En moviment

La lumbàlgia o el dolor cervical són els trastorns més habituals relacionats amb el sistema musculoesquelètic humà. No són els únics, ni de lluny. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) n’hi ha més de 150 que afecten el sistema locomotor i són el principal motiu de discapacitat a tot el món i també la primera causa de necessitat de serveis de rehabilitació física.

L’aparell musculoesquelètic el formen els ossos, les articulacions, els músculs, els tendons, els nervis i els vasos. Qualsevol alteració en el funcionament d’algun d’aquests elements pot provocar l’aparició d’un trastorn musculoesquelètic. N’hi ha que apareixen de manera sobtada i són de curta durada (fractures, esquinços, distensions, per exemple) i altres que es perllonguen i acaben esdevenint malalties cròniques o lesions irreversibles que afecten la qualitat de vida i la capacitat de treballar de les persones. En qualsevol cas, la simptomatologia comuna en pràcticament tots ells és dolor, sovint persistent, i limitació de la mobilitat, la destresa i la funcionalitat de les persones que els pateixen.

Els trastorns musculoesquelètics poden afectar qualsevol part del cos, encara que els més freqüents es localitzen a l’esquena, el coll i les extremitats superiors.

La majoria dels trastorns relacionats amb l’aparell locomotor no estan associats a una causa única, sinó que són resultat d’una combinació de diversos factors que inclouen les característiques pròpies de cada persona (constitució física, estat general de salut, edat, sexe o genètica), factors laborals i factors extralaborals (portar una vida sedentària o fer una pràctica intensiva d’esports en què s’utilitza intensament una determinada zona corporal, etc.).

Segons l’Enquesta Europea de Condicions de Treball (EWCS) tres de cada cinc treballadors de la Unió Europea, de tots els àmbits i sectors, assegura patir algun trastorn musculoesquelètic. Aquestes dades fan que els TME es considerin les lesions relacionades amb el treball més comunes i que es parli d’un problema important en matèria de salut i de costos associats.

Entre les lesions o patologies més freqüents podem destacar la lumbàlgia, la cervicàlgia, la síndrome del túnel carpià, la tendinitis del manegot dels rotatoris, l’epicondilitis i l’epitrocleïtis (vegeu el quadre adjunt).

La discapacitat associada als trastorns musculoesquelètics ha anat en augment i es preveu que continuï creixent en els pròxims anys. D’aquí que sigui important conèixer-los, avaluar-los i realitzar tractaments preventius per combatre’ls.

La prevenció, insisteixen metges i fisioterapeutes, és la millor eina per evitar l’aparició de moltes patologies relacionades amb l’aparell locomotor. La millor manera de treballar-la és portant un estil de vida saludable, és a dir, alimentant-se de manera equilibrada, fent activitat física regularment i duent a la pràctica uns hàbits posturals apropiats.

La higiene postural és un conjunt de pautes que tenen com a objectiu cuidar i mantenir la postura correcta del cos quan es duen a terme activitats quotidianes (seure, aixecar pesos, romandre drets, dormir…). D’aquesta manera es prevenen i s’eviten lesions al sistema musculoesquelètic.

Per millorar la higiene postural és important adquirir certs hàbits i introduir-los en el dia a dia. Si es treballa assegut, per exemple, cal adoptar una postura ergonòmica. Això s’aconsegueix mantenint la postura del 4, és a dir, amb els peus tocant a terra, els genolls flexionats 90 graus i l’esquena recolzada al respatller de la cadira. En cas que s’estigui hores davant un ordinador, la pantalla ha d’estar a una distància mínima de 40 centímetres i el teclat a una alçada que permeti que els colzes formin un angle de 90 graus. Si la feina és sedentària, és necessari trencar els temps d’estar assegut, per això es recomana aixecar-se de la cadira, caminar i fer estiraments com a mínim cada dues hores.

Quan s’hagin d’aixecar o manipular pesos, cal mirar d’utilitzar mitjans auxiliars i, en cas que no sigui possible, limitar el pes i el volum. Si s’han d’aixecar des de terra, és important flexionar les cames i fer força amb elles en lloc de fer-ho amb l’esquena, procurant que aquesta quedi recta. A l’hora de carregar motxilles és important fixar-se en el pes, repartir-lo bé i procurar que no superi el 10% del pes de la persona que la tragina. A més, la part inferior de la motxilla ha de quedar per sobre del cul i les nanses han de ser amples i còmodes.

Dormir amb una bona postura també és important per evitar l’aparició de dolors o lesions. Es recomana fer-ho de costat o de panxa enlaire, amb els genolls arronsats o posant-hi un coixí a sota per evitar forçar les lumbars; sota del coll el coixí ha de ser d’una mida adequada i ha de permetre mantenir alineats el cap, el coll i la columna vertebral.

