Escola republicana

Val a dir que els canvis no van arribar de cop. De fet, tenien els seus antecedents al llarg de la primera trentena del segle XX. Així per exemple, a principis de la centúria el noucentisme introduí a Catalunya l’Escola Nova, que té un ampli reconeixement per part de la burgesia, amb la translació dels corrents més avançats de la pedagogia europea. L’Escola Nova situava l’infant al centre de l’educació, li permetia jugar un paper més actiu en la presa de decisions i fomentava un aprenentatge crític. L’Escola del Bosc (la primera impulsada per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1914) i l’Escola del Mar (també municipal, de l’any 1922, al barri de la Barceloneta) en són bons exemples. També en són un precedent les escoles montessorianes, que exalten l’autonomia de l’infant, la seva llibertat i l’ajuden a desenvolupar la capacitat intel·lectual. O la pedagogia llibertària impulsada a principis de segle per Ferrer i Guàrdia, que plantejà un aprenentatge sense imposicions com a via per fer persones lliures, responsables, justes, igualitàries i felices.

Els moviments de renovació pedagògica que ja s’estaven forjant i que introduïen aires democràtics i de llibertat a l’escola van agafar, com dèiem, un nou impuls a partir de l’adveniment de la República. Tan sols quinze dies després de la proclamació, el 29 d’abril de 1931, la Generalitat aprovava el Decret de Bilingüisme, que obligava a fer l’ensenyament en català. Un fet insòlit. Però faltaven mestres amb capacitat per ensenyar en català, i el Govern va crear la Normal Catalana, una escola de formació de professorat per superar aquesta mancança. El mateix any s’aprovà l’Estatut de Núria, que donava competència exclusiva a la Generalitat en matèria d’educació, però les Corts Espanyoles el van retallar i el van limitar a permetre la creació d’una xarxa d’escoles catalanes, paral·leles a les estatals; també va permetre l’ensenyament en llengua materna, encara que no fos l’espanyola. Així mateix, la Constitució Espanyola promulgada el 9 de desembre de 1931 feu uns avanços molt grans amb l’establiment de l’escolarització obligatòria, gratuïta i amb la supressió de l’ensenyament religiós obligatori.

L’any 1932, la Generalitat creà l’Institut Escola, el primer centre de secundària nascut a l’empara de l’autonomia catalana, dirigit pel vilafranquí Josep Estalella i Graells, i el 1933 la Universitat de Barcelona (UB) es transformà en Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en el camí d’esdevenir una universitat moderna i dotada de major autonomia. Entre els canvis, la cooficialitat del català. Aquell mateix any, Maria Montessori va anar a viure a Barcelona, exiliada de la Itàlia de Mussolini i atreta per la puixança dels moviments de renovació pedagògica que hi havia a la ciutat. També durant aquests anys que es van recuperar les colònies d’estiu, que la dictadura de Primo de Rivera havia suprimit.

L’escola republicana tenia una sèrie de característiques que la feien revolucionària. Ensenyament gratuït, obligatori, unificat (sense separació de sexes a les aules), la laïcitat, la docència en català, la llibertat de càtedra del professorat, l’eliminació del càstig físic, les excursions, acabar amb les memoritzacions, la supressió dels llibres de text, la introducció a l’escola de la música, la dansa, l’esport, l’educació física; fins i tot la voluntat de portar l’educació fins als últims racons del país, a zones rurals, quasi deshabitades, amb la dificultat que això comportava per manca de professorat i d’escoles (se’n van obrir moltes a tot l’Estat en pocs anys). I la llibertat, les àmplies capes de llibertat que es donava al mestre i a l’alumnat, de poder-se expressar sense por, amb mentalitat oberta, amb voluntat de formar infants amb esperit crític, amb capacitat de raciocini i d’ajudar-los a desenvolupar totes les seves capacitats. Una etapa que la dictadura va estroncar de cop i que va haver d’esperar més de 40 anys per tornar a reprendre’s.

Un dels exponents de la modernització de l’ensenyament durant l’època republicana va ser l’aplicació del mètode Freinet. Al voltant de 180 escoles repartides per tot l’Estat comptaven amb mestres freinetians, molts dels quals concentrats als Països Catalans: a Catalunya n’hi va haver 83, al País Valencià 42 i a les illes Balears, onze. Al Penedès n’hi havia cinc.

La Freinet és una tècnica pedagògica basada en la participació de l’alumnat i la publicació dels seus textos i pensaments en uns quadernets escolars mitjançant una impremta. Per conèixer més sobre aquesta metodologia de treball, que està als antípodes dels tradicionals sistemes repetitius i memorístics, actualment es poden visitar dues exposicions a Vilafranca, a la capella de Sant Joan i a la capella del Vinseum.

