La política fa temps que s’ha convertit en un vodevil, en escenificacions de cara a la galeria plenes de moviments tàctics, cada partit mirant pels interessos propis i sense que ningú pugui tenir una visió estratègica que vagi més enllà. És lògic que cada formació pensi que la seva és la millor opció de govern, però les aritmètiques parlamentàries manen, i encara trobem a faltar al nostre país que hi hagi tradició de govern de coalició, que sense renunciar a les pròpies idees, puguin arribar a uns acords de mínims per tirar endavant un programa de govern.
A desgrat i per força, però s’hi hauran d’acostumar, n’hauran d’aprendre. No sembla que a curt termini hagin de tornar les èpoques de majories absolutes o si més no àmplies que permetin formar governs unipartit. A Catalunya, a més, hi ha dos eixos que compliquen encara més les equacions: el nacional i el de dreta/esquerra. I així, si ningú es pot entendre amb ningú, no anirem enlloc. Les eleccions es poden anar repetint i repetint fins mai no acabar, fins que no vagi a votar ningú o només els més polititzats. I aquesta no és l’essència de la democràcia. Perquè n’acabarà sortint el govern menys legítim.
A Catalunya fa anys que tenim govern de coalició d’un matrimoni que fa temps que ha partit peres, però que no s’acaba de separar. Quan finalment un dels dos amenaça de deixar-ho estar, gabinet de crisi i tornem-ne a parlar. I allarguem l’agonia uns quants dies més. Potser fins i tot repetiran govern i allargaran uns mesos o una legislatura més el pacte de conveniència. És el que té competir per un potencialment mateix electorat quan hi ha un equilibri de forces.
Mentrestant, i el país? Si pactar s’ha d’entendre com una claudicació per part de qualsevol de les dues parts, ja no anem bé. Com a ciutadans i ciutadanes, hem d’exigir als partits honestedat. Poden entendre’s o no, però cal que deixin d’enganyar: cartes sobre la taula i si hi ha acord, que no sigui per acabar-se traient els ulls al cap de quatre dies, i si no hi ha d’haver entesa, doncs tampoc s’acabarà el món. Però prou marejar la perdiu. Altrament, l’alternativa acabarà venint dels partits que, ara sí, amb tres anys d’endarreriment, acabaran fent el seu 155, però aquest cop no per la porta del darrere, com pretenien el 2017. Només és qüestió de posar totes les peces a la balança i sospesar-ho.