La fisioteràpia és un agent clau quan es parla de trastorns musculoesquelètics, ja que és una professió sanitària (recollida i reconeguda per la llei d’Ordenació de les Professions Sanitàries) que treballa per a la prevenció, curació i pal·liació dels problemes musculoesquelètics i posturals.

Els fisioterapeutes són professionals sanitaris amb formació universitària que avaluen, plantegen i duen a terme programes de rehabilitació (tractament) per millorar i recuperar les funcions motores, maximitzar el moviment, alleujar el dolor i tractar i prevenir les alteracions físiques associades a malalties, lesions i altres discapacitats. Apliquen un ampli ventall de tècniques, com ara el moviment i els mitjans físics. Entre les seves atribucions també hi ha el desenvolupament i la implementació de programes de prevenció i detecció de malalties i trastorns físics comuns.

Partint del concepte actual de salut, els fisioterapeutes actuen des de tres nivells: primari (prevenció, educació i habilitació), secundari (curació de processos) i terciari (tractament de recuperació funcional en patologies i processos ja instaurats i crònics).

Així doncs, els fisioterapeutes estan qualificats per a realitzar un examen de valoració de fisioteràpia, avaluar-lo i formular un diagnòstic, pronòstic i pla de fisioteràpia. Propicien també atenció dins la seva experiència i àmbit competencial i determinen quan els pacients necessiten recórrer a un altre professional. Entre les seves competències hi ha, evidentment, implementar un programa de tractament, determinar-ne els resultats i fer recomanacions de promoció de la salut i autocura per als pacients.

El dolor és, segons indiquen els fisioterapeutes, una alerta que envia el cos per informar que alguna cosa no va bé. És per això que convé prendre’n consciència, no normalitzar-lo i intentar posar-hi remei tan aviat com sigui possible. En aquest sentit, una revisió periòdica amb un fisioterapeuta, sumada a uns hàbits de vida saludable, són un excel·lent sistema de prevenció de lesions i trastorns musculoesquelètics.

Des d’aquest col·lectiu sanitari també s’alerta de l’excés d’automedicació, que fa que s’emmascari el dolor sense arribar a solucionar el problema d’arrel. En general, hom abusa dels medicaments (antiinflamatoris i analgèsics) emprats per tractar dolors musculars i articulars que no solucionen la malaltia, simplement pal·lien momentàniament el dolor, reproduint-lo temps després i de vegades creant un efecte rebot difícil de revertir quan s’abandona la medicació. Alhora, no tractar a temps un dolor agut i sostenir-lo en el temps, sense donar-li la importància que es mereix, pot arribar a transformar-lo en crònic o a empitjorar lesions que poden ser més difícils de solucionar en el futur.

Les patologies més freqüents del sistema musculoesquelètic són:

Lumbàlgia

És una contractura dolorosa i persistent dels músculs que es troben a la part baixa de l’esquena, a la zona lumbar. La diferència entre lumbàlgia aguda i crònica té relació amb la seva durada (si el dolor dura menys de tres mesos es considera lumbàlgia aguda, mentre que si supera els tres mesos el dolor es considera crònic).

El dolor lumbar és un dels problemes més freqüents en la societat actual. Acostuma a aparèixer en persones sotmeses a sobrecàrregues continuades de la musculatura lumbar, a més de les que estan assegudes en mala posició o postures forçades durant llargs períodes. També pot manifestar-se a causa d’un traumatisme, un accident o un esforç muscular important. Els trastorns degeneratius de la columna lumbar (artrosi , discopaties o protrusions discals) que poden afavorir l’aparició de contractures a la zona.

Cervicàlgia

Dolor localitzat a la zona cervical, acompanyat a vegades d’impotència funcional (dificultats) per moure el cap. En els casos més aguts, tant el dolor com la impotència funcional es poden arribar a irradiar cap a l’extremitat superior i l’esquena.

Un dels factors més habituals que desencadena aquesta contractura és l’ús repetitiu dels músculs o les postures forçades de coll durant períodes de temps llargs. Per tant, la cervicàlgia és especialment freqüent en persones que mantenen una postura fixa del cap durant períodes prolongats.

Síndrome del túnel carpià

Apareix quan el nervi mitjà es comprimeix quan passa per l’interior del túnel del carp (al canell) es comprimeix, la qual cosa provoca dolor, endormiscament, sensació de corrent o una combinació dels tres en els dits polze, índex, mitjà i anul·lar.

Aquesta síndrome el causa una combinació de factors que inclouen l’ús repetitiu dels músculs flexors dels dits, la inflamació de les beines sinovials d’aquests músculs, els moviments i postures forçades del canell en flexió i extensió o els cops a la zona. També hi  influeix la predisposició congènita, per això és més freqüent en dones que en homes (8% d’afectació en dones davant un 0,6% en homes).

