EspectacleXS

Comença el nou curs i amb ell s’estrena també una nova temporada d’espectacles. Aquests dies, doncs, són molts els teatres i programadors que donen a conèixer les propostes escèniques per als mesos vinents. Nosaltres hem volgut aprofitar aquest moment per fixar-nos en uns espectacles que fan poc soroll i, amb sort, apareixen agrupats i relegats al final dels programes: són els espectacles familiars, els que estan adreçats al públic infantil.

Les dades d’ocupació de les sales de teatre no són per tirar coets. Fa uns dies, coincidint amb la gala Catalunya aixeca el teló, l’Associació d’Empreses de Teatre Catalunya donava a conèixer que en la temporada 2015/2016 el nombre d’espectadors a les sales de teatre havia baixat un 1% respecte a l’any anterior, si bé la recaptació havia augmentat en 1,5 milions d’euros a causa de l’augment dels preus de les entrades. El total de 2,4 milions d’entrades venudes torna a quedar lluny d’aquell objectiu dels 3 milions d’espectadors anuals que el sector fregava amb els dits abans de la crisi.

Resulta curiós comprovar com, si no fos pel públic familiar, aquestes dades serien encara més demolidores. I malgrat això, els espectacles infantils i juvenils, siguin de la disciplina que siguin, continuen rebent un tracte de segona, a anys llum del que rep qualsevol creació d’arts escèniques per adults. Se’n programa molt menys, se’n fa menor promoció i, com a conseqüència, se’n parla menys. Només cal fixar-nos en les seccions de cultura de qualsevol mitjà de comunicació per adonar-nos del tracte que se’ls ofereix. Quantes crítiques d’espectacles familiars es fan? Quin cobriment informatiu se’ls dóna? Cap, o gairebé cap.

Davant aquest panorama, esdevé fins i tot sarcàstic escoltar una vegada i una altra la frase -esdevinguda tòpic- que diu que els infants són els espectadors de demà i per això convé educar-los des de petits en anar al teatre.

Al nostre país hi ha més de 200 companyies que es dediquen a les arts escèniques familiars i que creen i interpreten espectacles de gran nivell qualitatiu. L’oferta, per tant, hi és. I existeix no en format de grans superproduccions, sinó majoritàriament en forma de propostes de més petit format, capaces d’adaptar-se a qualsevol espai. Així doncs, l’oferta (de qualitat) existeix i la flexibilitat de propostes també, queda per tant molt camí a recórrer a l’hora d’apostar definitivament per aquests espectacles adreçats al públic familiar.

Anar al teatre amb els petits de casa és una experiència gratificant per a tots i, segons els experts, plena de beneficis. Ells expliquen que, sempre i quan vegin espectacles adequats a la seva edat, les arts escèniques fomenten l’augment de la concentració i la imaginació. Durant una bona estona estan atents a la situació que se’ls presenta i s’esforcen per seguir el fil argumental; gràcies a l’escenografia s’endinsen en un món imaginari i creatiu, entren en contacte amb contes i llegendes d’altres cultures, esdeveniments històrics i tradicionals… La relació infant i teatre està plena de beneficis.

Més enllà dels teatres i els ajuntaments que a través dels seus serveis de cultura programen -en major o menor mesura- espectacles infantils, hi ha entitats que treballen per apropar diferents propostes familiars professionals i en català als seus municipis. Aquest és el cas dels grups de La Xarxa d’Espectacles infantils i familiars, així com els de Rialles.

A la Vegueria Penedès hi ha diferents municipis amb grups locals de La Xarxa (Capellades, Igualada, Piera, Calaf i Vilanova del Camí, a l’Anoia; Vilafranca del Penedès, a l’Alt Penedès; Calafell, al Baix Penedès i Vilanova i la Geltrú, al Garraf). Tots ells estan impulsats per voluntaris i voluntàries que tenen per objectiu organitzar una temporada estable de teatre per a infants i famílies. El nombre de funcions, la periodicitat i espectacles programats el decideix cada població, igual que la disposició del teatre o sala per exhibir espectacles.

Una setantena de grups locals d’arreu del país integren la Fundació Xarxa i el col·lectiu de voluntaris ascendeix al mig miler de persones. Es tracta de gent compromesa amb la cultura que, convençuts que les arts escèniques són una font de coneixement que enriqueix la personalitat de nens i nenes i els fa més feliços, dediquen les seves hores lliures, esforç i il·lusió a apropar el teatre als infants i les famílies i a fomentar d’aquesta manera la creació de nous consumidors de cultura.

Les arrels de la Fundació Xarxa cal buscar-les al Moviment Rialles de Catalunya, una delegació funcional d’Òmnium Cultural creada l’any 1972 per fer programacions estables de teatre familiar en català arreu del país. L’any 1995 una cinquantena d’aquests grups locals de Rialles s’escindeixen i es constitueixen amb la Fundació Xarxa. Justament, un dels primers grups Xarxa que apareixen és a Vilafranca (vegeu pàgina següent), on existeix des de fa 21 anys.

