peix que es capturava, sinó també d’arreglar els forats de les xarxes. La Juani, per exemple, es va iniciar amb les xarxes amb poc més de 20 anys, després de casar-se amb un pescador. Va ser la seva sogra, de fet, qui li va ensenyar aquest ofici. La Montse, en canvi, era filla de pescador i va començar amb només 15 anys, gràcies a la Paquita i la Carme Maria, dues xarxaires que van fer de mestres per transmetre-li la destresa d’aquesta professió.

Antigament, el port de Vilanova havia arribat a comptar amb una quinzena de remendadores, amb sous molt precaris i unes condicions de feina que, amb el pas dels anys, es van dignificar. Ha estat, precisament, el mateix pas del temps i les jubilacions el que han fet reduir la xifra de remendadores fins que ara només hi ha dues supervivents. De fet, quan se’ls pregunta sobre el relleu generacional en aquest ofici en vies d’extinció, expliquen que els agradaria que, com van viure de joves, hi hagués més persones disposades a continuar amb aquesta feina artesanal, però ho veuen difícil, si no se’ls dona un cop de mà.

Veure descarregar les barques al port és un viatge al passat. Tot i la tecnologia que incorpora cada vaixell, la pesca no deixa de ser un ofici artesanal. El peix es descarrega a mà, caixa a caixa, i va directe cap a la subhasta. És tan fresc que tan sols es percep una lleugera aroma de mar. Des que arriba la barca a la seva distribució no passen més de 2 o 3 hores. Llamàntols vius, gambes que ni tan sols han acabat d’envermellir, besucs amb els ulls brillants, tots directes a la subhasta i cap al restaurant o la peixateria.

La llotja de Vilanova i la Geltrú obre portes a les 8 del matí i a les 4 de la tarda, de dilluns a divendres, a compradors d’arreu de Catalunya. La subhasta és una mena de Wall Street, però de petit format, on les espècies que es capturen van passant per la cinta davant dels ulls dels futurs compradors. Els assistents són els habituals: majoristes, les parades del Mercat de Vilanova i molts restaurants. Tots es coneixen entre ells i van a buscar el bo i millor.

Hi ha qui diu que el peix de Vilanova i la Geltrú és car, un apunt que no comparteixen els pescadors locals. “Només el combustible suposa el 40% de les despeses mensuals d’un vaixell i les quotes pesqueres no faciliten que el pescador pugui guanyar-se millor la vida”, explica Josep Egea, subhastador de la Confraria de Pescadors de Vilanova.

S’hi han arribat a pescar fins a 140 espècies de peixos diferents: seitons, lluç, llenguado, sípia, pop, tonyina i, per descomptat, gambes. La gamba de Vilanova és el gran símbol del sector pesquer vilanoví, el producte estrella, però la llotja ofereix molt més i des de la confraria han treballat molt per valorar aquesta diversitat i l’anomenat peix senzill: “Sempre hi ha productes que sobresurten, com són la gamba i l’escamarlà, però hi ha altres productes més desconeguts que tenen un gran valor, com el sorell, la sardina o la canana”.

Aquesta varietat de productes, sumada a la ubicació estratègica del port –situat molt a prop de Barcelona–, donen un valor afegit al moll vilanoví: “El nostre punt fort és la diversitat i que totes les disciplines aporten una varietat de productes molt àmplia. Això és el que agrada als compradors, siguin de peixateria o de restauració, perquè a la nostra llotja poden tenir una mica de tot”, remarca Egea.

Quin balanç feu d’aquest any?

Si ens agafem a les dades econòmiques, ha anat una mica millor que l’any passat. També és cert que no millorar les dades de l’any passat hauria estat un problema immens, però tancarem el 2021 una mica per sota de la mitjana dels últims vuit anys.

Però aquest tram final de l’any acostuma a ser una bona època per als pescadors.

De moment, a nivell de captures no ho està sent del tot, bàsicament perquè aquestes últimes setmanes hem tingut temporal de mar i no hem pogut sortir a feinejar. En canvi, pel que fa a vendes, ja fa uns mesos que arrosseguem uns preus superiors i els pescadors confien que segueixin augmentant o que es mantinguin, com a mínim, els de l’any passat, que ja van ser uns preus desorbitats. Cal tenir en compte, però, que la flota d’encerclament comença ara la seva aturada biològica, i això també farà disminuir les xifres, tot i que esperem que puguin fer l’agost i recuperar l’activitat.

Menys captures, preus més cars?

És la llei de l’oferta i la demanda. Però el fet que la gamba, per exemple, s’hagi mantingut en uns preus alts també ve condicionat per un seguit de lleis i normatives que han entrat en vigor aquest any. El famós MAP (Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterrani Occidental) ha fet cap dels ports de Catalunya i del Mediterrani no hagi pogut anar a pescar la gamba, però Vilanova ha tingut la sort que s’han gestionat d’una altra manera els dies de pesca i hem pogut oferir aquest producte quan realment la demanda era molt alta. Al setembre ja teníem preus de desembre i això ve provocat per la incorporació d’aquesta normativa, que acaba repercutint en el preu final.

Si el 2020 va ser l’any de la pandèmia, aquest ha estat l’any de les lleis i les normatives.

Ja sabíem que hi havia aquesta previsió i que s’incorporarien unes mesures més restrictives que anirien limitant l’autonomia de cada embarcació, però no esperàvem que s’implementessin de forma tan dràstica i amb tan poc de temps. La feina que no s’ha fet mai, l’hem de fer en quatre anys, i això no hi ha empresa ni sector que ho pugui aguantar.

Primer va ser l’arrossegament, i ara volen tocar també l’encerclament.

Si realment s’acaben implementant, la majoria de les embarcacions no ho podran suportar. Són normatives molt dures, molt estrictes, i sembla que tots els problemes del peix els ha generat només la pesca. Nosaltres fa molts anys que avisàvem de moltes coses i ara volen que ho arreglem en quatre anys. Sabem que la naturalesa és sàvia, però ho és amb temps. Donem-li aquest marge també al pescador, que també és un sector que està passant un molt mal moment. En temps difícils no pots aplicar unes mesures que aplicaries en un moment de certa normalitat.

Què diuen els pescadors?

Han aconseguit que la gent estigui angoixada per culpa d’aquesta normativa i que tothom comenci a pensar en la seva jubilació o a vendre la barca i buscar altres feines per desaparèixer d’aquest món. Si això hagués passat als anys 80 i 90, hi hauria una ràbia continguda i un malestar que ara no hi són. Ara es respira desànim, perquè veuen que el futur de la pesca està perdut.

Això accentua, encara més, la manca de relleu generacional.

Evidentment. Si la gent que hem de transmetre l’estima per aquest ofici estem desanimats, és difícil enrolar els més joves a pujar en una barca de pesca. Som nosaltres mateixos el que no veiem un més enllà i ens costa, però això no vol dir que no haguem de buscar solucions. De fet, ens pertoca a nosaltres buscar les mesures per reactivar el sector.

Quines?

En primer lloc, facilitar la introducció dels joves a l’ofici de pescador. Això vol dir treure la burocràcia i la complexitat que hi ha perquè algú pugui tastar aquesta professió. Segonament, cal que les administracions ens escoltin, perquè el peix no només el matem els pescadors. I, en tercer lloc, és important que recordem en tot moment que cada embarcació de la nostra flota és una microempresa, un negoci familiar, i no podem permetre que el nostre principal repte per al 2022 sigui aguantar per arribar vius al 2023. Ens cal de forma urgent un moment d’estabilitat.