Fent camí per la terra,
per dreceres, pols i fang,
la pluja i el vent esborren
les petjades que vaig deixant.
Vaig menat com l’animal,
sense poder decidir.
Fort m’agafen del ramal;
que trist és el meu destí.
Sempre he de mirar endavant,
encara que enlluernat,
i el qui jo vaig ajudant
és amic de veritat.
Els qui pel món van passant
i un ideal defensen
veuran com l’agafaran
o lluny del país els llencen.
Per l’egoisme mesquí,
ple d’angoixa n’està el cor;
la riquesa es queda aquí,
sols et farà gran l’Amor.
Feliç és aquell qui mor
defensant el marginat;
les llàgrimes del plor
agraïdes n’han quedat.
I, quan sols quedi la pols
de l’home que n’és cabal,
a honrar-lo, hi aniran molts
per fer-lo immortal.
Josep Vinyes i Pascual
La Gornal
