Groc festiu

Explica el primer projecte existent de la Fil·loxera que l’any 1981 l’alcalde Carles Querol –que és historiador– va tenir la benpensada de crear un drac de foc; perquè Sant Sadurní no en tenia. Però no un de qualsevol, sinó un que fos símbol de Sant Sadurní, la fil·loxera. El regidor de Festes de l’època, Sadurní Munné, i Xavier Raventós, de la Comissió de Festes, van fer l’encàrrec al Taller, que era un estudi local de disseny, integrat per Mercè Gost, Montse Mateu, Àngels Puigmartí i Jaume Esteva. I de seguida s’hi van posar.

Des de bon principi al projecte es van sumar Mercè Beneit, que com a estudiant de Belles Arts dominava els volums i les formes; Francesc Rosell “Ticus”, que va aportar solucions a la unió d’ales i cua al cos central; i també Mercè Zambrano i Ramon Oliver. La bèstia, de 7 metres de llargada, es va fer amb una sabata i una espardenya, de manera artesanal. Es va construir on ara és el pati de l’Índex, que era la seu de la brigada. Ferrers locals van fer primer un esquelet de ferro, que l’equip constructor va cobrir amb una malla, amb pasta de paper de diari (de l’Avui i de La Vanguardia), es va articular amb una cua coberta de roba, es va pintar groga (el color de l’insecte) i se li va anar donant forma fins a sortir per les matinades de les Fires i Festes de Sant Sadurní de 1981, el 6 de setembre. La portaven –a pes, perquè no tenia rodes– tres persones des de dins (perquè l’insecte tenia sis potes) i dues la guiaven per davant.

Antoni Romeu, al seu llibre del vintè aniversari, explica que al principi la Comissió de Festes va proposar que en comptes de cremar foc, llancés aigua, o paperets, o pols groga, perquè a Sant Sadurní no hi havia tradició de foc i es temia que la cremada d’una guspira no pogués espantar la gent. Però de seguida es va veure clar que no, que la fil·lo havia de fer por, havia de causar pànic. I ja s’hi anirien acostumant.

L’estrena no va ser massa lluïda. La gent ni ho sabia, i hi van acudir quatre gats, principalment de l’entorn familiar dels constructors. Però s’acabava de sembrar la llavor d’un projecte de gran volada, que no trigaria gaire a germinar. L’any següent, el 1982, el Taller va crear cinc entremesos, cadascun amb la seva música, que reproduïen la història del que havia passat a Sant Sadurní l’any 1887 amb l’arribada de la plaga, i que van ser representats ja a la plaça de l’Església. Van acompanyar la bèstia els set primers ceps (uns capgrossos de foc, de cartró-pedra i sense visió dels seus portadors, de manera que havien d’anar tothora acompanyats) i vuit pagesos que inicialment carregaven una ensulfatadora a l’esquena. Tots els elements estaven fets de manera molt casolana, talment com la fil·loxera.

La idea inicial, any a any anava prenent forma i agafant volada. El 1983 es passà a setze pagesos, els ceps ja podien treure foc verd o vermell, segons si estaven sans o afectats, i s’estrenà el Raval com a punt de partida de la baixada de la Fil·loxera fins a la plaça. També s’introduí la novetat de la dutxa de cava del final de la Festa. El 1984 es construí el cap del primer dels futurs 7 Savis de Grècia (el grup de propietaris sadurninencs que van trobar la solució a la plaga), Marc Mir, però l’Ajuntament no tenia pressupost per fer el gegantó, i encara trigaren quasi una dècada a anar apareixent a la festa –en compta-gotes– els gegantons.

Sigui com sigui, el projecte que des del Taller s’havia creat a partir de la idea de tenir un “drac” es va anar desenvolupant, cada cop agafava més cos i la gent, de la indiferència inicial, va anar passant progressivament a anar-se’l fent seu. Romeu explica que la representació que es feia, amb un fil argumental que evocava el que havia passat a Sant Sadurní una centúria enrere i interpretat a les portes de la verema, “no va ser gaire original, però segurament aquest va ser el gran encert per tal que la festa fos acceptada per la població de Sant Sadurní com una cosa més que un espectacle més o menys brillant”.

