Si Espanya fos una democràcia el que se’n diu plena, l’escàndol de l’espionatge d’una ideologia política determinada hauria fet rodar caps. O anant més enllà, un fet així no hauria passat mai. És impensable que un país “normal”, que presumeix de modern, pugui punxar els telèfons dels adversaris polítics de la ideologia d’estat. I encara ho és més que ho admeti obertament i que no hi hagi tot seguit ni dimissions ni destitucions. Però és que aquí tenen les espatlles molt amples… i la cara molt doble. Estem tan avesats a casos de corrupció que supuren per totes bandes, des de caps d’estat que evadeixen impostos amb tota impunitat i fugen a l’estranger, fins a exministres i altres excàrrecs que passen comptes pels serveis prestats entrant al consell d’administració de grans empreses, passant per títols universitaris regalats per universitats afins, judicis que en realitat són una persecució política, o falses acusacions de corrupció també per interessos de partit… Després de tot això, i més, que no ens ve d’una. I a sobre –embolica que fa fort– ens volen fer creure que el president del govern i la ministra que no té cap mania per confessar que espia polítics independentistes, també han estat víctimes d’espionatge. Potser sí, que els veïns marroquins els van punxar els telèfons, però això no és altra cosa que intentar desviar l’atenció del fet que Espanya no admet la discrepància política i que la combat amb males arts. D’exemples, n’hi ha tants com es vulgui. I els que no es coneixen.
L’escàndol ha sortit ara, però no era nou. De fet, ja per Sant Jordi de l’any passat (de fa un any!) l’expresident del Parlament Roger Torrent es feia un fart de signar llibres del seu L’estat ens espia, perquè fa gairebé dos anys que sap que va ser víctima de ciberespionatge. I que el programa israelià d’espionatge Pegasus només es ven a estats. A priori, per combatre el terrorisme. Qui pot tenir interès a combatre el terrorisme independentista català? Tal vegada els que veuen sedició a fer una consulta popular?
Caldrà veure si l’afer –un més– acaba tenint alguna conseqüència política, més enllà de vagues amenaces de trencament del pacte de governabilitat que ERC té amb el PSOE. Perquè de ganes de partir peres, és prou evident que no n’hi ha gaires. Estaria bé començar a veure què hi tenim a guanyar. I les alternatives tampoc són massa engrescadores.
