El moviment feminista viu des de fa anys un moment d’expansió a través de la lluita social i les mobilitzacions al carrer. La primera vaga feminista general convocada el 8M del 2018 va esdevenir un èxit històric sense precedents, mai les dones havien secundat de forma tan massiva i generalitzada una aturada a gairebé tots els sectors i que arribés als espais de cures, de consum i de serveis públics i privats.
Aquest fenomen va marcar un abans i un després en la lluita feminista a Catalunya i arreu de l’Estat que avui continua donant els seus fruits. Cinc anys després, el moviment feminista segueix a peu de canó i torna a convocar una vaga general a Catalunya i al País Valencià, en un moment en què el feminisme se situa com a referent en la societat i ha consolidat el seu poder a les institucions, amb la incorporació de la Conselleria d’Igualtat i Feminismes al Govern o l’aprovació al Congrés de lleis com “Només sí és sí”, la llei trans i LGTBI o la reforma de l’avortament.
En plena preparació de la jornada del 8M, La Fura ha fet una radiografia de com està el moviment feminista al territori parlant amb Irene Peraire de Bullanga Feminista (Vilanova) i Marina Montiel de La Ruda (Vilafranca).
1. Per què són necessaris els espais feministes?
Al Penedès i al Garraf s’articulen, des d’abans d’aquella primera vaga feminista que va canviar l’agenda política i social, col·lectius feministes que treballen en el seu dia a dia amb l’objectiu d’incidir localment en una perspectiva de gènere al territori. Bullanga i La Ruda són assemblees feministes integrades en el teixit associatiu de les seves ciutats, això els permet estar “més a prop del carrer que no pas la institució, donar resposta als problemes que sorgeixen i fer les demandes que toquen”, apunta Irene Peraire. Aquestes qüestions van des d’exigir que els carrers de la vila estiguin ben il·luminats, denunciar agressions i violències que pateixen les dones i dissidents de gènere fins a impulsar un protocol de prevenció i abordatge de violències sexuals en l’espai públic. Per La Ruda, la necessitat del moviment recau en el fet que el feminisme actua com a eix interseccional on s’engloben totes les lluites necessàries per cobrir una vida digna. “El problema és que no donem la importància que mereix al feminisme, per això cal organitzar-se col·lectivament i fer una acció directa que posi el discurs polític feminista sobre l’agenda política i social”, assegura Marina Montiel.
Les dues assemblees s’autodeterminen com a anticapitalistes i transinclusives. A partir d’aquí, treballen amb altres entitats amb les quals lluiten per la construcció de ciutats més feministes. Des de Bullanga, insisteixen que el que elles volen és “un futur feminista en què les dones no siguem ciutadanes de segona, en què les persones trans no pateixin discriminacions i el col·lectiu LGTBIQ+ i la classe treballadora visquin amb dignitat. El que fem és allunyar-nos d’allò que no volem i construir des de la nostra militància i les nostres xarxes el futur que volem”. Per fer arribar el discurs a la gent, des dels col·lectius organitzen espais diversos on difondre el missatge i fer sensibilització al voltant del feminisme. Aquestes activitats van des de tallers d’autodefensa, clubs de lectura i taules rodones fins a monòlegs, festes a l’aire lliure i dinars populars que ha organitzat Bullanga en els últims anys; però també totes les accions que ha desenvolupat La Ruda en els seus deu anys d’assemblea, en què entre altres ha impulsat una campanya en contra de la cosificació de les dones, una apostasia massiva o la denúncia de la manca de presència de dones als balls de diables de l’Arboç i Sant Quintí de Mediona.