L’any 1986 es gesta el que ha de suposar un salt qualitatiu en la Fil·loxera, amb la redacció d’un projecte ambiciós de rellançament de la festa, amb vista al centenari de la plaga de l’any següent. Així es planifica l’estructura definitiva de la Festa: l’escampada de fil·loxeretes (30 en total, una per cada dia del mes), els dos dies de festa (7 i 8 de setembre), els 7 Savis de Grècia i també la renovació de tots els elements. Però tot això valia diners, i a l’Ajuntament li va costar un any sencer de donar-hi el vistiplau. Amb la condició, i el compromís, d’anar implantant el full de ruta progressivament.

Va construir les fil·loxeretes la vilafranquina Dolors Sans, que les va fer amb foc a les banyes i 8 quilos de pes. També Sans es faria càrrec dels 14 ceps nous (1989), de fibra de vidre, i l’artista vilafranquí Amadeu Ferré es responsabilitzaria de la nova figura de la fil·loxera (que havia de respectar l’aire de l’antiga), amb cap i cua mòbils, quatre ales (la de 1981 en tenia dues), feta de fibra de vidre sobre estructura de ferro i portada per tres persones. El debut de la nova figura, que té molta mobilitat, va ser l’any 1990.

La Festa de la Fil·loxera no es va poder celebrar amb tots els seus elements fins al 1999, quan es va estrenar el darrer dels gegantons que representaven els 7 Savis. I això que en les primeres reunions del grup del Taller ja els havien concebut i que, com s’ha dit, el 1984 ja havien construït el cap del primer, Marc Mir de Can Guineu. Però les restriccions econòmiques no permetien acabar la Festa. Fins que la Comissió de la Fil·loxera va dir prou i va decidir construir-se ella mateixa els gegantons, cada any un, amb aportacions populars, a partir de 1993. Els primers a aparèixer van ser Marc Mir i Manel Raventós, aquest finançat íntegrament pel seu besnet, Manuel Raventós Negra, i en els anys successius anirien sortint el doctor Antoni Escayola, Francesc Romeu, Modest Casanovas, Pere Rovira i Rafael Mir, tots personatges reals de finals del segle XIX. Els tres primers van ser construïts per Montse Mateu, Mercè Gost i Mercè Beneit, i els altres quatre per Mateu.

El fet d’haver de buscar fons per pagar els gegantons va ser també el punt de partida per crear formalment l’Associació de la Festa de la Fil·loxera, l’any 1995, que endegaria una tasca ingent que no ha parat de créixer, d’organitzar actes i fer accions per recaptar fons, a banda de les quotes que aniria pagant la cada vegada més nombrosa família de socis de l’entitat.

La renovació progressiva de tots els elements inicials va culminar el 2001 amb l’estrena de dotze capgrossos que representaven els pagesos, construïts de cartró pedra per Montse Mateu, i vestits per Cristina Güell, basant-se en fotografies de pagesos –anònims– del segle XIX.

La música ha jugat un paper clau en la Festa. El primer any la bèstia de foc va tenir l’acompanyament musical de la Banda de Ciutat Badia; del 1982 al 1990, el de la vilanovina Banda Puig; durant la dècada dels 90, de la Banda del Prat de Llobregat; i a partir del 2001 passaria a tenir una Orquestrina pròpia, inicialment formada per músics de la comarca, però que cada vegada n’ha anat incorporant més de Sant Sadurní. Aquell tombant de segle es donaria un nou format a les músiques que suposarien un salt qualitatiu important. Perquè les peces eren les mateixes, però les interpretaven instruments més tradicionals, com la tenora, que li donaven una sonoritat molt més genuïna.

