El 29 de desembre va tenir lloc en format virtual l’acte de presentació del llibre Xaconín: diari de guerra d’un soldat reialista d’Albinyana (1822 – 1823), que és una reedició, amb transcripció de Jordi Curbet Hereu i pròlegs de Joan Perucho (escrit el 1967), Ramon Arnabat (que n’ha fet l’estudi històric), Julià Guillamon (comissari de l’Any Perucho), Ramon Marrugat (autor de l’estudi lingüístic) i Joan Anton Ventura (coautor de la versió original). Ha estat editat per Abadia de Montserrat, dins la col·lecció Scripta, que a través dels textos antics estudia la història dels dialectes catalans. La primera edició del dietari havia anat a càrrec de l’Institut d’Estudis Penedesencs, l’any 1993, amb Arnabat, Ventura i Manuel Bofarull com a autors.
Xavier Luna, director d’Scripta, considera que el llibre “té un enorme interès per la llengua i té també un interès sobre la història de les guerres de principis del XIX”. És el dietari d’un soldat “que a penes sabia escriure”, segons Luna, i adaptat per tal que sigui fàcil de llegir avui. Julià Guillamon va situar la figura de Perucho, que va comprar una casa vella a Albinyana als anys 60, que va restaurar i seria d’estiueig.
La llibreta va ser descoberta sota una teula quan es feia la reforma d’una casa d’Albinyana, i mossèn Concordi li va deixar a Perucho i en va fer primer un article a La Vanguardia, i posteriorment el va fer sortir en altres articles i novel·les on barrejava ficció i realitat. Guillamon creu que l’escriptor va quedar molt impressionat pel dietari, “fascinat pel personatge històric”, el va convertir en un alter ego seu, i projectà el que va passar en les guerres carlines del segle XIX en la posterior Guerra Civil del XX, les conseqüències de la qual va patir.
Ramon Arnabat va dir que el diari és “excepcional” perquè la informació no la donen els responsables de la guerra, d’un o altre bàndol, sinó un soldat: “Aquesta mirada des de baix ens permet contrastar la mirada que es feia des de dalt pels exèrcits reialistes”. Finalment, s’hi transcriuen rondalles i cançons de l’època, fet que segons l’historiador, “permet copsar els marcs culturals d’una part important de la pagesia del Penedès i de Catalunya d’aquells moments”.
Ramon Marrugat va fer una revisió de la mirada que hi va donar Ventura els anys 90 del llibre, des del punt de vista del parlar penedesenc i dels estudis del vocabulari de la pedra seca. Va observar que la seva “ortografia vacil·lant posa en relleu un parlar amb trets fonètics semblants al parlar penedesenc actual”.