2. Cala el missatge feminista entre les generacions joves?
“Ens trobem que hem de buscar un relleu jove i no sabem com fer-ho, ens hem plantejat fer-nos TikTok perquè és la xarxa majoritària de la gent més jove, però no el controlem i no sabem com arribar-hi”, confessa Montiel. La baixa implicació en moviments socials, i en concret en el moviment feminista, és una de les preocupacions més latents entre les activistes amb qui hem parlat. Per una banda, el fet que el feminisme hagi entrat a les institucions i tingui el discurs polític xoca frontalment amb l’essència rebel amb què es caracteritza l’època adolescent. La Irene considera que el jovent no té un discurs transversal, “ser jove és anar a contracorrent, però nosaltres no els demanem que siguin feministes, demanem que tinguin un pensament crític amb el món on viuen, és lògic que si et comences a plantejar críticament el món on vius, acabaràs tenint un pensament feminista i d’esquerres. Els costa tenir aquest pensament crític, perquè les referències i els referents que tenen i que parlen en el seu idioma són, en la seva majoria, apolítics, això els allunya del feminisme, perquè està més de moda dir que ‘la política no m’interessa’ i això no ens ajuda.”
Trobar la fórmula per entendre què esperen les noies del feminisme i del gènere és una de les tasques que té avui dia per endavant el moviment, el biaix generacional no és una novetat i cada onada feminista ha trencat amb una generació anterior a la seva aportant noves mirades i maneres d’entendre el feminisme. “La gent més jove concep el gènere, l’orientació sexual i la identitat d’una forma més fluida, ens hem d’adaptar i empatitzar amb les més joves per treballar plegades des de l’enteniment i no des d’una posició defensiva”, reflexionen des de La Ruda. “A banda, crec que és una generació que està frustrada, que no espera res de la vida, no militen al moviment feminista perquè no militen enlloc, però no tot és la manca de politització, està clar que és un error nostre pensar que les noves generacions han d’entendre el feminisme com l’entenem nosaltres”, afegeix.
3. Vincle amb l’administració pública?
La vinculació que tenen els moviments feministes amb l’administració van des d’impulsar protocols de prevenció i abordatge de les violències sexuals en l’espai públic, participar en el Pla d’Igualtat de l’Ajuntament de Vilafranca, que el Casal de Dones Ca la Tomasa de Vilanova sigui un espai municipal o contribuir a elaborar un programa electoral. Aquests són alguns dels exemples que vinculen Bullanga i La Ruda amb l’administració pública. Tot i això, ambdues assemblees tenen clar que el seu lloc és al carrer i que la independència política i institucional els permet assenyalar quan les coses es fan malament.
“Hi ha coses a millorar, crec que és inevitable, al final nosaltres som al carrer i veiem coses i exigim coses, l’Ajuntament té els seus protocols i les seves limitacions i una burocràcia que molts cops s’enfronta amb la nostra manera de fer i entendre”, explica Peraire. Des de l’entitat vilanovina, consideren que sobretot cal millorar en la resposta que es dona des dels serveis que gestiona el departament d’Equitat, perquè “moltes vegades arriba tard”. Per La Ruda, aquesta qüestió també és un aspecte a criticar, “ens trobem amb serveis molt deficitaris, el SIE (Servei d’Intervenció Especialitzada), que és un servei de vegueria i que hauria d’haver-n’hi un al Penedès que no existeix, només es troba a Vilanova, amb una llista d’espera enorme. Nosaltres hem hagut d’acompanyar persones al SIE de Vilanova perquè des de Vilafranca aquesta feina no es fa. Des del SIAD (Servei d’Informació i d’Atenció de Dones) de Vilafranca també van molt saturades i no donen respostes. Els punts liles són insuficients i per temes d’horaris no cobreixen totes les hores, ara els estan allargant perquè han entès que molts cops les agressions venen un cop acaba la festa”.
Una altra de les coses que veu Bullanga és que hi ha una rotació considerable del personal de l’Ajuntament que treballa per Equitat, “ens passa molt que ens canvien les tècniques sovint i així costa donar continuïtat a projectes o demandes. Això ens fa pensar en les condicions laborals de les treballadores, ens agradaria que totes aquestes feines tinguessin contractes dignes i fossin ben remunerades, perquè necessitem que la tasca es desenvolupi amb molta serietat i professionalitat”, denuncia l’activista vilanovina.