L’Orquestrina de la Fil·loxera toca en la baixada i en les danses que ballen els ceps, els pagesos, els 7 Savis i en l’escena del triomf final. Jaume Esteve va compondre la música pels pagesos (on és present la gralla), Antoni Torelló va fer la dels ceps, Ramon Oliver la de la cercavila de baixada, Joan Garrobé la dels gegantons, Conrad Gili la del triomf final i Paton Felices la de la ruixada de cava. Fil·loxera i fil·loxeretes porten l’acompanyament de la percussió dels Tabalots.

L’any 1992 va esdevenir un fet cabdal sense el qual avui la Festa de la Fil·loxera no seria el que és: la primera edició de la Festa infantil, el dia 8 al migdia. Pensada perquè la canalla del municipi també pogués viure i fer-se seva la festa des de ben menuda, en una hora adequada per la seva edat, la festa infantil ha multiplicat exponencialment la devoció sadurninenca per aquesta festa, ja que les escoles s’hi han implicat, explicant-la a classe tot just començar el curs; els infants s’hi han bolcat i, esclar, al darrere hi han anat famílies senceres, a veure-la o a participar-hi. I com explica Ton Amat, president de l’Associació durant una quinzena d’anys, fins al mes de juny passat, “la Festa de la Fil·loxera infantil ha creat una pedrera de futurs participants en la festa gran i n’ha estat un motor de creixement”.

La cercavila infantil partia inicialment de la plaça de l’Església i feia el viatge a l’inrevés, fins a la plaça de l’Ajuntament, on se celebrava el triomf final. La primera fil·loxera infantil la van fer nens i nenes participants en un casal d’estiu, i al cap de cinc anys es va renovar i Jep Bargalló i Yolanda Márquez en van construir una de fibra de vidre, de 3 metres de llarg, 63 quilos de pes, muntada sobre quatre rodes i amb punts de foc a les banyes i a la cua. S’acompanya de fil·loxeretes que són un capgròs (construïdes per Amadeu Farré, amb foc a les banyes), ceps (amb tres punts de foc a les branques), larves (elements genuïns de la infantil) i diverses rotllanes de pagesos. La seva incorporació ha estat progressiva, i la festa ha evolucionat molt, amb un salt qualitatiu l’any 2002, que els últims anys s’ha reforçat en tendir a convertir-se pràcticament en una fotocòpia de la dels adults.

En aquest moment s’ha arribat als 250 participants en la festa infantil. Hi surten 12 fil·loxeretes, i la idea és arribar a les 30 dels adults; manquen mitja dotzena de ceps per completar la colla; i s’han creat els dos primers gegantons infantils dels 7 Savis, amb la intenció que cada any se n’incorpori un de nou (que ha de ser un calc del gran, però a mida més reduïda); mentrestant, els acompanyen els grans que no tenen rèplica menuda. Quant a les larves, són vuit cavallets que porten la canalla més menuda, que per edat encara no poden petar foc. L’any passat, en què la Festa de la Fil·loxera va ser declarada Festa Popular d’Interès Cultural, amb motiu del 25è aniversari de la festa infantil aquesta es va traslladar a la nit del cap de setmana previ al 7 i 8 de setembre, i segons l’Associació, possiblement això es repetirà cada cinc anys.

En paral·lel al creixement infantil, els últims anys hi ha hagut una consolidació de la festa, amb millores tècniques notables quant a so, il·luminació, vestuari. Enguany, la principal novetat és que s’instal·laran dues pantalles gegants prop de la plaça de l’Església perquè persones amb mobilitat reduïda que no hi puguin entrar, la puguin veure –i viure– de prop.

Un altre canvi dels darrers anys ha estat la potenciació de la baixada, que cada cop compta amb més participació. Ara la fil·loxera ja no va davant del seguici, ja que l’alentia, sinó darrere dels pagesos, els 7 Savis, els ceps i les fil·loxeretes. Així, a més d’agilitzar-la, també se li dona major coherència: primer el poble, després la fil·lo atacant. També des del 25è aniversari la fil·loxera apareix a l’Era d’en Guineu per participar en la petada final del dia 7 després de l’escampada.

