Guimerà, la vinya i el vi

Àngel Guimerà (1845-1924), malgrat els seus lligams amb el Vendrell, i amb el Penedès en general, hi té poques referències concretes en la seva obra. Malgrat tot, sí que n’hi trobem una bona colla a un element tan important, en el paisatge i en l’economia, com és la vinya i el producte fonamental que se’n deriva: el vi.

Que les referències a la vinya i al vi siguin força presents en la seva obra s’explica tant per la vinculació familiar al món del vi (tenien vinyes, però a més a més eren comerciants de vi), com pels anys que va viure al Vendrell, abans que la família, l’any 1872, es traslladés a Barcelona. No cal recordar que el Vendrell d’aquella època era una població eminentment rural, com deixa ben clar el popular poema de Josep Carner dedicat a la capital del Baix Penedès: “Adeu, vila regalada,/ adeu, vila del Vendrell,/ que fas una olor mesclada/ de garrofa i vi novell.”

En aquesta societat i en aquests ambients no ens ha de fer estrany, doncs, que Guimerà tingués la vinya i el vi ben presents en la seva obra. Una de les mostres més conegudes i més populars la trobem en el seu drama realista Maria Rosa (1894), en què la verema té un pes específic en el desenvolupament de l’acció, ja que la Maria Rosa i el seu marit, l’Andreu, es coneixen veremant i el vi d’aquella verema, barrejat amb la sang del futur marit, que es va punxar mentre trepitjava raïm per la broma d’una veremadora, esdevé un veritable leitmotiv, clau en el desenllaç de l’obra.

Avui, però, em voldria centrar en la poesia de Guimerà, menys estudiada que no pas el seu teatre, ja que la vinya i el vi també hi tenen una presència ben significativa. La hi tenen en quatre poemes sencers i d’una manera més tangencial en altres, en què hi fa breus referències, com veurem.

Els poemes sencers, que reproduïm en aquest dossier, són els següents:

“Cant a la vinya”, un dels més populars i reproduïts, és un poema format per quatre estrofes de quatre versos decasíl·labs cadascuna i rima consonant, en què el poeta, com diu el títol, fa un veritable cant a la “vinya catalana”, a la “vinya de la plana i de la serra”. I ho fa amb uns versos plens d’imprecacions, de demandes, de comparacions que converteixen la vinya en un símbol de l’arrelament al país, de l’amor a la terra per part del pagès que en té cura.

“Per lo setembre” és un llarg poema format per cinquanta-sis versos de set síl·labes, agrupats en vuit estrofes de set versos cada una, en què el poeta, o el jo poètic si ho preferiu, recrea l’ambient dels dies de verema, plens de vida i de moviment: els collidors i les collidores, els traginers, els amors que hi neixen, les festes de final de jornada… També hi repassa l’origen de la vinya, plantada pel pare i regada per les esperades pluges, però també per la suor. I encara, la riquesa del vi que en sortirà, un vi que esdevé sagrat, a la darrera estrofa, ja que Jesucrist el transformà en la seva sang.

“La trepitjadora” és un poema format per vint-i-cinc versos de nou síl·labes cadascun i rima consonant, agrupats en estrofes de cinc, en què el jo poètic recorda la verema de l’any anterior per una trepitjadora, la Rosa, que li va robar el cor i que va fer que per a ell fos la millor collita. Alguns estudiosos de l’obra de Guimerà han relacionat aquest poema amb la Maria Rosa de l’obra teatral.

“Cant dels veremadors” és un poema de vint-i-vuit versos, agrupats en estrofes de quatre, les cinc primeres de versos heptasíl·labs i les dues darreres d’octosíl·labs. Es va publicar al Segon llibre de poesies (1920), fent-hi constar que provenia de la rondalla escènica La Santa Espina. Com apunta el títol, és un cant, ple d’alegria i vitalitat, a la vinya, la verema i els veremadors, en què hi destaquen dos aspectes importants en l’obra de Guimerà: el clam per la pau i els amors que sovint neixen en les veremes.