Tendinitis del manegot dels rotatoris

És una inflamació dels tendons que envolten l’articulació glenoide (la que uneix l’espatlla amb l’escàpula i la de més mobilitat de tot el cos). Acostuma a aparèixer en persones que fan moviments repetitius de rotació i abducció del braç, ja que la zona per on transcorren els tendons és molt estreta i es freguen amb l’acròmion (la part superior de l’escàpula). D’aquest fregament constant s’acaba inflamant el tendó i pot esquinçar-se o, fins i tot, trencar-se.

Epicondilitis

També se la coneix com colze de tenista. Es tracta d’una inflamació dels tendons dels extensors del canell que produeix dolor a la part lateral externa del colze. Apareix quan es fan esforços repetitius excessius dels tendons dels músculs que s’originen a l’articulació del colze. Com a resposta aquests, sobrepassats, s’escurcen i apareix el dolor i la inflamació de la zona.

Epitrocleïtis

Rep el nom de colze de golfista i es manifesta quan els tendons flexors del canell s’irriten i això produeix dolor a la part interna del colze.

Anna Palacios. Fisioterapeuta

Anna Palacios és fisioterapeuta del servei de rehabilitació del CAP Nord de Vilafranca del Penedès. Fins que l’any passat, en què la Generalitat va incorporar la figura de fisioteràpia a l’atenció primària i comunitària (FisioAPiC) a tots els CAP del país, ella era l’encarregada de l’Escola d’Esquena, dins el mateix ambulatori. En el seu dia a dia tracta, sobretot, pacients amb mal d’esquena.

Què podem fer perquè no ens faci mal d’esquena tan sovint?

L’evidència científica actual relaciona les lesions i molèsties musculoesquelètiques amb un dèficit de condició física, sobretot amb el sedentarisme, és a dir, amb la prolongació del temps d’inactivitat. Com a prevenció del mal d’esquena és molt important fomentar l’activitat física regular i, sobretot, seguir uns hàbits de vida saludable: una bona nutrició, un pes adequat, una bona higiene postural i no tenir hàbits tòxics.

Én definitiva, moviment i vida sana.

Quan parlem de dolors d’esquena és primordial fomentar el moviment per evitar que se sobrecarregui la columna. No hi ha postures que puguem catalogar com a bones i altres de dolentes, el que no és bo és mantenir la mateixa durant un període de temps perllongat. A banda, és clar, hi ha consells molt fàcils d’aplicar i que poden ajudar, per exemple, com manipular càrregues o com seure correctament.

Per prevenir és convenient visitar el fisio sovint?

El més eficient és promoure el moviment i mantenir una activitat física regular. Només amb això ja estàs fent prevenció perquè ajudes a mantenir la musculatura saludable. A menys que hi hagi una lesió prèvia, amb això n’hi hauria d’haver prou. Ara bé, si tenim dolor agut cal actuar de pressa i consultar al professional. Aquí sí que és molt important la figura del fisioterapeuta perquè pot prevenir que aquest dolor es cronifiqui.

Als centres d’atenció primària ara hi ha fisios. Una aposta que tot el sector sanitari ha aplaudit… Com ho valores tu, que ja fa anys que treballes en la primària?

Exacte, des de fa poc més d’un any a l’atenció primària hi ha un nou servei, el de Fisioteràpia a l’Atenció Primària i Comunitària (FisioAPiC). Implementar aquesta figura és molt important per poder arribar a més població i per escurçar el circuit d’atenció. Abans el pacient amb un dolor musculoesquelètic primer passava pel seu metge de capçalera que el derivava al metge rehabilitador i aquest el visitava abans d’indicar el tractament a fer. Ara tot això s’agilitza perquè si el metge de capçalera ho considera oportú, pot derivar directament al FisioAPiC. Quan aquest servei no existia jo mateixa feia al CAP unes sessions grupals que anomenàvem Escola d’Esquena, es feien unes xerrades per explicar l’anatomia de la columna i els problemes que podien presentar-se, es parlava de la importància de la higiene postural i s’ensenyaven uns quants exercicis per anar fent manteniment i prevenció de futures recaigudes. M’interessava molt que el pacient fos proactiu.

El pacient ha de posar-hi de la seva part perquè la recuperació sigui satisfactòria?

Totalment. S’ha de trencar la visió que té la gent que al fisio s’hi va amb un rol passiu, a esperar que et facin. Estudis recents demostren que només amb tècniques passives no es millora, cal exercici físic terapèutic. L’important no és tant tractar els símptomes com saber-ne la causa, conèixer el cos i tractar-lo de manera global.