4. El paper dels homes dins del feminisme
La revisió dels privilegis que sustenten els homes vers les dones en la societat patriarcal en la qual vivim és una demanda explícita dels feminismes des de fa anys, des d’involucrar-se efectivament en el treball reproductiu i de cures, a que cedeixin els espais que ocupen, passant perquè denunciïn els agressors i que es parli de noves masculinitats. El paper dels homes dins del feminisme és complex, perquè si bé l’exigència del moviment feminista és que ha de ser liderat per les dones mateixes, dels homes s’espera que amb les seves actituds i accions lluitin contra el masclisme.
A Vilafranca, fa temps que existeix El Taló d’Aquil·les, un col·lectiu d’homes que va néixer amb la voluntat de revisar-se i contribuir a una societat més feminista. La demanda que fa La Ruda a aquest grup d’homes és la “responsabilitat dels agressors”. La Marina Montiel explica que en diverses ocasions l’assemblea s’ha vist acompanyant les persones agredides i els agressors, tasca que no considera que els pertanyi. “Crec que com a homes han de començar a portar la part de protocols d’acció on es responsabilitzen de l’agressor, establir quins són els espais de recuperació, com generar un circuit perquè aquesta persona pugui tornar als moviments, tot això és una feina imprescindible que ha de recaure sobre els homes i no sobre les assemblees feministes”, sentencia la vilafranquina.
A Vilanova la situació és ben diferent, perquè els homes no acaben d’apropar-se als espais feministes de la ciutat. “Bullanga ha fet esforços per mirar d’integrar els homes en alguna de les nostres activitats, l’any passat per la Partisana (una jornada combativa i reivindicativa de caràcter festiu que se celebra cada any) vam voler oferir un espai formatiu al voltant de les noves masculinitats on finalment van apuntar-se bastants homes”. La majoria d’ells, confessa, eren molt propers a les persones de Bullanga, “vam insistir perquè el taller tirés endavant, ja que volíem que veiessin que els espais feministes també són per ells”. Bullanga fa temps que en moltes de les activitats no especifica que són no mixtes, tot i això, la presència d’homes és inexistent. “Si creiem que haurien de formar-ne part, al final conviuen amb nosaltres en aquesta societat i a ells també els interessa que caigui el patriarcat, no crec que en el món feminista ideal que imaginem els homes visquin pitjor, al final viure en un món on les cures són al centre i no el creixement constant i el capital beneficia a tothom que viu a la nostra societat. Quan parlem de sous dignes i polítiques socials estem parlant de feminisme, però no crec que ho entenguin així, i això fa que se sentin molt poc interpel·lats, el feminisme no arriba a Vilanova, que no vol dir que no hi hagi homes feministes, simplement que no venen, no participen i no en formen part”, conclou.
5. Reptes feministes al territori
“La continuïtat de Bullanga sempre és un repte, formar part d’un col·lectiu feminista i militar amb companyes per una societat més digna és molt agradable i gairebé terapèutic, però no és una tasca agraïda i em preocupa que un dia siguem poques i això s’acabi”, confessa Irene Peraire, per qui el repte principal està a assegurar relleu en el moviment. “Hem d’arribar a més gent perquè això no acabi, hi ha barris de Vilanova que no saben ni que existim perquè arribem a un públic molt concret, com els esplais o les entitats vinculades al teixit associatiu, però al final hi ha un gruix de gent a qui no arribem i hem d’arribar, assegurar el relleu passa perquè tota aquesta gent de diferents edats, de diversos orígens i nivells socioeconòmics ens conegui.”