A Vilafranca La Xarxa programa cada primer diumenge de mes al Teatre Cal Bolet; a Vilanova ho fa cada primer diumenge a la tarda al Círcol Catòlic, mentre que a Calafell és el Teatre Auditori Joan Colet on tenen lloc les representacions el penúltim diumenge de cada mes a la tarda (vegeu la programació del primer trimestre a la pàgina següent). Les propostes de La Xarxa, sumades a les que es programen des de les regidories i els serveis de Cultura d’aquests i d’altres municipis fa que parlem d’una oferta d’espectacles familiars diversa, de qualitat i a un preu molt assequible.

Com neix L’Estaquirot?
Vam començar el Lluisma Rodríguez, el Berto i jo -diu l’Olga. Teníem 17 anys i érem uns escoltes que volíem fer una obra de teatre. Era el 1973 i en Berto va anar a Barcelona a un festival de titelles que es feia per primera vegada. Quan va tornar va proposar-nos fer una obra de titelles així que vam buscar informació, vam comprar un llibre per aprendre a fer titelles i vam fer una primera obra. Ens va agradar tant que vam continuar creant i, curiosament a l’any següent una de les companyies que va actuar en aquell festival de Barcelona vam ser nosaltres.

D’això se’n diu arribar i moldre…
En aquella època hi havia molta activitat veïnal i social i s’organitzaven moltes festes i trobades. A més, només hi havia dos grups més de titelles moderns; era una època que encara que no tinguessis una súper formació tenies moltes possibilitats de treballar.

Sempre heu fet el mateix tipus d’espectacles?
No! Primer fèiem el que n’hi dèiem “titelles, contes i cançons”. Eren espectacles sempre en català i molt participatius. Després vam treballar plegats amb els Ara va de Bo fent cançons i titelles, al cap d’un any ens vam dedicar més a fer de saltimbanquis per tornar, quatre anys després a fer titelles. Era l’any 1981 i vam decidir construir una carpa per anar de gira amb un espectacle només de titelles. Era una mena de teatret finançat amb petites donacions de particulars; va ser el primer Verkami! (riuen). Vam estar fins l’any l’any 83 de gira, el vam muntar a 190 llocs i vam fer-hi 1.750 representacions.
I tu, Núria, quin any t’incorpores a L’Estaquirot?
El 1983, just a l’última etapa del teatret. El Lluisma Rodríguez i el Lluís Cardona van decidir deixar la companyia i jo vaig entrar per substituir-los.
I d’aleshores ençà.

Sempre heu fet titelles per a un públic familiar?
No. L’any 1990 vam fer el primer i únic espectacle per adults: Biotic. El Sergi López, que havia treballat amb nosaltres un temps, i el Toni Albà ens van dirigir. Era una espectacle de creació, sense paraules, que ens va permetre viatjar per tot Europa i fer una cosa completament diferent. Ens va servir per adonar-nos que el circuït era completament diferent al del teatre familiar: cobraves tres vegades més, als camerinos hi havia fruita, ens portaven aigua, ens pagaven el sopar…

Una consideració que les companyies de teatre familiar no tenen…
I ara! Avui encara és estrany que et portin una ampolla d’aigua! La consideració i reconeixement que es té per qualsevol companyia de teatre per adults no té res a veure amb la que es té per les de familiars. Estem obviats, som de segona regional. I amb les bones propostes per a públic infantil que hi ha, això sap greu. És molt injust perquè si els teatres poden donar les xifres d’ocupació que donen és gràcies al teatre familiar on l’assistència sempre és molt més superior.

És diferent el públic d’un poble a un altre?
Sí. Els nens són nens a tot arreu, n’hi ha de quiets i de no tant, però ara que amb l’últim espectacle ens movem més per Espanya, veiem que el públic d’allà és més respectuós, més atent.

I a què ho atribuïu?
Els nens i nenes que vénen no són tant petits com aquí
i els llocs on actuem són teatres grans de capitals de província, són sales que imposen i on els programadors són més estrictes. Es tracta d’una qüestió de rigor, en espectacles familiars tot és més permissible, però si habitues els nens a no córrer per la platea, a no menjar res, a deixar els cotxets al vestíbul o a començar l’espectacle puntual, la gent s’acaba acostumant.

A comarca s’és menys estricte?
No té perquè, depèn de la responsabilitat i l’exigència de qui programa. Fa anys vam actuar a Bèlgica i abans de la funció el programador estava com un flam, patint perquè al públic li agradés. Si l’obra no tenia bona acollida el seu cap el qüestionaria. Aquí hi ha la diferència.

I com va anar?
Bé! Quan es va acabar ens abraçava!

Ho hauríeu dit el dia d’aquella funció a Ca l’Avi, que 43 anys després continuaríeu fent titelles?
No, no ens ho plantejàvem. Però realment és un privilegi poder-te dedicar al que realment t’agrada i t’apassiona.

Com valoreu el món de l’espectacle familiar?
Té bona salut, hi ha moltes companyies i de tota mena. Malgrat la crisi hem anat tirant, perquè els nens sempre demanen, és un públic que rep molt bé el que els ofereixes.