L’entrevista
Els Grups d’Atenció a la Víctima (GAV) són uns equips especialitzats de la Policia de la Generalitat de Catalunya – Mossos d’Esquadra que assessoren i fan el seguiment de les víctimes de violència domèstica i violència masclista.
Entrevistem l’agent Kissi i el sergent Gerard, membres del GAV de Vilafranca del Penedès.
Com funciona, un Grup d’Atenció a la Víctima?
Assessorem les víctimes amb relació als seus drets, quines opcions tenen, com protegir-se i on acudir, i en fem un seguiment. Desenvolupem un protocol per anar anotant les trucades, visites i accions que duem a terme amb cada persona, i en el cas específic de violència de gènere omplim un qüestionari mitjançant el qual podem determinar el nivell de risc. Des dels GAV atenem i fem seguiment de víctimes de violència masclista, de violència domèstica, de violència sexual, de delictes d’odi, de matrimoni forçat o de mutilació genital femenina.
Quin tipus de formació es fa?
Els agents del GAV hem de realitzar una formació a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, i cada any es fan formacions concretes, on aprenem des de codi penal fins al perfil de víctimes que ens podem trobar, i també fem cursos de sensibilització, passant per un aprenentatge d’ús específic del sistema informàtic del seguiment.
D’on provenen, les persones que acudeixen als GAV?
Rebem casos derivats de Serveis Socials, dels jutjats o de col·lectius amb què treballen, i ens arriben persones que han patit violència directament. Les víctimes de violència de gènere consten en una base de dades que es gestiona a nivell nacional, i així si la víctima es desplaça o canvia de domicili, el seu cas es pot continuar controlant.
Quantes víctimes ateneu des del GAV de Vilafranca?
En aquesta comissaria fem uns 200 seguiments de víctimes mensuals, tot i que entre aquestes 200 es compten els expedients nous i els que ja estan en seguiment previ, i principalment són casos de violència de gènere, domèstica i abusos i agressions sexuals, però també hem tractat casos de LGTBIfòbia. Des de les dependències de Vilafranca seguim els casos de 21 municipis de l’Alt Penedès (tots a excepció de Sant Sadurní, Gelida, Sant Llorenç d’Hortons, el Pla, Torrelavit i Subirats, que es gestionen des del GAV de Sant Sadurní).
Quines són les violències que us trobeu més freqüentment, al Penedès?
La més comuna és la violència de gènere. Cal que tinguem en compte, però, que quan nosaltres parlem de violència de gènere ens referim a quan l’home és agressor i la dona la víctima, només en l’àmbit de parella i exparella, mentre que quan parlem de violència domèstica hi entren agressors que poden ser el pare, una dona en comptes d’un home, el fill contra els pares, els germans… En aquest sentit, podríem parlar de casos com el del carrer dels Ferrers de Vilafranca, en el qual el fill va assassinar la seva mare. Per posar un exemple de violència de gènere, ara tenim un cas en el qual l’home està a la presó i considerem que la víctima es troba en un nivell de risc molt alt, perquè quan la vam trobar estava amagada, totalment maltractada i torturada. L’home va entrar a presó amb la primera denúncia, però això no és el que acostuma a passar.
Què us sorprèn, analitzant les situacions que us trobeu?
Sovint veiem que els pitjors casos són aquells en què no hi havia denúncies ni indicis previs, o els de gent més gran que té segons quins comportaments més normalitzats perquè ho han viscut tota la vida. D’altra banda, cada cop ens estem trobant més casos de menors d’entre els 14 i els 17 anys, i hem vist un augment de violència de gènere i abusos sexuals aquests darrers dos anys. Ens arriben moltes denúncies en parelles joves, en què els denunciants són els pares, o a vegades ens han vingut avisos per part d’amics i dins les mateixes cases no en sabien res; i molts casos de control de la parella, fills que tenen problemes amb substàncies estupefaents i ataquen els pares o se n’aprofiten…
Alguns Serveis d’Informació i Assessorament per les Dones (SIAD) han registrat un augment d’atencions molt notable després del confinament.