En canvi, La Ruda l’objectiu que té entre mans ara mateix és les eleccions municipals, “ens preocupa perquè es pot agafar el feminisme i fer moltes promeses que després no van enlloc. Hem de fer avançar el moviment feminista, més acció directa per reivindicar allò bàsic i essencial que és la igualtat per a tothom i, alhora, creuar aquesta línia interseccional i fer que la gent entengui que el feminisme és lluita de classes, habitatge i alimentació per cobrir necessitats per viure en dignitat totes”.
6. “La vaga del 8M ha de ser la guspira que reactivi un nou cicle de mobilitzacions”
Núria Araüna, militant de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) del Garraf
Per què fer vaga el 8M?
La lluita feminista és una lluita totalitzadora i, per tant, mereix la convocatòria d’una vaga general. Estem en un moment molt complicat, en el sentit que estem davant d’una crisi econòmica que s’ha accentuat després de la pandèmia i que ha intensificat la precarització de tots aquells treballs més desregulats que empobreixen les persones, en concret a moltes dones. Com diria Nancy Fraser, ens trobem en un moment de crisi entre el capital i la vida en què, cada vegada més, els sistemes públics i les entitats ocupadores s’estan fent menys càrrec de les necessitats de reproducció de la vida. Això afecta tot el conjunt de les persones treballadores però, evidentment, d’una manera molt més intensa totes les dones. La vaga és l’eina més forta i global que tradicionalment ha tingut la classe obrera per fer front a les desigualtats i no l’entenem si no és feminista.
Quin impacte té fer una aturada només d’un dia?
Aquest és el gran debat que tenim els sindicats i, per mi, és el gran problema d’aquesta vaga, però això és molt particular. Som conscients que la repercussió serà bastant relativa i no ens volem fer il·lusions amb una vaga d’un dia quant a resolució de mesures concretes pels diferents sectors implicats. Tot i això, pensem que és una demostració de força i esperem que serveixi per reactivar la guspira i la força que va tenir la vaga del 2018 convocada també el 8 de març.
Volem que el 8M vagi més enllà de la funció commemorativa del Dia de les Dones i que sigui l’inici d’una mena de reactivació col·lectiva d’un nou cicle de mobilitzacions que continuïn l’1 de maig per lluitar contra les desigualtats que ens travessen com a treballadores.
Per tant, el debat ha estat latent.
Si, al final darrere de cada vaga hi ha sacrifici i esforç de les dones treballadores i del conjunt de la classe treballadora perquè serveixi i tingui efecte. El debat l’hem tingut i una de les raons finals per convocar-la ha estat que la Xarxa de Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans estava per aquesta vaga i nosaltres pensem que ens devem a la iniciativa del moviment feminista autònom, i en aquest sentit hem posat les eines.
Què fem amb les tasques que són necessàries i que van més enllà de la productivitat?
Per nosaltres el tema de les cures és fonamental perquè és un dels àmbits amb més risc actualment. Fer una vaga de cures es pot fer de manera relativa i estem organitzant les persones que no s’autodefineixen com a dones perquè les assumeixin. Sabem que les persones que necessiten cures les continuaran necessitant aquell dia, però la nostra funció és apuntar que aquesta és una necessitat vital per a la reproducció de la vida i que no ha de ser delegada a les dones, com sembla que malauradament hem naturalitzat.
Feminització de la pobresa, bretxa salarial, doble jornada laboral… són desigualtats que continuen reivindicant-se any rere any… Fins quan?
Des de la perspectiva legislativa és veritat que s’han incorporat millores com els Plans d’Igualtat que intenten prevenir que no es donin discriminacions. D’aquesta manera, els treballs que estan més legalitzats i administrats han pogut pal·liar les desigualtats a través de legislacions i avui dia és més difícil que en un lloc de treball com el meu, que treballo a la universitat pública, es donin de manera manifesta.
I a les feines informals?
