Jordi Cuixart, president d’Òmnium, i Jordi Sánchez, president de l’Assemblea, es van convertir dilluns –tristament– en els primers màrtirs del procés cap a la independència de Catalunya. La decisió de privar-los de la llibertat no té cap altra raó de ser que la de l’escarment… i la impotència dels poders de l’Estat per aturar un moviment de masses que no entenen perquè no ve de dalt, sinó de baix.
No sabem fins on pensa arribar l’Estat per impedir l’aplicació dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre i, si ningú li para els peus, és evident que no té aturador. Però hi ha Europa i el món que ens mira.
Sigui com sigui, per nosaltres la decisió execrable d’empresonar els Jordis sense ni tan sols jutjar-los –és un dir– no fa altra cosa que confirmar que el procés no té marxa enrere. Fins i tot l’estreta franja de l’arc polític català que no s’embolcalla ni amb l’estelada ni amb l’estanquera s’adona que d’això ja no se’n pot dir democràcia. És una altra cosa, però democràcia no.
Espanya s’està presentant al món com un estat reaccionari que no ha evolucionat des de mitjan segle passat, o si es vol des de l’edat mitjana. Tenen aquella figura medieval que en diuen rei, que ho és perquè és fill (i no filla) de qui és, i que viu com un rei –permeteu-nos la redundància–; tenen una policia que si no vols passar per l’adreçador, s’esbrava a cops de porra contra persones que actuen de manera pacífica; tenen jutges parcials, deutors de qui els ha col·locat allà, que engarjolen persones que no han comès cap delicte, mentre que la corrupció política campa al seu aire i no passa res; tenen una premsa que menteix, difama, insulta… i tothom content i enganyat; tenen un teixit empresarial que, sense les concessions i favors de l’Estat, no serien res. En fi, no acabaríem mai.
I ara toca l’eliminació de l’autogovern, el 155. En una setmana, fins a tres vegades Puigdemont ha dit a Rajoy: parlem-ne. El significat del gest de suspendre la declaració d’independència l’ha entès tothom qui l’ha volgut entendre. Ningú més. I la resposta: A por ellos! Doncs bé, no hi haurà rendició.
No paro d’escoltar a tot arreu “primers màrtirs”, “primers presos polítics”, “primers…”, però potser s’hauria de concretar millor i haurien de ser els “primers presos polítics MEDIÀTICS”. D’empresonats, represaliats i torturats per defensar la independència i sobirania de Catalunya n’hi ha des de fa dècades, i sino pregunte-ho als torturats per l’operació Garzon d’abans de les olimpiades, als empresonats per cremar fotos del rei o simplement per cantar lletres contra el règim o la corona… He arribat a sentir “primers presos polítics a europa” i m’ha fet tant de mal a les orelles que una vegada més m’ha retombat dins el cap l’estratègia de manipulació dels mitjans i la desinformació o falta de contrainformació generalitzada. Podriem fer una llista inacabable de presos polítics arreu d’Europa però, simplement aneu a preuntar-ho a Otegi o les desenes de presos polítics que hi ha al País Basc per conèixer la realitat.