Gent del barri

L’origen de la Festa dels Barris té, com a moltes altres manifestacions festives tradicionals, un accentuat passat religiós i gira entorn la festivitat de Corpus, destinada a venerar públicament l’eucaristia, moment en què Jesucrist, després de ressuscitar, es fa permanent entre els homes mitjançant l’entrega del seu cos i la seva sang. La festa, instituïda de forma universal pel papa Urbà IV l’any 1264, s’iniciava el dijous de Corpus i durava tota una octava, durant la qual s’anaven repetint cada dia processons en diferents barris de les ciutats.

En el cas de Sant Sadurní es fa difícil precisar des de quan se celebren, ja que no hi ha o no s’ha localitzat documentació escrita. El que sí que es pot assegurar és que es van recuperar a finals del segle XIX i que, des d’aleshores, no s’han deixat de celebrar, exceptuant el període de la Guerra Civil. Es tracta, doncs, de les festes més antigues de la vila. Unes festes que, malgrat experimentar molts alts i baixos, han aconseguit sobreviure fins als nostres dies, com dèiem, gràcies a la implicació de la gent de cada barri.

La festa conserva la tradició dels set barris. Comença un dijous, amb el barri de l’Ajuntament, i segueix amb el Sant Antoni, Montserrat, Església Diputació, Cavallers i Raval, que clausura tota una setmana de gresca. Cada barri dura 24 hores, s’inicia a les dues en punt del migdia amb una tronada i finalitza l’endemà amb el rengle respectiu.

Tot i que es tracta d’una festivitat d’origen religiós, amb el temps els actes litúrgics han anat deixant pas als actes més festius i lúdics com els castells de focs, les xocolatades, les activitats per a la canalla i les festes de nit. El que sí que s’ha mantingut és el rengle que clou cada barri. Les dones, guarnides amb mantellina, i els homes, amb bastó i clavell a la solapa, desfilen pels carrers del seu barri cap a l’església acompanyats per la Banda dels Barris al so d’El ball de la mantellina i Sota la doble àliga.

En aquestes pàgines que continuen recollim el testimoni de veïns i veïnes que estan o han estat en algun moment de la seva vida implicats en l’organització de cada barri o, si més no, hi han col·laborat activament. Ens expliquen anècdotes, vivències i records que plasmen l’essència d’una de les festes més populars de Sant Sadurní.

El de l’Ajuntament, que es va iniciar ahir dijous, és el primer a encetar la setmana dels Barris i viurà el seu moment àlgid avui divendres a les cinc de la tarda amb el tradicional rengle dels confits. Nens i nenes de les escoles de la vila es vesteixen per a l’ocasió i, acompanyats pels seus professors, es concentren a la plaça Nova. Des d’aquest punt, encapçalats per la parella de gegants de la vila, el Ferran i la Isabel, enfilen cap a la plaça de l’Ajuntament, on els esperen les autoritats locals i tot el personal del consistori. Allà els obsequien amb una paperina de confits i un tall de coca, enmig d’una gran expectació de pares i mares que no es volen perdre aquest moment.

Enguany, segons la regidora de Cultura, Montse Medall, hi participaran més de 1.900 nens i nenes de les llars d’infants i escoles de primària del poble, i es repartiran 75 kg de coca i 2.100 paperines de confits.

El barri Sant Antoni arrenca avui divendres i en els últims anys ha trobat en la desfilada de la carrossa i la xaranga un al·licient de participació popular. Toni Romeu, veí del barri i anys enrere membre de la comissió organitzadora, explica que durant temps el del Sant Antoni va ser conegut com el barri de la pluja: “Gairebé cada any queia un xàfec i, a més, ho feia just després d’haver acabat de decorar tots els carrers amb les típiques banderoles de paper, una tasca que portava hores de feina”.

Aquest fet va ser, en alguna ocasió, motiu de burla per la resta de barris. A tall d’exemple, un any els veïns del Diputació es van presentar al Sant Antoni equipats amb cassoles i paraigües al crit de “Volem que plogui!”.

Toni Romeu recorda que el 1982 es va instaurar el Trànsit-pícnic: “muntàvem un pícnic al carrer, a l’altura de Casa Mercè, i com que aleshores hi havia un semàfor a l’encreuament amb el carrer Montserrat, aprofitàvem l’aturada dels cotxes i convidàvem els conductors a beure cava amb un porró”. El programa de Barris d’aquell any detallava: “hi haurà la possibilitat de remullar la gola amb cava i refrescos” i s’esmenta també amb to irònic l’aigua, en aquest cas vinguda del cel, en una clara al·lusió al fet que gairebé cada any queia un ruixat.

El tercer barri, el del Montserrat, té l’avantatge de caure en dissabte, un fet que propicia que hi assisteixi molta gent, tant de la vila com de fora. En els últims anys s’ha convertit en el barri que programa un major gruix d’actes, entre els quals destaquen els espectacles musicals que se celebren de forma simultània en diferents punts o la gran mascletada terra-aire que té lloc a la nit. Actes més moderns que es combinen amb altres de més tradicionals, com el concurs de coques, una iniciativa que se celebra des de fa més de 30 anys, o el ball del fanalet.

