És esp♀rt

El cap de setmana passat els diaris del nostre país publicaven en portada la victòria del FCB femení a la Supercopa i informatius de ràdio i televisió se’n feien ressò. Paral·lelament, en les darreres setmanes ha esdevingut viral una campanya publicitària protagonitzada per cinc dones esportistes que es tapen un ull mentre fan una crida a seguir l’esport femení. Tot i que podria semblar-nos que les esportistes estan cada vegada més a prop de la igualtat, les dades i els fets demostren que queda molta feina per fer, resten molts prejudicis, desigualtats, estereotips i una enorme bretxa salarial per trencar. I cal també molta, moltíssima, més presència de l’esport femení als mitjans.

Segons l’Observatori Català de l’Esport, a Catalunya quatre de cada deu dones diu que practica algun esport. Ara bé, només un 25,5% del total de llicències esportives corresponen a dones. En aquest Tema de la Setmana intentarem apropar-nos als motius que expliquen aquest desequilibri.

Malgrat que es practica més que mai i hi ha disciplines que cada vegada aixequen més expectació, a l’esport femení li queda molt camí per recórrer en àmbits com el lideratge i la gestió (no hi ha pràcticament dones en equips de màxima categoria, ni tampoc àrbitres o presidentes de club o federacions), la diferència salarial entre homes i dones d’una mateixa disciplina esportiva, la presència als mitjans de comunicació, els missatges estereotipats, etc.

La bretxa salarial entre homes i dones a Catalunya és del 23,4%, és a dir, per la mateixa feina una dona cobra gairebé una quarta part menys que un home. Aquesta diferència en el món de l’esport s’incrementa estrepitosament en totes les disciplines. A la llista Forbes 2019 dels cent esportistes més ben pagats del món, només apareix una dona: la tenista nord-americana Serena Williams, que amb 29,2 milions de dòlars a l’any ocupa el 63è lloc; el primer tenista que trobem en aquesta llista és Novak Djokovic, el qual va guanyar 50,6 milions de dòlars, un 42% més. I això que en el tenis d’elit és on la bretxa salarial és més petita.

Les xifres són escandaloses, si comparem els ingressos de Leo Messi, que l’any passat va ingressar 127 milions de dòlars, amb els de la nord-americana Megan Rapinoe, la futbolista guanyadora de la Pilota d’Or 2019, que en va guanyar 2. 125 milions de dòlars entre l’un i l’altra, un 6.250% menys.

Megan Rapinoe va ser l’abanderada de la reivindicació, a l’últim Mundial de Futbol femení celebrat a França l’any passat, de l’equitat salarial entre jugadores i jugadors. I és que, malgrat que el futbol femení està de moda i cada vegada genera més expectació, s’està a anys llum de la igualtat. Prenem com a exemple el Mundial que acabem d’esmentar. Els Estats Units, capitanejats per Rapinoe, van ser-ne les guanyadores. L’equip es va emportar 3,5 milions d’euros, 10 vegades menys que el que va guanyar França per guanyar el Mundial de Futbol masculí de Rússia el 2018. El pressupost total destinat als guardons femenins va ser de 30 milions a repartir entre les 24 seleccions participants, mentre que per als masculins era de 400.

Només hi ha dues seleccions nacionals de futbol en les quals el salari dels jugadors i de les jugadores és igual: Dinamarca i Noruega. En el cas dels EUA, guanyadores del Mundial, la federació de futbol d’aquest país paga un mínim entre 5.000 i els 17.000 dòlars a tots els jugadors de l’equip masculí, facin el paper que facin; per contra, elles només cobren si s’enfronten als deu primers equips de la FIFA i guanyen.

A l’Estat espanyol la situació no és gaire millor. Al desembre, després d’un any de negociació i una vaga inclosa, la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i l’Associació de Clubs de Futbol Femení (ACFF) arribaven a un acord per signar el primer conveni de la història del futbol femení a Espanya. El conveni, que al dia d’avui encara no s’ha signat, fixa, entre molts altres aspectes, un salari mínim entre 16.000 i 12.000 euros, crea un fons per als clubs perquè puguin potenciar el futbol femení i regula l’emissió en directe dels partits per televisió, mantenint-ne dos en obert pel canal Gol i alliberant la resta per aconseguir més ingressos.

