Espanya ha necessitat gairebé un segle per declarar il·legal el règim franquista. I la meitat dels diputats al Congrés espanyol treuen foc pels queixals, d’indignació. Aquesta és la realitat del panorama política estatal. Aquest dijous la cambra baixa ha aprovat una nova llei de la memòria històrica, que va una mica més enllà de la que es va aprovar en temps de Zapatero, el 2007. Però tampoc fa net; ni de bon tros. És una llei tèbia, descafeïnada, perquè Espanya no dona per a més. Però és un avanç, i qualsevol avanç que es pugui fer és positiu.
La triple dreta, hereva ideològica del franquisme, no pot brandar els arguments reals pels quals s’hi oposa, i ha de treure cada vegada l’espantall d’ETA i de l’independentisme, sigui basc o català, com a justificació de la seva oposició a aclarir el passat recent, podrit, d’aquest país de pandereta. És un pas endavant crear un cens de víctimes del franquisme; és un pas endavant fer un mapa de fosses, fer un banc d’ADN com el que ja té la Generalitat, i també exhumar les restes dels milers de defensors de la democràcia que continuen anònimament enterrats, contra la voluntat dels seus familiars, i després d’haver estat tractats com a esclaus del règim dictatorial, al Valle de los Caídos. Caldrà veure què passa amb la Fundación Francisco Franco, que continua dempeus gairebé 50 anys després de la mort del general colpista, amb la finalitat única de fer apologia del franquisme. I caldrà veure quin recorregut té tota aquesta llei, després de la seva aprovació, perquè prou que costa aprovar res que revisi el passat recent d’Espanya, imagineu-vos després aplicar-ho. La llei del 2007, per exemple, en arribar Rajoy al poder, va quedar de cop sense pressupost.
Com dèiem, tota llei té les seves llums i les seves ombres, i la renovada llei de memòria històrica no jutjarà ningú. La mateixa llei només permet parlar de víctimes de la Guerra Civil, del franquisme i de la interessadament enaltida transició; però no de botxins. Que es quedin tranquils, doncs, els pocs perpetradors de la barbàrie que encara queden vius. També es pot quedar tranquil el míster X del GAL; no li fa falta continuar arrossegant la seva imatge al costat d’exmandataris que senten nostàlgia de temps passats. Com tampoc es posarà en cap compromís la judicatura del Constitucional, del Suprem i de l’Audiència hereva del Tribunal del Orden Público. Mirem el passat, però tothom tranquil.