“Quan la vida entra a l’escola. La Tècnica Freinet al Penedès (1934-1937)” és el nom que rep l’exposició que es pot veure fins al 21 de març al Vinseum. L’arribada d’uns mestres seguidors de Célestin  Freinet (1896-1966) a Vilafranca, Olèrdola i els Monjos va permetre en aquelles aules una revolució pedagògica, amb la impremta escolar com a element central. A la mostra es pot veure una d’aquelles impremtes, a més dels originals i la reproducció d’una bona colla de les revistes escolars que havia elaborat l’alumnat, impreses a l’aula. La llar, els amics, la natura, la fauna, el poble, la feina al camp o les excursions són alguns dels temes que més sovintegen en aquests quaderns que despertaven la creativitat i el treball en equip. També hi ha reflexions al voltant de la guerra, que van viure en primera persona a partir del juliol de 1936.

A la capella de Sant Joan hi ha, fins al 21 de febrer, “Antoni Benaiges. El mestre que va prometre el mar”, que és l’exemple concret, i únic, d’una escola freinetiana que hi va haver durant dos cursos (del 1934 al 1936) al petit poble burgalès de Bañuelos de Bureba. L’esmentat professor hi va portar la seva impremta escolar, que va causar tota una revolució, fins que amb l’entrada dels nacionals a la província va ser depurat. El cas el va descobrir el fotoperiodista Sergi Bernal quan l’any 2010 es va desplaçar a la Pedraja de Burgos per assistir a l’exhumació d’una fossa comuna. Allà van sorgir les restes del mestre, que li van donar peu a començar tota una recerca de la seva apassionant història. L’exposició, molt visual, es divideix en dues parts: d’una banda, el record d’aquella experiència, amb fotos antigues i quadernets de l’època; de l’altra, l’excavació de la fossa.

Sergi Bernal és fotògraf i comissari de l’exposició “Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar” es pot veure a la capella de Sant Joan, de Vilafranca, fins al 21 de febrer. La mostra fa deu anys que està en dansa, s’ha pogut veure en 57 sales, se n’han fet dos llibres, un documental, ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’educació i el vilanoví Francesc Escribano té escrit ja el guió per fer-ne un film de ficció. Per saber més sobre el projecte, es pot consultar el blog http://desenterrant.blogspot.com

Qui era Antoni Benaiges?

Era un mestre republicà, de Mont-roig del Camp, molt conscienciat políticament i socialment, que a partir de l’escola organitza un projecte de modernització de la societat, per fer futurs ciutadans de la República conscienciats, crítics i autònoms; per fer un país més just.

Molt ambiciós.

Va arribar a Bañuelos de Bureba (Burgos) amb la intenció d’empoderar aquells nens que amb prou feines sortien del seu poble. Un poble que no tenia ni carretera, ni aigua corrent, ni electricitat, que era 100% agrícola i que tenia 220 habitants. Hi va arribar amb un llum de carbur (ell hi porta la llum), un gramòfon i la impremta escolar.

Devia ser tota una revolució, per al poble.

Aquells pobles eren dominats pels sindicats agraris dels cacics i per l’Església. I arriba ell i en aquests quadernets no només escriuen els nens sinó que ell hi comparteix textos de Cousinet, que parlava de com conrear, de com diversificar l’agricultura, d’introduir l’avicultura.

Què tenia de dolent, això?

En aquella zona hi havia els fariners, que els compraven el blat al preu que volien i feien la farina. Ells eren els propietaris de la terra, però els pagaven el blat a un preu tan baix que els feia ser esclaus de la terra. Vivien en unes condicions molt dures, de semiesclavisme, i ell els oferia diversificar per tenir una certa autonomia, a part del blat. Aquells textos, evidentment, no anaven destinats als nens.

De què més els parla?

Els parla dels drets de l’infant, del dret a anar ben vestit, a estar ben alimentat, a anar a escola. Hi havia casos en què el mestre s’havia d’enfrontar a les famílies perquè el nen anés a l’escola i no a fer de pastor, o que la nena anés a l’escola i no a fer la bugada. Ell feia excursions, i els pares deien que no calia. Els posava música, ballaven, i això es veia molt malament perquè era pecat.

Com va anar a parar, un mestre català, a un poble de 220 habitants de la província de Burgos?

Ell venia de Vilanova i la Geltrú, on va estar dos cursos, i a Bañuelos hi va estar dos cursos més, el 1934-35 i el 1935-36. A Vilanova va entrar en contacte amb la pedagogia Freinet, que té la seva màxima representació en la impremta escolar, però que també és el text lliure, l’assemblea, és animar el nen perquè imagini, a fer els quadernets i a intercanviar-los amb altres escoles. A Vilanova va conèixer Patricio Redondo, anarquista, que ve a ser un pope de la tècnica Freinet, i feren una relació d’amistat molt gran. Quan buscava una plaça de mestre en propietat, l’hi donaren a Lamela (Galícia), però al juliol hi hagué una vacant a Bañuelos i l’agafà.

Per què?

Suposo que perquè és menys lluny de Catalunya.

La majoria d’escoles freinetianes són a Catalunya, també al País Valencià, a les illes. Per què vol anar tan lluny?

Ell volia posar en pràctica la tècnica Freinet en una zona rural, en un poble petit, com havien fet Célestin Freinet o Patricio Redondo. Havia de ser un revulsiu, fer grans canvis en els pobles de l’interior. Antoni Benaiges tenia uns quants tiets i cosins que eren mestres, inspectors d’ensenyament; hauria pogut trobar un bon destí prop del seu poble… però allà trobà l’amor.

