Els Pisos Planas, deu anys després

La nit del 26 al 27 de març de 2014, el barri dels Pisos Planas del Vendrell va viure el seu pitjor moment. Un incendi en un quart pis d’un bloc del carrer del Mig va deixar el tràgic balanç de quatre infants menors d’edat morts. Tenien entre 3 i 12 anys i formaven part d’una mateixa família, de la qual van poder salvar la vida els dos progenitors, dos fills més i un cosí. El succés va deixar en xoc el barri i tota la ciutat, recordant de la manera més crua la situació precària en la qual vivien molts dels veïns de la zona, la majoria dels quals, de la comunitat magrebina. En els següents dies es van succeir les manifestacions de protesta, amb veïns demanant justícia i exigint que un dels barris més marginats del Vendrell no continués oblidat per part de les administracions. Quan han passat deu anys del dia més trist dels Pisos Planas, des de La Fura hem volgut saber com ha evolucionat la situació al barri en tot aquest temps i quina és l’opinió que tenen actualment els seus veïns. Abans, però, fem una mica d’història.

Construcció dels Pisos Planas. Anys 60

1 de 2

Tot i que popularment se l’anomena barri, el fet és que els Pisos Planas són tot just cinc carrers situats al nord-est del nucli del Vendrell. Una petita zona compresa entre la carretera de Valls i uns terrenys de camps que ja pertanyen al municipi de Santa Oliva. L’única entrada és pel carrer de Mossèn Jaume Urgell, el que fa que el barri quedi amagat i, en certa manera, invisibilitzat. Al centre hi ha els carrers de Sant Joan i del Mig, amb uns característics blocs de pisos que van ser els primers que es van construir, a mitjans dels anys 60.

Abans, aquesta era una zona d’horts propietat de Josep Planas. El seu net, Jaume Domingo, recorda que, a més dels camps, Planas tenia una granja, però es va acabar venent els terrenys a principis dels anys 60 perquè l’agricultura ja feia temps que perdia força al municipi. El Vendrell era aleshores una vila en expansió, amb una població creixent que s’alimentava de les primeres onades migratòries provinents d’Andalusia i Extremadura. Per donar cabuda a tots aquests nouvinguts, la vila va començar a créixer cap al barri de França —donant lloc al que es coneixeria com el Tancat— i cap a altres indrets. Els Pisos Planas també van ser fruit d’aquesta expansió.

Un dels veïns més antics del barri és Salvador Montserrat. La seva família s’hi va traslladar el 1966 i, l’any següent, el seu pare va obrir el Bar Montserrat, que continua al mateix lloc i en actiu. “En aquell moment només hi havia tres blocs de pisos, però s’anunciava que hi hauria una plaça i un parc que mai es van arribar a fer”, explica des del mateix bar, que ara porta el seu nebot. Montserrat recorda que els que es van fer eren “pisos assequibles, el que feia que vingués a viure-hi molta immigració extremenya i andalusa”. D’aquells primers anys recorda que al bar hi havia “molta feina”. “Venien tots els treballadors de les fàbriques i els comerços de la zona, i també teníem obert els caps de setmana”, explica.

Un altre dels veïns que es va traslladar al barri els primers anys va ser Ramon Artigues, concretament el 1978. Tenia la casa al carrer de Mossèn Jaume Urgell i un obrador al carrer del Mig. “Era una joia de lloc, amb molta gent treballadora, humil i amable”, assevera. Aquest caràcter de barri de cases barates, però, és el que en va marcar l’evolució els anys següents, ja que feia que esdevingués la primera parada de persones o col·lectius que arribaven a la ciutat amb pocs recursos. Alhora, molts veïns optaven per marxar a altres barris així que la seva situació econòmica els ho permetia, dificultant que es creés una comunitat estable. Uns moviments que s’acceleraven en època de crisi. “Molta gent de la zona de Barcelona es va vendre el pis allà perquè no el podien pagar i aquí en podien comprar un per la meitat de preu i encara els sobrava diners. Al final, les propietats van anar perdent valor”, explica Artigues.