A finals de gener el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, la Generalitat i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals presentaven la campanya #ThoEstàsPerdent, amb l’objectiu de fomentar l’esport femení en els mitjans i així avançar cap a la plena igualtat, trencar estereotips i consolidar referents femenins per a infants i joves.

La campanya, la protagonitzen la nadadora Mireia Belmonte, la pilot de motos Laia Sanz, la futbolista Alexia Putellas, la jugadora de bàsquet Laia Palau i l’atleta Maria Vicente. Sota el lema “Si no veus esport femení, t’estàs perdent la meitat de l’espectacle”.

El que es pretén és aconseguir una cobertura més àmplia dels mitjans de comunicació per donar més visibilitat a les dones esportistes i les seves fites, per així augmentar l’interès del públic envers l’esport femení. Alhora, la campanya interpel·la directament els mitjans de comunicació per demanar un tractament mediàtic de l’esport amb perspectiva de gènere i també perquè hi hagi paritat entre els periodistes a les redaccions i als espais d’opinió i de tertúlia esportiva.

El paper que els mitjans de comunicació hem tingut i tenim respecte de l’esport femení explica en bona part la situació a la qual hem arribat. L’esport femení no arrossega masses, els mitjans no se’n fan ressò i la informació no arriba. És el peix que es mossega la cua. Per donar-li visibilitat i avançar cap a la plena igualtat, cal que aquest tingui més presència als mitjans i això vol dir escriure o narrar més peces d’interès i lliures estereotips que puguin crear nous referents esportistes femenins i atreure grans audiències i, de retruc, més patrocinadors per a les esportistes.

Segons un estudi realitzat per la universitat Carlos III de Madrid, només un 5,11% de les notícies esportives generades a la premsa espanyola parlen de l’esport femení. Aquesta investigació es va publicar l’any 2014, després d’analitzar els diaris esportius entre l’any 1979 i el 2010 i va posar de manifest que la premsa editada a Madrid parlava menys de dones esportistes el 2010 que a la dècada dels 80 (Marca va passar del 5,6% de l’any 1979 al 4,22% del 2010, i As del 7,72% al 4,45%), mentre que la catalana aquesta tendència s’havia revertit (l’Sport va passar d’un 2,63% el 1979 al 3,3% el 2010 i Mundo Deportivo, del 2,5% al 5,05%).

Cada quatre anys l’esport femení viu una mena de miratge, durant quinze dies els mitjans esportius i generalistes en parlen cada dia i de pràcticament totes les disciplines: natació, bàsquet, judo, futbol, atletisme, ciclisme… Aquest oasi puntual es dona pels Jocs Olímpics, tot i que també és aleshores quan més palès es fa l’ús d’estereotips.

En els darrers Jocs, els de Rio 2016, diferents titulars van esdevenir virals per com tractaven les esportistes. “Mide 170 centímetros y pesa 98 kilos. Una portera de balonmano sin complejos en Rio 2016” piulava el diari Marca. En el tuit que acompanyava la notícia feia referència a Terese Almeida, la portera de la selecció d’handbol d’Angola, la qual havia fet un partit brillant. Malgrat això, la piulada no esmentava ni el nom de la jugadora ni el paper clau que va tenir perquè el seu país es classifiqués per a la següent fase. El diari As tuitejava: “Badminton. Rivas, el hombre que convirtió en oro las rabietas de Carolina”. Una jugadora acabava de guanyar l’or olímpic, però el diari situava com a protagonista el seu entrenador atribuint-li a ell tot el mèrit.

Aquesta realitat també es dona a la resta del món. La Cambridge University Press va analitzar més de 160 milions de paraules utilitzades pels mitjans per referir-se a dones i homes durant la celebració dels mateixos Jocs Olímpics. Tot i que les dones representaven el 45% dels participants, es va parlar tres vegades més del paper dels homes. A més, segons aquest estudi, les paraules més comunes utilitzades per parlar de les esportistes eren “gran” (fent referència a l’edat), “embarassada”, “edat”, “casada” i “soltera”, mentre que per als homes els mitjans destacaven qualitats com “ràpid” “fort” o “gran”.

Els mitjans, com la societat, cauen (caiem) molt sovint en estereotips sexistes a l’hora de parlar de l’esport femení: imatges i titulars que sexualitzen o cosifiquen les dones, informacions que se centren més en aspectes anecdòtics o personals de l’esportista que en les fites assolides, etc.