El del Montserrat és també, amb diferència, el barri més gran de tots. Àngels Vendrell, veïna del barri, reconeix que “és tan gran que no donem l’abast per anar a cobrar tots els carrers”. Això, però, no sempre ha estat així. De fet, en els seus orígens el barri només estava format pels veïns del carrer Montserrat i el cantó dret del carrer de les Àrpies. I no va ser fins més endavant, especialment cap a la dècada dels 60 i 70, que va experimentar un important creixement per tot el sector de la zona nord de la vila. “Aquest creixement”, assenyala Ramon Vilomara, involucrat en la comissió organitzadora del barri entre 1975 i 1985, “dificultava aconseguir el grau d’implicació de veïns de què disposaven barris més petits com el Cavallers o el Raval”, que durant anys van ser els autèntics motors de les festes i els que gaudien de major solera.

Vilomara recorda que, “a principis dels 80 vam decidir crear dos gegants, el príncep de Mont i la princesa de Serrat, i els vam fer casar en un acte públic molt sonat que, a més de divertir el personal, volia simbolitzar la unió de tots els veïns que formaven part d’aquest gran barri”. Comenta que en aquella època, imitant la sana rivalitat que existia des de feia anys entre el Raval i el Cavallers, es va iniciar una pugna amb el barri Diputació. El dia de l’enllaç nupcial, els veïns del Diputació van assistir a l’acte amb un camió carregat d’arròs. Els del Montserrat s’hi van tornar, obsequiant-los amb una paella el dia que celebraven el seu rengle.

El diumenge és el dia del barri de l’Església, que té en les catifes de flors, un element molt vinculat a la festivitat de Corpus, el seu tret més distintiu. Tot i que antigament el dijous de Corpus tots els barris feien les seves catifes, aquesta tradició va acabar desapareixent a la dècada dels 60. L’any 1995, però, un grup de veïns del barri va decidir recuperar-la. Les primeres catifes van ser més aviat simples, però amb els anys han evolucionat cap a impressionants confeccions florals que es vinculen a una temàtica d’actualitat.

La commemoració del 150è aniversari del naixement d’Antoni Gaudí, els 400 anys de la primera edició d’El ingensioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha, el 250è aniversari del naixement de Mozart, el centenari de la creació del personatge Charlot, el bicentenari del naixement de Wagner i Verdi o el 80è aniversari de la creació del Guernica són algunes de les temàtiques amb què ens ha sorprès el barri de l’Església els últims anys.

Mari Carmen Rebolleda, una de les cares visibles del barri, destaca que el procés d’elaboració porta molta feina: “a finals de gener ja comencem a pensar en la temàtica, i setmanes abans ens posem a treballar en el disseny artístic de les plantilles que després s’han de reproduir al carrer amb flors”. Menciona amb tristesa l’any que va ploure i l’aigua es va endur totes les flors carrer avall. Va ser el 2008 i la catifa estava dedicada a la festivitat de Corpus.

El dia previ, dissabte, la gent del barri queda per anar a collir al bosc ginesta i altres flors. I diumenge, ben d’hora, a les sis del matí, s’arremanguen i inicien tot el procés, des del perfilat del dibuix fins a la col·locació un per un dels pètals, llavors i altres elements. Un treball meticulós que requereix sis hores de feina i que finalitza a les 12 del migdia, moment en què passa el rengle del barri Montserrat, al qual cada any esperen amb una petita broma.

El barri Diputació se celebra dilluns i antigament era el dia que tothom aprofitava per prendre un petit descans. Va ser l’any 1977 quan un grup de veïns del barri van decidir dinamitzar-lo i sorprendre els sadurninencs amb una falla. La primera va ser molt simple, una figura d’un diputat sobre d’una tarima que, coincidint amb l’any de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, tenia per lema “Volem diputats nets”.

Els veïns s’esforçaven cada any per presentar falles més espectaculars. Patrícia Castellví i Miquel Roig, de Cal Feru, dues de les ànimes del barri, recorden amb orgull una recreació de la torre Eiffel de 13 metres d’altura, que simbolitzava la lluita entre el champagne i el cava. Va ser el 1986. L’Agustina d’Aragó disparava contra la torre Eiffel amb un canó en forma d’ampolla de cava. La seva espectacularitat va merèixer que TV3 se’n fes ressò i que la gent dels altres barris, el moment abans de procedir a cremar-la, fessin una manifestació amb una pancarta que en reclamava l’indult.

Altres creacions que mereixen ser esmentades són la reproducció de la caravel·la de Cristòfol Colom (1991), que fins i tot es podia visitar per dins, o la falla dedicada al canvi de la pesseta a l’euro (1998). Els veïns, disfressats, van simular un enterrament i van desfilar en seguici per tot el carrer Diputació darrere d’un carro tirat per un cavall que representava un cotxe de morts.

