Dissabte a mitja tarda, durant la primera de les jornades del concurs de castells a la Tàrraco Arena, un membre de la Vella de Valls, vestit amb samarreta rosada i com a supporter de la colla xinesa –els seus apadrinats–, comentava al mig de la plaça: “dissabte guanyarà la Colla Vella i diumenge guanyarà la Colla Vella”. L’auguri, caçat al vol, tenia doble data de caducitat: un parell d’hores després el mix Colla Vella–Xiquets de Hanghzou veia com els passaven per davant els Xicots de Vilafranca.
De fet, van ser els únics que els van avançar en l’actuació de dissabte i, per tant, guanyaven la primera de les actuacions del 26è concurs de Tarragona. Ho van fer mostrant un cop més el seu esperit de lluita habitual al concurs i amb la seva millor actuació de tots els temps. Aquest resultat tirava per terra al vellaco un pronòstic que l’endemà, dolorosament per a ell, se li acabaria desfent com un terròs de sucre davant l’exhibició dels Castellers de Vilafranca.
De titulars del concurs se’n poden fer molts. Però n’hi ha un que passa per davant de tots els possibles. Guanya Vilafranca. En el concurs de més nivell i que es preveia més disputat de tota la història, els Castellers de Vilafranca van passar literalment per damunt de la Colla Vella. Van arrasar. Hi va haver emoció fins al darrer minut, és cert, però els vallencs van haver de recórrer a l’èpica –un cop més– per mantenir el suspens fins al darrer sospir. Per contra, davant hi van tenir una colla molt sòlida, que va anar posant sobre la taula una a una totes les seves cartes, que anava sumant i sumant punts amb castells de màxima dificultat mentre veia com els rivals anaven seguint com podien, cada vegada a més distància. El concurs mai havia vist descarregar cap castell de deu i els Castellers de Vilafranca els els van servir per partida doble. Pim-pam! I també per partida doble una torre de 8 que si haguessin descarregat –i al segon intent s’hi van acostar força–, ni d’èpica haurien pogut tirar a Valls. Patapam! Els verds, justos guanyadors, mantenen l’hegemonia. D’aquí dos anys en tornem a parlar.
