És un orgull comptar entre nosaltres, entre els residents al Penedès, amb tot un Premio Nacional d’assaig. Dilluns es feia públic que el Ministerio d’Educación, Cultura y Deporte ha decidit atorgar aquest prestigiós guardó al professor i filòsof medionenc Josep Maria Esquirol. I qui és Esquirol? Doncs, un home discret, de lletres, un pensador, que destaca en un àmbit tan necessari per a l’esperit humà com és el d’esprémer les cèl·lules grises; i que ha creat un corpus bibliogràfic gens menyspreable de matèria filosòfica. L’autor ha rebut el premi per l’assaig “La resistència íntima: assaig d’una filosofia de proximitat”, publicat en català per Quaderns Crema, que ja n’ha fet cinc edicions, i en castellà per Acantilado, amb quatre edicions.
Aquesta obra, aquest premi, no són un bolet. A mitjan mes de febrer ja va ser distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona, que li va concedir l’alcaldessa Ada Colau, precisament per aquest mateix assaig. I anteriorment, aquest professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona havia publicat una desena de llibres, entre els quals “El respeto o la mirada atenta” (2007), “El respirar dels dies” (2009), “Què és el personalisme?” (2001), “La frivolidad política del final de la historia” (1998), “Tres ensayos de filosofía política” (1996) i “D’Europa als homes” (1992). També és director del Grup de Recerca de Filosofia Contemporània, Ètica i Política, i és autor de diverses publicacions en l’àmbit de la filosofia política.
En una època en què la filosofia s’ha tornat a posar de moda, a redós de la sèrie de TV3 Merlí, que ha fet que augmentés exponencialment el nombre de matriculacions a totes les facultats de Catalunya, és bo que més enllà dels comentaris frívols –o superficials– que puguin captar amb uns diàlegs enginyosos l’atenció del gran públic, es potenciï tot el que té a veure amb pensar, amb fer-se preguntes; en qüestionar-se les coses, en no donar per certa cap Veritat Absoluta; i esclar, en buscar respostes. Rumiar és important, és el que ens distingeix del que no és humà. Per tant, tot el que sigui estimular l’activitat del cervell i obrir noves vies de pensament hauria de ser una prioritat a totes les universitats, instituts, escoles i també, oh paradoxa! a la televisió.