Tot això, com tots els actes previs que s’organitzen la setmana abans, la Festa Solidària, la Fil·loxera dels Avis, la teatralització del pregó inicial des de fa cinc anys (a càrrec del grup Un Pam i Dos Dits)… ha fet que la Festa no hagi parat de créixer, que la implicació de la població sigui total (l’Associació compta amb 1.300 socis) i que se n’hagi hagut de “professionalitzar” la gestió perquè tot surti rodó. Tot això ha passat en poquíssims anys, 38. Com dèiem, es va crear una Festa sense tenir cap mena de tradició al darrere. I la gent se l’ha fet seva fins al punt que avui ja no s’entendria el cicle festiu de Sant Sadurní sense la Festa de la Fil·loxera.

La Festa de la Fil·loxera, avui dia, comença el 7 de setembre amb l’escampada de fil·loxeretes. Les 30 figures es reparteixen en dos grups, que fan sengles cercaviles de foc paral·leles fins que es troben a l’Era d’en Guineu, on hi ha petada final.

L’endemà al migdia es fa la Festa de la Fil·loxera infantil, a imatge i semblança de la Festa gran. N’és un calc. I al vespre hi ha la Festa. Inicialment, els elements de la Festa es troben al Raval, des d’on baixen en traçat rectilini fins a la plaça de l’Església, on té lloc, ja fosc, la representació. Consta de vuit escenes.

Comença amb el ball dels pagesos, que encara no saben el que els espera. Tot seguit, l’insecte fa el seu primer atac, i després s’hi sumen les fil·loxeretes. Els ceps, amb el foc vermell de la malaltia, entren en escena i dansen moribunds, i els pagesos reapareixen, ara ja preocupats i cercant solucions. És el torn dels 7 Savis, que ballen un valset, quan encara no han trobat solució. L’atac final de la fil·loxera i les fil·loxeretes, furibund, precedeix el ball dels 7 gegantons que ja han trobat la solució de replantar els ceps amb peus americans, que són immunes a la plaga. Els ceps amb peu americà tornen a plaça ja amb foc verd, sans, i per celebrar-ho, la Festa s’acaba amb una ruixada general de cava en què es convida el públic a participar-hi.

Val a dir que la festa no és merament contemplativa. A banda de la
ruixada final, es convida la gent a participar-hi sempre que apareixen les fil·loxeretes i els ceps, és a dir, quan hi ha foc, però no quan actua la fil·loxera, que necessita molt d’espai per moure’s, i tampoc quan danses els pagesos i els gegantons.

La història de la Festa de la Fil·loxera està escrita de fa temps. Però La Fura hem volgut reunir els seus creadors i entaular una tertúlia –més que no pas entrevista– evocant els seus records, les seves vivències i les anècdotes d’un temps en què, parafrasejant Martí i Pol, tot estava per fer i tot era possible. Com no pot ser d’altra manera, la conversa és anàrquica, no para de fer salts en el temps endavant i endarrere, i de vegades la memòria és traïdora, però val la pena fer-hi una aproximació amb les persones que en van ser protagonistes.
És 23 d’agost a la tarda i ens trobem a la Terrassa del Maset.

A qui se li acudeix fer, del no-res, la Festa de la Fil·loxera?

Montse Mateu: La primera idea de fer una bèstia de foc és del Carles Querol [aleshores alcalde], i li va semblar que havia de ser la fil·loxera. Ens vam plantejar que a Sant Sadurní no hi havia tradició de foc i ens preocupava com impactaria al poble si algú es cremava una mica, que s’hi posés la gent en contra.

Àngels Puigmartí: Qui va tenir la idea de construir tota la festa va ser el Jaume Esteva. Jo ho veia com una cosa impossible, però ell tenia claríssim què volia des del primer moment.

Francesc Rosell: El Rafael Parera i el Joan Maria Estruch ens van fer d’assessors històrics sobre els 7 Savis de Grècia.

Com es decideix com serà la figura?

Francesc Rosell: L’Àngels, la Montse, el Jaume Esteva, la Mercè Gost, el Pep Ventura i el Vicenç Canals munten el Taller, que és com un gremi de dissenyadors del poble, d’artistes. Tots són creatius. I l’Ajuntament els encarrega la fil·loxera. Jo hi entro perquè el primer dia el Jaume em diu: “No sabem com fer les ales i la cua”. Jo els explico com les han d’articular. I perquè havia fet paper maixé a l’Escola Vilarnau.