La poca presència als mitjans no és l’únic repte a superar per l’esport femení. La presència de dones en juntes directives o fent d’entrenadores és encara testimonial en totes les disciplines i en tots els àmbits.

De les 755 persones que el 2016 formaven part de les juntes de les diferents Federacions Catalanes, només 135 (un 17,9%) eren dones. Si bé en els darrers quinze anys s’ha duplicat la seva presència, encara queda un llarg camí per recórrer. A més, segons dades extretes de l’Observatori Català de l’Esport, l’any 2016 només en una federació hi havia més dones que homes: en la de gimnàstica.

En el cas de les Federacions Olímpiques Espanyoles, de les vint-i-cinc existents només n’hi ha dues presidides per dones, la de rem i la de vela. La paritat no existeix ni entre els membres del Comitè Olímpic Internacional, ja que dels 101 membres que el componen només 35 són fèmines.

La presència de dones com a entrenadores d’equips de primera divisió masculins és una altra tasca pendent. L’any 2015 a Catalunya només eren un 12% i la majoria es dedicaven a entrenar equips de fins a 12 anys. Aquesta dada s’explica, en part, per la caiguda de les matriculacions de dones a les diferents modalitats de cicles formatius de la família de l’activitat física i l’esport, així com al grau de Ciències de l’Activitat Física.

Bàsquet, patinatge, muntanya i escalada, futbol i voleibol femenins van ser els tres esports amb més llicències federatives a Catalunya l’any 2018. D’aquests cinc, només dos compten amb més dones que homes entre els seus practicants: el patinatge (amb  15.043 federades davant 11.311 federats) i el voleibol (amb 11347 jugadores enfront de 4.005 jugadors).

El Club Voleibol Vilafranca compta amb unes dues-centes jugadores que van dels 7 anys fins als 45, aproximadament. En Rubén Agulló és el seu coordinador i fa quinze anys que forma part d’aquest club. Ell ha vist l’evolució que aquest esport ha fet i com les noies i dones s’hi han anat incorporant.: “A principis del 2000 hi havia tres o quatre equips, a poc a poc vam anar creixent fins arribar al que som avui, un club esportiu gran comparat amb altres ciutats de Catalunya, amb 3 equips escolars, 11 de federats i un de sènior”, comenta. Per ell aquests darrers quinze anys “ha crescut la consciència de fer esport per fer salut i el volei és una manera més o menys fàcil d’introduir-se al món de l’esport”. En Rubén, a més d’entrenador i coordinador, és també jugador de l’únic equip masculí que té el club: “ara el volei està una mica estigmatitzat com a esport femení. Jo fa quinze anys que hi jugo i encara ara hi ha gent que es sorprèn quan els hi dic i em pregunten si jugo en un equip mixt”, explica.

Pel que fa als entrenadors i entrenadores, el Club Voleibol Vilafranca compta amb 12 entrenadores, 7 de les quals són dones.

Club Hoquei Vilanova

L’equip femení del Club Hoquei Vilanova juga a l’Ok Lliga, la categoria d’honor, des de fa uns anys. Les vilanovines són les úniques de les nostres comarques que juguen a la màxima divisió. Actualment ocupen l’onzena posició i aquest dissabte juguen a dos quarts de nou del vespre al pavelló de les Casernes contra el Telecable HC de Gijón.

Gisela Carrión 

La ribetana Gisela Carrión fa cinc anys que va començar a córrer. El mes de juny va fer la seva primera marató de muntanya, la Zegama-Aizkorri i va arribar quarta. D’aleshores ençà ha sumat pujat al podi d’altres curses com  la Livigno Skymarathon o l’Sky Pirineu. També va guanyar la Copa i el Campionat d’Espanya de KV.

Verónica Pujalte

La vilafranquina Verónica Pujalte, combina la feina com a professora de judo amb l’alta competició, en la qual compta amb una llarga trajectòria. El 2019 va fer-se amb el subcampionat d’Espanya en categoria màster i el campionat de Judo d’Europa. La cirereta a la temporada la va posar amb el bronze al Campionat del Món.