A Bañuelos?

Al poble tingué pocs amics. La vida cultural i social la feia a Briviesca, que està entre Miranda de Ebro i Burgos, i és una ciutat comercial, amb molta efervescència republicana. A Bañuelos l’oci era molt limitat, no hi havia res. A Briviesca hi havia teatre, hi havia casino, una revista on escrivia tota la gent republicana, i l’amor.

L’Alzamiento va ser el 18 de juliol, i ell, un mestre d’escola d’un poblet de Burgos, va ser assassinat tan sols set dies després.

Era una persona molt visible, a Briviesca. Vestia molt bé, feia articles molt carregats políticament, escrivia poesia. Hi ha una crònica del Diario de Burgos que diu que l’1 de maig de 1935 l’Antoni Benaiges sortí a fer un discurs al balcó de l’Ajuntament. Era una persona implicada, un líder. I anaren per ell.

Tornem a la tècnica Freinet. Eren minoria, els que l’aplicaven a Espanya?

La Segona República va apostar molt per l’educació. Marcel·lí Domingo, el ministre d’Instrucció Pública, va dir que el ciutadà número u havia de ser el mestre. Aquest corrent va entrar a Lleida als anys 30 i estava començant a expandir-se. Hi havia 180 mestres que tenien una cooperativa fundada el 1935, que feien quaderns, congressos, eren molt joves.

L’ensenyament era realment lliure, sense un currículum escolar a seguir?

Penso que tenien uns objectius escolars. A l’escola de Bañuelos, tots els alumnes estaven en una mateixa aula, i sovint els més grans proposaven un tema. Per exemple, si havia nevat, doncs l’hivern. Cada nen feia una proposta de text. L’assemblea els debatia i en votava un, l’escrivien a la pissarra, es corregia, s’imprimia, també s’hi posava algun gravat. Alguns nens destacaven en la tècnica del gravat, altres dominaven la composició de lletres de la caixa, altres enquadernaven. Tots tenien el seu lloc.

I el mestre?

Ell també aprenia dels nens; el nom dels animals, de les plantes. Hi ha una foto de grup, a l’exposició, que és molt estranya: el mestre està amagat a la tercera filera. Això explica molt bé com era la pedagogia. Era un més. Molts cops les idees eren les del nen, i ell les articulava, si hi havia un dubte intervenia, però els nens eren els responsables.

De què solien tractar, els textos dels infants?

Recollien tota la cultura popular, el folklore del poble, la fauna de la zona, la natura. Al quadernet recollien la identitat del poble.

Com et vas topar amb aquesta història?

El 2010 vaig anar a fer fotos de l’exhumació d’una fossa comuna, i quan marxava, va venir un home i em va dir que havia sortit el mestre del poble. Vaig començar a fer cerques per internet i em vaig trobar la història d’un mestre mexicà sobre el mestre que havia promès el mar. Quan vaig visitar la família, a Mont-roig del Camp, van treure una capsa on destaca un quadernet, de gener de 1936, que era una invitació a aquells nens a anar a veure el mar. Però tu saps el drama que va passar, aquest mestre!

I qui era que havia escrit des de Mèxic?

Era el Patricio Redondo, que s’exilià el 1940 i que fundà una escola a Veracruz i hi continuà imprimint el nom d’Antoni Benaiges. Quan aquí, fins al 2010, era un autèntic desconegut, a Veracruz, a 10.000 quilòmetres, li estaven fent un homenatge des de 1940, un homenatge a la primera víctima de la tècnica Freinet. En canvi, a l’Arxiu d’Alcalà d’Henares, la maquinària burocràtica continuvaa, per si hi havia alguna vídua o familiar, que no rebés cap pensió. El seu expedient de depuració diu “El alcalde, el párroco y los vecinos dicen que la conducta de este maestro era antipatriótica, antisocial y mal vista por todos”.

Aquest expedient, que es pot veure a l’exposició, és de quan ja havia estat assassinat.

Era un programa per eliminar-lo físicament i també la seva memòria. Que cap investigador trobés res. Perquè li tenien por, al mestre.

Por?

El mestre era un puntal, en l’organització social del poble. Un milicià, amb un fusell es pot aturar. Però un mestre pot fer molt més mal que una bala. L’Antoni Benaiges era una autèntica amenaça per a l’statu quo que volia imposar tota aquesta gent, perquè empoderava els nens, no feia autòmats, feia persones crítiques, gent que en el futur diria “No pot ser, sortim al carrer!”, i això fa por als feixistes. Els nens, primer, escrivien el que veien: hi havia el nen més gran i el més petit. Després, el més ric i el més pobre. El que veien. I després es preguntaven per què. I als rics no els agradava, que prenguessin consciència. Era una mala influència i s’havia d’acabar. A més, a la tarda feia alfabetització dels mossos, un grup en què es podia parlar de tot, del divorci, del pecat, s’organitzaven balls per als joves, alguns deixaven d’anar a missa. Els joves tenien preguntes, i aquest home responia a les seves preguntes. Estava intoxicant aquestes ments pures.