A principis del segle XXI, els Pisos Planas ja concentraven una sèrie de problemes que, sense ser exclusius de la zona, sí que hi eren molt més presents. “Hi va haver un moment que es va disparar la venda de droga, i es va generar un ambient molt propici per a les baralles i els conflictes”, apunta Salvador Montserrat. “Més d’una vegada la meva germana s’havia plantejat vendre’s el bar”, afegeix. La seva germana era Teresa Montserrat, que va ser regidora de l’Ajuntament durant vuit anys pel partit Plataforma per Catalunya (PxC), tot i que va acabar enfrontada amb la formació. Va morir a finals del 2021. “Ella va posar la cara per la gent del barri en els anys més difícils i va tenir molts problemes”, afirma el seu fill, Jordi Garrobo, que ara porta el bar.

Segurament aquells primers quinze anys del segle XXI va ser quan la crispació va ser més gran al barri. La crisi econòmica va portar al barri moltes famílies i persones que van ocupar alguns dels pisos dels blocs històrics del carrer del Mig, com a última opció per trobar un sostre. Incendis produïts per connexions il·legals, baralles, sorolls i el constant tràfic de drogues van fer que la situació fos, gairebé, insostenible. El 2010 hi va haver un fort enfrontament entre Mossos d’Esquadra i veïns magrebins del barri. PxC va voler aprofitar aquell caldo de cultiu per fer-hi forat. L’incendi del 2014 va ser la gota que va fer vessar el vas i va acabar fent aflorar la indignació i la ràbia de bona part del veïnat.

Kaoutar Mouj té actualment 24 anys i va arribar al Vendrell el 2002 amb la seva família, procedent de la localitat d’Asilah, al Marroc. El primer domicili el van tenir al carrer de les Roquetes, al barri de França. Els cinc germans estudiaven a l’escola Teresina Martorell, on hi ha un percentatge elevat d’infants d’origen magrebí. “La meva mare sempre ens deia que quan sortíssim de l’escola tornéssim directe a casa i no anéssim als Pisos Planas, perquè era perillós”, ens explica des d’un bar cèntric del Vendrell. El 2013, però, es van quedar sense el seu pis perquè la propietària a qui pagaven un lloguer no va poder fer front a la hipoteca i el banc li va prendre l’habitatge. Gràcies a un contacte, van acabar vivint al carrer del Mig, en aquells Pisos Planas on, de petits, no els deixaven anar. “Els primers dies va ser un xoc molt gran, tot anava malament, perquè el contrast entre el barri del qual veníem i aquest era molt gran”, reconeix. Les ocupacions, les llums punxades i les baralles eren constants.

La història de la família de Kaoutar Mouj és la de moltes altres que van patir durament, per una banda o altra, la crisi econòmica del 2008, fossin d’on fossin i provinguessin d’on provinguessin. També podria ser la de la família dels quatre menors que van morir a l’incendi del 2014, que havien estat desnonats el 2011 del mateix pis que després van ocupar i es va incendiar. Just després d’aquella tragèdia, l’aleshores alcalde del municipi, Martí Carnicer, va apuntar que la solució al barri havia de passar per “una actuació integral a llarg termini, amb una recol·locació de la gent i una reconstrucció de la zona”.

