Els sindicats agrícoles principals i la penedesenca Associació de Viticultors han convocat un insòlit dia de vaga en plena campanya de la verema. Que els pagesos arribin a convocar una jornada de braços caiguts durant la quinzena en què es juguen les misses de tot l’any ja dona una idea clara de la gravetat de la situació. I no n’hi ha per a menys. Rebaixar el preu a què els grans grups cavistes penedesencs, ara tots ells en mans internacionals, els han anunciat que els pagaran el raïm, a nivells per sota del que pagaven fa vint anys, i clarament per sota del preu de cost, és no només un abús de força. És un insult, una mostra de menyspreu a la feina de la pagesia, que voreja la indignitat. Quin valor donen, realment, a la matèria primera amb què elaboren el seu producte, si la feina de tot un any es vol pagar a 30 cèntims el quilo? Si fins i tot a la regió nord-italiana on es fa el prosecco paguen a més d’un euro el quilo. Per no parlar de la Xampanya francesa, que hauria de ser el mirall, el model: més de sis euros el quilo. Ja poden anar fent campanyes d’imatge del cava, del prestigi que té, de la qualitat… La simple comparació de preus ho diu tot.
D’altra banda, en aquest estiu de reivindicacions pageses, en què han estat molts els organismes, ens i institucions que s’han posicionat al costat del sector primari, s’ha trobat a faltar una veu de solidaritat dels qui, any sí any també, i sota l’empara dels sindicats principals, reclamen vivament millores salarials durant la Setmana del Cava. Tal vegada no s’hagin adonat encara que demà tornaran a ser ells els que tornaran a buscar la complicitat popular perquè les retallades que avui m’arriben a mi, demà t’arribaran a tu. El sector és el mateix, el sector del cava, i la base de la cadena només té força si actua conjuntament, coordinadament, amb visió global.
La feina de pagès és una feina dura. No tothom la vol fer. Cada cop en són menys. I els productors són els autèntics jardiners del territori, del Penedès en el nostre cas. Però els jardiners també s’han de poder guanyar la vida dignament. Si no, mal els pesi, mal ens pesi, s’hauran de guanyar les garrofes en algun altre sector. I vindran les lamentacions. No del qui pot comprar el raïm en alguna altra zona sota l’empara de la mateixa DO, esclar, però sí de la resta. Això també és una qüestió de país.
A aquests grans cavistes no els importa ni la terra, ni el país ni la seva gent. Capitalisme pur i dur. El raïm el compraran a una altra banda. A prop d’on jo visc hi ha les caves Jaume Serra, que fa el cava més barat i més dolent del món. El vi no el compren pas al Penedès. Per la carretera veiem arribar camions amb grans cubes de vés a saber on… males llengües diuen que de la Manxa. El tema és molt punxegut.