“La Gramàtica té l’objectiu polític de mantenir la unitat de la llengua”

Com van les vendes de la nova Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC)?

Es va exhaurir la primera edició i hem fet la primera reimpressió; se n’han fet 6.000. Moltes persones la volen tenir perquè és el compendi de la norma de la llengua catalana i la compren perquè és la referència, no perquè l’hagin de llegir. És una Gramàtica per als tècnics, per a persones que tinguin una certa destresa amb la llengua. Després vindrà l’essencial, que és la reformulació simplificada de la Gramàtica en versió electrònica,
i la bàsica, que serà de l’escola, per als professors.

Em dona la sensació que la gramàtica és el moll de l’os d’una llengua, més que no pas el lèxic.

Francesc de Borja Moll comparava l’estructura de la llengua amb un edifici. Els maons són molt importants, és al que les persones donen més importància perquè són molt visibles; en canvi, el que fonamenta una llengua són les estructures gramaticals. No és sols la sintaxi, és també la morfologia i la fonètica.

La nova GIEC té en compte el dialecte, el registre (formal/informal), l’evolució de la llengua i fins i tot la influència del castellà. No troba que és una Gramàtica molt generosa, en el sentit que amplia molt el domini del català correcte?

És una nova concepció de la norma a partir de l’evolució que ha fet la sociolingüística. L’anterior era una norma de carn o peix, però es comença a introduir la noció de variació i parla de la manera que s’escau segons la situació en què t’expresses. Això fa que el que es podria considerar incorrecte, la hi deixaré, en una situació oral fas servir l’hi i no és incorrecte, però en una situació escrita, hi ha registres en què s’ha de fer servir la hi, que no es fa servir en l’oral.

No pot prestar confusió aquesta aversió a dir correcte/incorrecte?

La normativa no pot eliminar el que existeix. La GIEC incorpora la col·loquialitat com un ús aconsellable, i un parlant competent ja sap els usos que ha de fer en cada situació. Això és el que marca que una llengua de cultura tingui recursos per a tots els registres comunicatius.

Quan Fabra va fer la primera Gramàtica oficial al 1918, es va allunyar del català que ara es parla, pitarresc, i va anar a buscar els orígens arcaics de la llengua com si les interferències del castellà no haguessin existit mai. Amb aquesta Gramàtica, ens tornem a acostar al català del carrer?

Són dues èpoques que no tenen res a veure. El propòsit de Fabra era depurar la llengua de castellanismes. Ara som en un moment en què s’ha de reconèixer l’heterogeneïtat de la llengua.

Es fa un esforç especial per ser una norma de tota la catalofonia.

Cada territori que parla una varietat dialectal ha fet la seva evolució, de vegades confluent, de vegades divergent. Si no recollim el que ens fa divergir, contribuïm a la seva escissió. En aquest sentit, en la Gramàtica hi ha un objectiu polític que cal tenir en compte. Volem mantenir la unitat de la llengua i per fer-ho cal que la diversitat quedi recollida en aquesta unitat. Ara bé, ben classificada. Hi ha més fenòmens convergents que divergents. Cal que hi hagi fenòmens de prestigi en els dialectes que facin que tots els catalanoparlants se’ls sentin propis. Per exemple, el verb peixir, que és valencià. Per què no ha de formar part de la llengua? Les formes del català principatí se senten com a naturals i en altres dialectes s’hi escolen paraules del català central, però a l’inrevés, molt poques. Aquest transvasament s’ha d’arreglar.

L’acceptació de construccions com les 4.30 h –per 2/4 de 5–, han generat polèmica.

Les 4.30 no és un castellanisme a València o Mallorca. No es pot negar, per ells és natural. Ara bé, és veritat que és un castellanisme com s’ha introduït aquí, perquè s’ha introduït a partir del castellà.

També ha rebut crítiques que és una norma poc intervencionista.

La noció del que és prescripció ha variat molt. Ja no és blanc o negre el que és normatiu. Tenim moltes més dades al nostre abast; la norma s’ha de fer sobre la base de l’estàndard, no sobre un desig. Dir que la GIEC no és normativa no és cert. Volgudament no diu és incorrecte, però no necessàriament la no utilització d’incorrecte exclou la normativa, que és indirecta. És una Gramàtica difícil de llegir, és complexa, per això hem de fer la bàsica. L’orientació normativa hi serà més clara.

El català és una llengua difícil?

Les llengües no són fàcils ni difícils. Cap llengua és difícil. És igual que totes les llengües. L’únic que tenim és que estem exposats a un context molt poc depurat. Això introdueix fenòmens que causen molta inseguretat lingüística i hem de fer un esforç per depurar el que és extern a la llengua.

Considera que és pobra la llengua dels mitjans
de comunicació?

En els orals s’ha de distingir entre el discurs espontani del convidat i el del professional. I en la premsa, el discurs s’ha simplificat. És bo o dolent? Depèn d’on posis l’èmfasi. Si vols que arribi al màxim de persones possible no és dolent. Ara bé, hi ha una premsa subsidiària del castellà, amb programes de traducció automàtica, que fa que el català se simplifiqui i empobreixi perquè la màquina sempre tria l’estructura que s’acosta més al castellà i som deutors o subsidiaris per fer premsa bilingüe, per molt que tingui un cos de supervisors.

Quina valoració social creu que té avui dia el català?

El coneixement lingüístic, verbal, s’ha empobrit, entre altres raons perquè té menys prestigi. En una aula, què té més prestigi, el bon ús del mòbil o parlar bé? Hem de retornar la valoració social del que significa parlar bé, ser culte, adequar-se a la situació específica. És al que hauríem de tendir.