Però deu anys després, d’aquella idea no se n’ha sabut res més. Els Pisos Planas continuen al seu emplaçament i els blocs històrics del carrer del Mig, visualment, han canviat poc. Preguntant als diferents veïns, no hi ha unanimitat en valorar si la situació és millor o igual que fa deu anys, tot i que no són pocs els que apunten una lleugera millora, sobretot pel que fa al tràfic de drogues i les baralles. “Ara és molt més tranquil i hi ha menys crispació, s’ha arreglat molt”, assegura Salvador Montserrat. Una noia jove d’origen magrebí que acompanya la seva mare –i que prefereix no donar el nom– és del mateix parer: “Des que van tancar un bar que hi havia aquí al carrer del Mig, la situació és molt diferent, no hi ha tants sorolls ni baralles”. Jordi Garrobo, a l’interior del seu bar, corrobora que la situació tan extrema de tràfic de drogues s’ha reduït, i reconeix que la policia passa molt per la zona, tot i que els retreu que a vegades tinguin poca sensibilitat amb els veïns. “Sembla que ens posin a tots al mateix sac”, lamenta.

Les actuacions policials han estat nombroses els últims anys en diferents bars de la zona, especialment al Camí dels Molins, a tocar del barri. L’alcalde, Kenneth Martínez, afirma que des del govern local creuen que “la tranquil·litat ha de ser prioritària, perquè si no, no hi ha seguretat”. Un aspecte que assegura que es veurà reforçat amb la futura instal·lació d’una xarxa de càmeres de videovigilància, una de les quals es posarà al barri. Amb tot, Martínez ha volgut remarcar que, a nivell policial, aquesta “no és una zona més conflictiva que altres” del Vendrell. Amb tot, no són pocs els veïns que apunten que el tràfic de drogues potser no és tan visible en aquests carrers perquè s’ha estès cap a zones properes.

Un altre aspecte que actualment genera bastant consens al barri és el de la convivència entre les diferents comunitats que hi ha, un dels punts que podria ser un important actiu. “Les comunitats es respecten i no hi ha rivalitat entre paios, gitanos i magrebins”, afirma Kaoutar Mouj. La jove, que ara estudia per ser auxiliar d’infermeria, creu que una de les millors coses del barri és “la vida que hi ha al carrer”. “A la tarda, tots els nens juguen a fora, no estan enganxats al mòbil”, celebra. La visió la reforça Garrobo, des de la seva posició de portar l’únic bar que hi ha ara mateix a la zona: “Aquí tenim clients de totes les procedències i no tenim problemes”.

Aquest va ser un dels aspectes en els quals es va voler posar èmfasi després de l’incendi del 2014 des de l’Ajuntament, amb la creació el 2015 de la Taula Comunitària de Ca l’Escori i els Pisos Planas, que aglutinava les diferents associacions i entitats del barri, així com persones a títol individual. “L’objectiu era fer partícips els veïns de la zona de diferents activitats, portant-les al barri, alhora que miràvem que ens traslladessin les seves inquietuds i necessitats”, explica Rafel Gosálvez, que va ser regidor de Serveis Socials entre el 2015 i el 2019. Gosálvez afegeix que la taula volia ser també “un intercanvi cultural perquè ens coneguéssim tots millor” i assegura que les diferents comunitats “participaven de bona gana”.

Entre les diferents iniciatives que van impulsar des de la taula hi havia la Festa al Barri, que es feia un cop a l’any i que comptava amb la col·laboració de la policia municipal, els Bombers o Protecció Civil, amb la idea d’acostar aquests serveis a la gent del barri. També es va mirar de potenciar el local Sant Joan, un espai de propietat municipal que va ser durant anys una sala d’informàtica i un punt òmnia. En aquest local hi va tenir la seva seu durant anys l’Associació de Veïns de la Carretera de Valls Nord, que també participava en la Taula Comunitària. “Hi vam ser fins que ens van rebentar el local i ens van robar la documentació per després fer-la servir per demanar una ajuda”, explica el seu actual president, Fernando Planas. Ell es mostra escèptic sobre els resultats d’aquella taula. En canvi, altres, com Kaoutar Mouj, asseguren que era una bona iniciativa “que s’hauria de recuperar”, ja que no es va mantenir després de la pandèmia.