Emi Vaquero

La segurenca Emi Vaquero és considerada la millor veterana maratoniana  i una de les millors corredores d’F70 mundial (que agrupa corredores d’entre els 70 i els 75 anys). Aquest 2019 s’ha penjat la medalla d’or del Campionat d’Espanya el qual se suma a desenes de medalles nacionals i internacionals, la majoria d’or i plata.

Entrevista. Laura Ràfols, exportera del FCB

Laura Ràfols és vilafranquina i juga a futbol des dels quatre anys. Fins als 14 va fer de portera a la Fundació Esportiva Atlètic Vilafranca per acabar fent el salt al FCB on va jugar-hi fins al 2018. Com a blaugrana va jugar a la Primera Divisió Femenina. En el seu palmarès hi ha quatre Lligues, quatre Copes de la Reina i vuit Copes Catalunya. 

L’any 2017 va ser capitana de l’equip i el 2018 va anunciar la seva retirada. Actualment continua vinculada al Barça, ja que treballa de fisioterapeuta al club. 

Què va fer que amb quatre anys comencessis a jugar a futbol?
Suposo que era l’esport que més m’agradava, els meus pares sempre han fet esport, però cap jugava a futbol. Em devien preguntar a què volia jugar i jo els vaig dir que a futbol, per això em van inscriure a l’Atlètic Vilafranca.

Ja hi havia equip femení en aquell moment?
No, vaig jugar quatre temporades amb equips de nens, jo era l’única nena. Als vuit anys hi havia una llei que ja no permetia equips mixtes i  llavors em vaig espavilar a buscar amigues i gent per fer un equip de futbol 7 femení. Recordo que vam haver d’anar a buscar gent per les escoles.

Quan fas el salt al Barça?
Als 14 anys.

Sempre has jugat de portera?
Sí. Com que el que volia era jugar i era un lloc que no estava gaire demandat…

Al llarg de la teva carrera has vist evolucionar gaire el futbol femení?
I tant! Si fa uns anys m’haguessin dit que el futbol femení estaria on està, no m’ho hagués cregut.

Què ha fet que evolucionés i que a dia d’avui a Catalnya hi hagi gairebé 13.000 futbolistes federades?
Perquè hi ha hagut molta gent al darrera picant pedra i treballant molt perquè això funcioni. Durant anys s’han hagut de trencar molts mites i ha calgut que treballéssim totes molt (jugadores, famílies, clubs, entrenadors…) perquè cada vegada més gent s’adonés que les noies podem jugar a futbol, que ho fem bé i podem donar espectacle.

Poder veure un partit en directe des de la televisió i veure com cada vegada hi ha més aficionats al camp, deu ser la recompensa…
Sí. Al final es tracta de normalitzar l’esport perquè això fa que cada vegada més nenes s’apuntin a jugar a futbol i que hi hagi més gent al camp de futbol.

El món de l’esport femení està ple d’estereotips. Tu els has patit?
Sí, i insults de tota mena també. Però al final si ens haguéssim de fer enrere per totes les vegades que ens han dit que no podem fer una cosa, ja no haguéssim començat.

Tu t’has mostrat crítica amb la final de la Supercopa. Per què?
Han volgut fer les coses ràpid i corrents i posar la final amb calçador quan la Lliga ja està molt plena de partits. Si l’objectiu era que el partit es veiés i tingués el màxim ressò, no té sentit que el fessin coincidir la final amb un dia que també jugaven el Barça i el Madrid.

Abans del partit les jugadores es van queixar perquè encara no tenen conveni… No s’havien entès ja amb la Federació?
Sí, però encara no l’han signat… Han dit tantes vegades que ho farien i al final no ho han fet, que fins que no el vegi signat, no m’ho creuré.

En quin punt creus que es troba el futbol femení?
Ha millorat molt en els últims anys, però encara queda molt camí per fer. El tenis i el bàsquet femenins estan molt millor que el futbol en molts aspectes.

A banda de treballar com a fisioterapeuta, cada setmana escrius una columna al diari. A què respon aquesta nova faceta?
Sempre he pensat que els mitjans han de parlar més d’esport femení perquè la gent el pugui conèixer i decidir si li agrada o no.

Què els diries a les nenes que volen jugar a futbol o que tot just comencen?
Que juguin, que facin el que els agrada i que quan algú els digui que no poden fer-ho, no els facin cas.