Durant el confinament no ens arribaven tants casos, però segurament hi va haver molta violència intrafamiliar i no se’n tenia constància. A més, als SIAD atenen molts casos que no arriben a les comissaries o no acaben en denúncia.
A Catalunya es denuncien tres violacions diàries i, així i tot, s’estima que arreu d’Espanya només es denuncien un 11% de les violacions. Podríem dir que el nombre de denúncies no reflecteix la realitat?
És un procés en el qual les víctimes reben moltes pressions. A més, quan arriba el judici moltes no volen seguir i abandonen, perquè encara que els expliquem totes les conseqüències de posar una denúncia, es fan enrere si al jutjat veuen el seu agressor o si s’esgoten. I, si la víctima no vol tirar endavant, ja no es pot fer res a nivell judicial: és un delicte semi públic.
Com es podria solucionar aquest desgast?
A vegades pensem que a nivell policial fem un bon assessorament de les víctimes, però que a nivell judicial s’hauria de poder donar més ordres d’ofici, amb les limitacions legals que tenen jutges i fiscals, encara que la víctima es faci enrere.
Quan pateixes una agressió, és molt complicat anar a una comissaria a explicar-ho. Venen moltes dones amb dubtes?
A vegades venen víctimes que diuen que només volen assessorament, i també les atenem i els donem el nostre telèfon per anar seguint què es decideixen a fer. Intentem que s’obrin i que ens expliquin què els passa. També treballem en xarxa amb altres institucions i ens oferim a escoles i instituts per fer formacions de prevenció de violència de gènere. De fet, en aquestes xerrades algunes noies descobrien que patien violència de gènere, o identificaven violència domèstica a casa seva, i per això creiem que aquestes formacions haurien de ser obligatòries.
Quin tipus de proves serveixen per demostrar que algú pateix violència?
Tot s’accepta com a prova, des de missatges fins a testimonis. Recomanem guardar els whatsapps i missatges, sobretot els àudios, que es baixin alguna aplicació per gravar les trucades, i que si hi ha algun tipus d’agressió, intentin fer fotografies de les lesions o marques i, sobretot, obtenir un informe mèdic.
On comença la violència?
El més important és estar alerta al control. Sobretot ho remarquem a les xerrades que fem als instituts: si la seva parella els demana una selfie perquè els ensenyin amb qui i on estan, si els controla la roba o les amistats, si els exigeixen deixar-los veure el mòbil…
Com pot ser que hi hagi tants casos de masclisme entre joves?
És un tema d’educació. És difícil que els maltractadors reaprenguin a relacionar-se bé amb les dones si no s’eduquen des de petits i, per l’altra banda, també ens trobem víctimes de violència de gènere que sempre s’ajunten amb el mateix perfil d’homes. Molts homes tenen aquests comportaments perquè agafen el rol que ja tenia el pare vers la mare, i quan són joves potser encara hi som a temps, però amb l’experiència hem vist que el maltractador adult ja és maltractador tota la vida.
Ara no hi ha l’obligació que una persona menor vingui a denunciar acompanyada d’un major d’edat. Facilita la denúncia?
Efectivament, ara no cal que una menor vingui acompanyada, si l’instructor de l’atestat policial considera que la persona és prou madura per posar la denúncia. No hem notat un increment molt gran, però sí que ens hem trobat amb casos.
Què hem de fer si presenciem una agressió o si creiem que una veïna està patint maltractament?
Trucar al 112 directament, sempre. A nosaltres ens ajuda molt, de fet moltes vegades ens n’assabentem gràcies als veïns i a testimonis, que poden informar encara que no vulguin donar les seves dades personals. Necessitem l’ajuda de la gent.
Alguns apunts