En aquest cas no hi ha cap dubte que encara reproduïm tipus de jerarquies que feminitzen la pobresa. Els sectors més informals i precaritzats el fan les dones, les jornaleres, el treball de neteja i domèstic, el treball sexual…, tots aquests treballs són molt feminitzats. Allà es fa molt més evident no només la continuïtat de la bretxa salarial, sinó de les condicions de treball indignes, que fins i tot en molts casos no es reconeixen ni com un treball.
La doble jornada laboral també precaritza.
D’una manera indirecta, les dobles jornades laborals fan que les dones hagin de responsabilitzar-se dels treballs efectius, de criança, de cures… Tot això repercuteix en el fet que les dones no puguin participar de sistemes de promoció o subsistència laboral en la mateixa mesura que ho fan els homes. Per no parlar de les necessitats de jornades a temps parcial que també precaritzen, no només les condicions vigents, sinó que també ho fan amb les condicions de jubilació posteriors. Són reivindicacions que continuem tenint damunt la taula perquè es continuen reproduint.
Quins reptes tenen les dones del territori quant a la igualtat de drets laborals?
El nostre primer repte és una mica gros, som un sindicat sociolaboral que no només es preocupa de forma estricta amb les condicions laborals escrites al contracte, quan diem sociolaboral intentem preocupar-nos per aquesta interrelació de la vida amb el treball reconegut i no reconegut. Per tant, és una cosa que tenim molt en compte. En aquest sentit, una de les prioritats que tenim és reforçar aliances amb el “sindicalisme social”, com el sindicat de l’habitatge on participa la nostra companya Tània Reyes; també amb dones de tots els moviments socials, perquè entenem que hem de fer un món comú des de la diversitat de les nostres lluites. També amb la derogació de la llei d’estrangeria que vulnera les treballadores és la nostra principal demanda i la reivindicació dels treballs de cures i domèstics i la seva potencialitat revolucionària.
I pel que fa a mesures concretes?
Tenim molt treball en el sector serveis vinculat amb el turisme, sobretot a la zona de costa com Vilanova o Sitges. Aquests són uns treballs amb molta temporalitat, amb contractacions temporals que deixen desateses les treballadores, i ens preocupa que amb la reforma laboral, que s’ha venut com una cosa molt bona, però que es continua permetent el treball discontinu que normalitza que sota l’aparença d’un contracte indefinit la gent pot anar tenint feina només de manera temporal. Aquesta regulació de la feina temporal ens preocupa molt a la nostra comarca perquè afecta molt totes les persones, però en concret als joves que sovint tenen aquests tipus de treballs i que acaben cronificant-se per manca de sortides laborals dignes.
Que han de fer les dones que vulguin secundar la vaga?
D’entrada tota persona té dret a participar en aquesta vaga que està convocada arreu del País i per tots els sindicats, per tant, tothom que vulgui acollir-se a la vaga no cal que avisi amb antelació. L’empresa tampoc té dret a substituir-te, per tant si hi ha una substitució del lloc de treball és una pràctica il·legal, a excepció d’aquelles feines que requereixin uns serveis mínims que ja estan contemplats per la llei. També recordem que com que la vaga està convocada i és legal, en el cas que hi hagi cap represalia per participar-hi la treballadora pot recórrer als sindicats que convoquen la vaga, en aquest cas la Taula Sindical de Catalunya, des d’on es tramitarà una denúncia, ja que el dret a vaga és un dret totalment reconegut.
La vaga és una acció col·lectiva i com més siguem, més impacte tindrà. Entenem que el subjecte prioritari d’aquesta vaga són les dones, les persones trans i no binàries, però és crucial la solidaritat de tot el conjunt de persones secundar la vaga com a deute amb la causa feminista.
Què poden fer els homes durant la vaga general del 8M?
Primer de tot, donar suport a les tasques d’infraestructura del que són les mobilitzacions, hi ha molta feina invisible per organitzar una vaga general i és molt interessant que els homes s’ofereixin amb el seu treball i el seu temps a aquestes tasques, sobretot a totes aquelles relacionades amb les cures.
