Els catalans hauríem d’estar contents perquè contra vent i marea hem aconseguit votar. Amb l’oposició ferotge d’un Estat depravat, amb tota la intel·ligència espanyola concentrada a aturar l’1-O, el nostre enginy i determinació els ha passat la mà per la cara. Hauríem d’estar contents perquè hem donat una lliçó d’orgull i de dignitat encomiables. Hauríem d’estar contents perquè ens hem pogut comptar i hem vist que érem molts, i que avui segurament encara en seríem més que diumenge. I tanmateix, no podem estar plenament alegres. Un Estat espanyol desbocat ha buidat tota la seva fúria contra tot un poble sencer, sense miraments. Ens ha tractat –un cop més i ara de manera més descarada– com es tractaven les colònies al segle XVIII o XIX, per no anar més enrere. Gent pacífica concentrada amb les mans enlaire entomant els cops de porra de les forces d’ocupació, i amb dos penedesencs mirant-ho des de la sala de comandaments del PP: la sadurninenca Dolors Montserrat i el vilanoví Santi Rodríguez. Botxins que impotents fan servir l’únic remei que saben –el xarop d’estopa– per combatre unes idees que els desplauen. Catalunya vol mirar el segle XXI amb esperances de tenir un estat nou, modern, democràtic, acollidor, benestant, on tots els seus ciutadans i ciutadanes puguin viure millor. I com a resposta, “A por ellos”. Que som nosaltres. Tots nosaltres. Molt valents, porres contra mans alçades. Ja ningú pot dir que això és una democràcia, i si a Espanya és això el que entenen per democràcia, ha quedat clar que no és el que la bona gent de Catalunya vol. Si amb l’assalt a les institucions catalanes i detencions de fa dues setmanes havia quedat clar que el procés sobiranista ja no és només una qüestió d’independència, sinó també de democràcia i de dignitat humana, ara, almenys aquí, se n’ha adonat fins i tot bona part del personal amb sentiment espanyol però que no pot tolerar la violència gratuïta contra tot un poble, que l’únic que demana és votar.
Serem independents o no. Veurem. Però Espanya, segur, ja ha perdut. El món pot mirar cap a una altra banda per interessos. La Unió Europea pot fer veure que no ha vist res. Però ho han vist tot, i tindran memòria. I els catalans tampoc oblidarem. A tota una generació de catalans se’ns quedarà gravat a la memòria l’única oferta que fa Espanya per a Catalunya.