Com ho va rebre, la població?

Mercè Beneit: El primer any érem quatre gats. O dos gats. Potser 25 persones. Familiars i prou.

Montse Mateu: Va sortir per matinades i la pintàvem la nit abans.

Mercè Beneit: I no tenia peus; ens va semblar que quedaria més mona sense. Tota a pes. El segon any ja hi vam posar rodes.

La figura, tota sola, només va sortir un any.

Mercè Beneit: El segon any ja van sortir pagesos, ceps. Ja hi havia tota l’estructura. Fins i tot la festa infantil, estava pensada.

Àngels Puigmartí: El Jaume Esteva i la Mercè Gost discutien molt per com s’havia de fer i amb el debat s’enriquia molt.

Francesc Rosell: Ells deien que la fil·loxera havia de ser com la Patum i jo deia que com el Drac de Vilafranca.

Mercè Beneit: A Vilafranca cada colla és independent i a Berga tots els balls formen part de la Patum. Però el que teníem clar és que volíem aprofitar-ho per explicar la història.

Montse Mateu: En aquella època ni nosaltres ni ningú no sabia què era, la fil·loxera.

Mercè Beneit: Fer la festa i explicar la història va sortir del Taller.

Àngels Puigmartí: I vam superar moltíssim la idea de l’Ajuntament, a qui li venia gran.

Mercè Beneit: Tot ho vam fer de manera altruista.

Montse Mateu: Quan l’Ajuntament va fer l’encàrrec al Taller, només ens pagà el material.

Mercè Beneit: L’Ajuntament hi va bolcar diners el 1987, pel centenari, quan la festa ja estava consolidada. Però els primers anys ens va costar molt que tirés endavant. El segon any encara hi havia cotxes a la plaça de l’Església, no vam aconseguir que la policia els tragués.

Quan creix, la Festa?

Mercè Beneit: És a partir de quan es va crear la festa infantil que hi va haver el creixement, perquè els nens impliquen els pares.

Francesc Rosell: Al principi era un grup molt tancat el que portava la fil·loxera. La Mercè Gost sempre deia que ho havíem de fer créixer.

Mercè Beneit: Costava trobar gent.

Francesc Rosell: La gent no s’apuntava a portar la fil·loxera gran. Es va fer un grup tancat i fins que no vam dir que plegàvem, no va entrar gent nova i va créixer.

Àngels Puigmartí: Quan es crearen els ceps, va entrar gent a portar ceps. Quan es crearen les fil·loxeretes, va entrar gent per portar-les… Llavors el Dani Sáez i el Francesc Sáez van organitzar el ball dels pagesos. I va entrar molta més gent perquè hi havia més elements.

Mercè Beneit: L’endemà de la festa en fèiem la valoració i la Mercè Gost sempre prenia nota de tot.

Francesc Rosell: Per mi, la festa infantil ha estat l’element més integrador de la gent del poble. Hi veig gent que parla en castellà, que no es veu mai enlloc, als Barris els pares no els veus, però que amb la Festa de la Fil·loxera la canalla els arrossega i els fa sortir de casa i no s’hi cap a la plaça… en bona part gràcies a la implicació de les escoles, que ho treballen, gràcies a les fil·loxeretes i a la festa infantil.

Què va passar el segon any, quan es va cremar la fil·loxera?

Montse Mateu: Quan es va acabar la cercavila vam fer la ruta dels 7 bars.

Mercè Beneit: Estàvem eufòrics i vam anar a fer una ballada davant de cada bar.

Francesc Rosell: Érem set. “Els 7 Savis”. Es van deixar uns petards dins el cap de la fil·loxera, que era buit, fins que una guspira va entrar-hi i se’ns va encendre.

Mercè Beneit: La vam reconstruir al pati de l’Índex. Fèiem la pasta de paper amb la formigonera de la brigada.