La brillant psicòloga Carol Dweck, després d’una sèrie d’investigacions amb escolars, arriba a la conclusió que hi ha dos tipus de mentalitats: les orientades al creixement (basades en l’esforç i la constància) i les fixes (basades en factors innats i mínim esforç). Les persones –independentment de l’edat– de “mentalitat de creixement”, pensen que l’èxit està relacionat amb l’esforç, és a dir, suen la samarreta, mentre que les persones amb “mentalitat fixa” creuen que depenen de les habilitats innates i esquiven els errors o reptes quotidians. D’aquestes dues afirmacions es deriva la conclusió que estem davant d’actituds educacionals. Als alumnes als quals se’ls va reconèixer l’èxit escolar per l’esforç, s’aventuren a nous reptes, mentre que als infants que se’ls va dir que ho havien aconseguit perquè eren més llestos o intel·ligents, quan el repte anava en augment preferien no intentar-ho, es refugiaven en la seva zona de confort, aplicant la llei del mínim esforç.
És aconsellable reforçar l’autoestima de l’escolar, però no premiar-lo per ser intel·ligent o espavilat. Amb aquest mètode, segons Dweck, alimentem la mentalitat fixa; millor premiar per l’esforç. L’activitat neuronal experimenta davant un error més activitat, major interès. Dweck prediu que el 40% de les persones posseeixen mentalitat de creixement i un altre 40%, mentalitat fixa; la resta, depèn de les circumstàncies.
Resumint: viure l’error de manera constructiva és una forma de “mentalitat de creixement” (treball, constància i esforç). Per pensar.
Ramon Caba Robleto
Vilobí del Penedès
