L’escriptora vilanovina Teresa Costa-Gramunt acaba de publicar un nou llibre de poemes, titulat El somriure de l’esfinx (Pagès Editors). Dividit en sis parts, en la primera hi ha una la Suite del Garraf, un conjunt de sis poemes dedicats al massís. Les altres són Gènesi, Primera Setmana Santa, Segona Setmana Santa, Dies i filosofies i El somriure. En aquesta darrere hi figura el poema que dona nom a tot el poemari.
Al pròleg del llibre, la seva autora medita sobre el que per a ella és la poesia. Comença així: “Fins la forma més nua de la composició poètica, o per això mateix, perquè no s’entreté en bagatel·les, pot ser subversiva, rebel. Però no de manera convencional, sinó d’ànima”. I afegeix: “Com que la poesia no serveix per a res en un món mercantilista, utilitari, on tot, o gairebé tot, es compra i es ven, la poesia pot mantenir el seu esperit lliure” i, per tant, es dona “en els marges de l’statu quo”. Una forma d’art farcida d’interrogants, més que no de respostes.