El del Cavallers és el penúltim barri de les festes i, si per una cosa ha destacat, és per les enginyoses bromes que cada any prepara als del Raval, els seus rivals per excel·lència. Aquest divertit costum el van iniciar a finals de la dècada dels 40 dos dels personatges més carismàtics de cada un dels barris: Miquel Bargalló i Guarro, de Cal Miqueló (barri Cavallers), i Josep Varias i Bou, fundador de les Gràfiques Varias (barri Raval). Tal com explica Pep Forns, net de Josep Varias, “mantenien una gran amistat i tenien un gran sentit de l’humor”. En els seus viatges amb tren cap a Barcelona començaven a maquinar la sàtira que presentarien en públic el dia del rengle del Raval.

Enfilat des del balcó de Cal Rigol, el Miqueló agafava tot el protagonisme i escenificava una comèdia, acompanyat de Gabriel Raspall, conegut com el poeta del barri i autor de les sàtires que ridiculitzaven els del Raval. El Josep Varias, aguantava l’escomesa des del carrer. Alguns anys, no sempre, pujava al balcó de Cal Xic, situat just al davant, i des d’allà mateix improvisava una resposta.

Durant temps va ser un dels actes més emblemàtics de les festes de barris. Veïns de tot el poble es concentraven als Quatre Cantons per no perdre’s els diàlegs que s’intercanviaven de balcó a balcó. “Era molt divertit veure com, després de llençar-se comentaris punyents, tots dos baixaven al mig del carrer i es fonien en una gran abraçada”, recorda Pep Forns, que afirma que “era una mostra que tot plegat era un al·licient per mantenir viu l’esperit de la festa”.

Aquest llegat ha perdurat fins als nostres dies i actualment la broma és recíproca. Dimecres, el dia del rengle del Cavallers, els veïns del barri Raval els esperen als Quatre Cantons per sorprendre’ls amb alguna broma. L’endemà, dia del rengle del Raval, els veïns del Cavallers s’hi tornen en el mateix punt que el dia anterior. Montserrat Tena i Montserrat Raspall, veïnes del Cavallers, rememoren algunes de les malifetes més recents. Asseguren que la més sonada va ser un any que el barri Raval va programar pocs actes: “el dia del rengle els vam plantar al mig del carrer una caixa de morts sobre un pedestal, acompanyada d’unes espelmes i una creu. El net de Josep Bargalló, també conegut com a Miqueló, es va disfressar de capellà i cantava les absoltes.” Per acabar-ho d’adobar, es van imprimir i penjar unes esqueles pel carrer en què es podia llegir “El barri Raval, després de molts anys de vida, ha mort, esperem que ressusciti i veure’l l’any que ve”.

Amb el Raval es posa punt final a vuit dies de festa. Aquest barri ha sobresortit pel seu esplèndid castell de focs, que és herència de l’espectacular traca que antigament tenia lloc al mateix carrer Raval, en ple nucli urbà, fent un autèntic terrabastall.

El protagonista d’aquesta història és Josep Varias, fundador de la impremta Gràfiques Varias, que va entomar el lideratge del barri durant dècades. En un article publicat el 1996 al setmanari El 3 de Vuit, el seu net, Pep Forns, explicaque era un apassionat de la pólvora i que a finals dels 40 es va entestar, contravenint els consells de pirotècnics experts, a encendre amb un únic misto tota la traca. Segons precisa, “començava als Quatre Cantons i pujava per la banda esquerra del carrer Raval fins a l’alçada de Cal Ritu, aleshores travessava el carrer i baixava novament fins als Quatre Cantons. En el seu recorregut, la traca s’anava combinant amb caixes de voladors i carcasses i quan s’apropava als metres finals el festival de foc i soroll augmentava fins a esdevenir, per uns segons, una autèntica guerra artificial”.

A diferència d’altres barris, que encarregaven el material a l’Arseni Galofré, que era el contacte oficial amb la Pirotècnia Igual de Canyelles, el Varias anava personalment a València, on adquiria els petards per poder oferir un espectacle propi de les traques valencianes.

A finals dels 70, finalitzada ja la dictadura, hi va haver una florida de les festes populars arreu del país. En el cas del barri Raval, gent jove amb noves idees es van implicar en l’organització de la festa i van decidir començar a estructurar-la a partir d’una temàtica.

Una de les més recordades, afirma Forns, va ser l’any de l’oest, en què els ravalencs es van disfressar d’indis i americans. Com descriu en l’esmentat article de 1996, “es va muntar una taverna a l’antic bar del Racó, el Zorilla afaitava al mig del Raval, i el Martí de les màquines va posar en marxa una oficina de telègrafs. Hi havia un campament indi i el Raval era un carrer de l’Oest, amb el seu banc, la seva casa del xèrif i tots els tòpics del western”. Fins i tot relata que el Pep Mañà, que en absència de l’avi Miqueló havia agafat el relleu del lideratge del Cavallers, va acabar la nit en una presó ambulant que es passejava pel carrer. Era una mostra més de l’animada rivalitat que mantenien aquests dos barris.