1 de 4

A part d’aquests quatre poemes específicament dedicats a la vinya i el vi, com he apuntat, Guimerà hi fa moltes altres referències, normalment breus, sovint limitades a una estrofa, en molts altres poemes, de temàtiques molt variades. Vegem-ne els principals exemples.

L’estrofa 23 del llarg poema “Records”, en què el poeta retorna a la casa pairal del Vendrell al cap de molts estius i li esclaten tots els records, diu:

Hi ha estesa a l’entorn la vila:
fumegen totes les llars:
los carros de la verema
se’n venen traquetejant.

La cinquena estrofa del poema “L’escala de la pomera” en què el jo poètic es declara a l’estimada d’una manera ben original i d’acord amb els pares de la noia, diu:

De que als teus volgués parlar
bé n’estaves orgullosa;
te vaig dir pel veremar,
i la garnatxa és verdosa.
Si és que vols a altre fadrí
seré content de morir
mentre tu siguis ditxosa.

De la vintena de poemes agrupats sota el títol “El meu àlbum”, el darrer diu, parlant del pas inexorable del temps:

Ja som a l’hivern: la vinya
no té ni pàmpols ni aucells;
onada darrere onada,
quants jorns que s’ho emporta el vent!
L’última au, l’última fulla
han passat ara mateix.
Quina tristor hi ha en la terra!,
quina tristor en lo cel!,
i pel damunt de mon rostre!,
i al fons del fons de mon ser!
Més si voleu que jo riga
feu que no tornin mai més
ni aromes, ni flors, ni fulles,
ni cantadissa d’aucells.

Dels dinou poemes agrupats sota el títol “Tristes”, dedicats a la mare morta, el primer poema transcorre en una vinya i diu:

Quin salt m’ha donat lo cor
aquesta tarda a la vinya!…
D’ençà que vares morir
no hi era entrat ni amb la vista. 

Saltant marges i torrents
avui tota l’he seguida:
mare meva el teu record
per totes parts me sortia.

Amb sa ufana l’ametller
lo cor m’ha abrusat en ira,
que el plantares i no ha mort
en l’instant en què morires.

La destral del llenyater
he pres per trencar sa vida,
i al primer cop m’ha semblat
que un ai teu me responia.

I al mirar-me jo mateix,
també ufanós, ple de vida,
lluny he tirat la destral,
fugint, capbaix, de la vinya.

I encara a “Tristes”, concretament al poema 13, hi ha una altra referència al raïm, en un cant a la vida, malgrat la mort (en concret aquí dels pares):

Ja l’àlber cobert de fulles
s’engronxa sobre el terrat;
ja en lo porxo i les teulades
escotxegen els pardals;
ja l’abella remorosa
volta en la parra el moscat.

La desena estrofa de les 17 de què consta el llarg poema “Davant les sepultures  dels Reis Catòlics a Granada”, utilitza la imatge dels veremadors per expressar el dolor per com és de trepitjat i menystingut el seu poble, el català.

Vermadors de mes glòries lo llençaren
per terra, ensuperbits lo trepitjaren
volent sa saba esprémer com els raïms del cup;
i arran del cor la llengua li tallaren.
Què estrany, si sang escup?

Aquestes són les referències a la vinya i al vi que he trobat a la poesia d’Àngel Guimerà. Pot ser que n’hi hagi més, d’esparses, publicades en revistes en què Guimerà va col·laborar i que, ara com ara, no s’hagin publicat en cap dels reculls poètics del poeta i dramaturg vendrellenc. El que puc assegurar és que ni el volum anomenat Poesia completa (Edicions de 1984, 2010), de Blanca Llum Vidal, ni els dos volums d’Obres completes de l’Editorial Selecta (1975 i 1978, respectivament), n’inclouen de publicades fora dels dos volums antològics publicats en vida del poeta: Poesies (1887) i Segon llibre de poesies (1920).