Espanya, la gran Castilla, no suporta la dissidència. Ens vol a tots iguals, com un ramat d’ovelles i darrere d’un pastor, que mai serà català. Si alguna ovella s’esgarria, li envia el gos perquè la torni al grup.
El Govern català havia preparat al detall tota la logística, amb plans B, C i D, fins al referèndum de l’1-O, però el govern de l’Estat també havia planificat bé la seva resposta policial i judicial in crescendo que, segons el que estem veient, ara per ara no té límits. Parlar no entra dins la seva estratègia; ho veuen com una humiliació. I si han accedit a convocar eleccions el 21 de desembre, quan poques setmanes abans havien dit que no serien fins al cap de mig any –com a mínim–, és evident que ho han fet a contracor, instats per una Europa que en veu alta no piula, però que sotto voce va fent feina perquè tampoc li agrada el que veu.
El Govern de la Generalitat, ara ho hem vist clar, va fiar la seva sort a una reacció d’Europa que no s’ha produït mai (i a la resposta ciutadana dels catalans, que no ha fallat, com vam tornar a veure dimecres). La tèbia resposta de les autoritats continentals a l’autoritarisme que supura l’Executiu de Rajoy i l’estament judicial minuciosament seleccionat per ell mateix ha estat un cop dur per a l’independentisme. Però també és cert que cada vegada hi ha més veus –tot i que minoritàries– que diuen “Ja n’hi ha prou” a l’actitud injusta i venjativa de la cort madrilenya. El més flagrant, per contrast, ha estat la reacció de la justícia belga, que ha deixat en llibertat sense fiança el president Puigdemont i els quatre consellers exiliats a Bèlgica. Una autèntica bufetada a la independència judicial espanyola, que més en evidència no pot quedar. No en va, Espanya està situada en el 22è lloc (de 28) en el rànquing d’independència judicial a la UE i en el 72è del món (de 148).
El setge a Catalunya i als catalans està amagant, d’altra banda, un fet gravíssim que fa mesos que està quedant al descobert, que passa mig desapercebut, i que aquesta setmana ha agafat nova dimensió: el principal partit de l’Estat s’aprofitava de les institucions –per tant, corrupció, que pagàvem entre tots– per cobrar en negre. I Rajoy era un dels que paraven la mà. Presumptament.
