Finalment ha succeït el que des del primer dia de gestació es veia inevitable però que semblava que no arribava mai. El Govern de la Generalitat s’ha trencat. Si els quadres dirigents de Junts estaven dividits entre els que haurien optat per ancorar-se al poder –i als sous públics– (llegeixi’s ànima convergent) i els més bel·ligerants amb la nul·la acció de govern a favor de la independència, partidaris de sortir-ne, el fet de donar la paraula a la militància suposava ja de per si una victòria de la branca liderada per Puigdemont i Borràs. No en va, el motiu de naixement d’aquest partit era portar el país a la independència, i no gestionar les engrunes del que arriba de Madrid. Ara, doncs, Junts ja no haurà de mossegar-se gens la llengua per seguir fent d’oposició a Pere Aragonès, però ja des de l’oposició.
ERC, per la seva part, que ja s’ho devia veure a venir, ha reaccionat ràpid nomenant un nou Gabinet que incorpora polítics professionals procedents d’altres partits –ara ja sense carnet– i que es trobaven a la reserva i amb bona predisposició, amb la qual cosa també fa una picada d’ullet a la resta de formacions de l’hemicicle.
Caldrà veure, no obstant això, quin recorregut té el nou Executiu, ja que malgrat aquesta obertura a polítics procedents d’altres ideologies, l’aritmètica parlamentària és la que és, i en aquest moment tenim el Govern de la Generalitat més dèbil de la història, recolzat per tan sols 33 dels 135 diputats. Una de les claus serà el paper que hi vulguin jugar el PSC i En Comú Podem, com també la capacitat de resistència d’ERC a les crítiques que rebrà dels seus ja ex socis de govern per la seva estratègia pactista amb el govern de l’Estat.
Passi el que passi, tant si hi ha eleccions aviat com si s’allarga l’actual mandat, el que sembla bastant evident és que ens hem d’anar acostumant a una important fragmentació de l’arc parlamentari. En sintonia amb la majoria de països de tradició democràtica, els comicis que donin una victòria clara a un únic partit que li permeti governar amb solitari han passat a la història. I això farà cada vegada més difícils els governs, més inestables les legislatures, i requerirà de trobar consensos si no es vol entrar en bloquejos de llarga durada. ERC i Junts, a priori, com també la CUP, tenien un d’aquests consensos. No n’hi ha hagut prou.
