A quatre mesos de les eleccions municipals i amb tots els partits en campanya permanent, Vox ha decidit donar un cop de mà al govern i presentar una moció de censura contra Pedro Sánchez. Si el president va arribar a la presència per aquesta via, i per sorpresa seva mateixa, ara aquesta no té cap possibilitat d’èxit. Si ni tan sols els cosins germans de la ultradreta extrema hi votaran a favor. Feijoo, descol·locat, haurà de fer equilibris contranatura per abstenir-se, mentre Ayuso espera a l’obra el seu momentum. Mentrestant, com a candidat dels neofranquistes a la presidència del govern, ni més ni menys que un comunista emèrit, Ramón Tamames, de 89 anys. Un vestigi de la transició espanyola, disposat a dilapidar el seu prestigi com a economista barrejant-se amb els nostàlgics del pretèrit imperfecte. Perquè ja sabem que el mínim comú múltiple de la dreta i l’esquerra a Espanya és la seva idea d’una, grande y libre. Amb això no hi ha fissures. Tota la resta són bagatel·les.
També aquesta mateixa setmana, per enèsima vegada el Senat ha rebutjat (ves per on, dreta i esquerra també de la mà, des de Vox fins al PSOE, passant per PP i Cs) la proposta de Junts que l’Estat assumís la seva responsabilitat en el judici sumaríssim i execució del president Companys. Espanya respon que la democràcia no es pot fer responsable del que va passar durant la dictadura. Pelillos a la mar i tal dia farà un any. I qui se n’ha de responsabilitzar, si no? La memòria històrica és això. És reconèixer les víctimes del franquisme i assumir simbòlicament la responsabilitat, i reblar que això no hauria hagut de passar mai. 47 anys i escaig després de la mort del sàtrapa, encara no estem en aquest estadi.
Com també s’ha rebutjat una i altra vegada la proposta d’Esquerra que la comissaria de Via Laietana a Barcelona, d’infausta memòria, esdevingui un lloc de memòria de la repressió, de record i de denúncia de les tortures que s’hi van dur a terme sistemàticament, no només durant el període fosc de 1939 a 1975, sinó també els anys següents. Una vegada més, corramos un tupido velo sobre l’assumpte. La memòria històrica a Espanya és incòmoda. S’entén, per part dels hereus dels que van guanyar la guerra. Costa més d’entendre per part de la resta.