Però hi ha altres aspectes del barri que continuen enquistats, sobretot els que fan referència a la neteja i a les ocupacions, que deriven en un elevat nivell de precarietat. La de la brutícia és una de les queixes unànimes. Tots els veïns amb els quals parlem es queixen que els serveis de neteja no passen amb la freqüència suficient. Ho certifiquem quan hi passem un divendres a primera hora del matí i ja es veu molta brossa. Una veïna d’edat avançada, i que respon al nom de Mercedes, escombra pel seu compte les fulles dels arbres. “Com que no venen a netejar, ho faig jo”, respon. L’alcalde, Kenneth Martínez, respon que amb el desplegament del nou contracte de neteja viària, a partir de l’1 de juliol, augmentaran les freqüències i la neteja amb aigua al barri.

A la zona comunitària d’un dels blocs hi trobem un ban que demana, en castellà, que es tirin les bosses de brossa al contenidor “perquè la gent del Vendrell no digui més que som una barriada de gent de mala convivència”. “Demostrem que som persones netes, humils i treballadores”, conclou l’escrit. Però, una mica més amunt, els contenidors que hi ha al carrer de Sant Josep estan tots trencats. “Són més aviat un abocador”, certifica Ramon Artigues. Ell, que ja no viu al barri, però hi manté una propietat, és dels que creu que la situació ha canviat poc els últims anys, i es queixa que constantment pateix robatoris o intents de robatori en aquesta finca. “Hi ha inseguretat”, assegura també Fernando Planas.

Una de les actuacions en la qual hi ha posades més esperances és en l’obertura del carrer de Sant Josep, que faria que el barri quedés menys tancat. L’Associació de Veïns de la carretera de Valls Nord fa temps que ho demana, però com que és un projecte que s’ha de desenvolupar conjuntament amb l’Ajuntament de Santa Oliva, necessita el seu temps. Els tràmits ja han començat, tot i que l’actuació va per llarg. L’alcalde del Vendrell reconeix que el carrer és ara mateix “un cul-de-sac, i això sempre és perillós, perquè queda més descuidat”. “Quan l’obrim, trencarem la sensació de carrer sense sortida, hi haurà voreres i il·luminació a banda i banda, i també més moviment, perquè serà una via de circumval·lació”, afegeix.

Pel que fa a les ocupacions, aquestes predominen als blocs centrals del carrer del Mig, amb cables penjant de qualsevol manera de la façana. “Falta més manteniment, sobretot en aquests pisos ocupats i que tenen la llum punxada. L’Ajuntament i Endesa haurien de venir més”, reclama una veïna dels pisos del davant, que vol mantenir l’anonimat. Des de l’Ajuntament admeten que alguns pisos estan “poc preparats” i cal estar atents a la situació que presenten. “Hi ha molta densitat de població, i això sempre implica dificultats”, sintetitza l’alcalde.

Tot i que en aquests casos la solució no és fàcil, sí que hi ha exemples que mostren que pot ser reversible. Un dels blocs més antics, el que està al carrer de Rovira i Virgili, ha experimentat un canvi notable. És on viu la família de Kaoutar Mouj: “Al nostre edifici ara tots som propietaris i es nota molt el canvi. Tenim un president d’escala i les zones comunitàries i els pisos estan molt millor”. Quan passem pel barri ens trobem amb un jove que surt d’aquest mateix bloc, el Maruan, que ens confirma el canvi que hi ha hagut: “Fa uns anys no hauries volgut ni entrar”. “Aquí ens hem ajudat molt entre nosaltres, més que les administracions”, apunta. La millora que ha experimentat aquest bloc podria ser un camí a seguir pels altres de cara al futur.

Abans d’acomiadar-nos, la Kaoutar em deixa una última reflexió: “Als polítics ja els interessa que hi hagi un barri així, més marginat, perquè quan hi ha eleccions venen tots a fer promeses, però després no els veiem més”. I acaba d’una manera positiva: “Jo crec que el barri es mereix una segona oportunitat, a mi ara m’agrada viure aquí”.