Dimecres vaig ser convidat a fer de patge reial a l’Espiga de Vilafranca, una fundació de promoció de l’assistència, formació genèrica i inclusió social. És la segona vegada que participo en tan noble missió. Amb vestit negre amb mànigues rivetejades d’encaix fi, una capa vermella brodada, un parell de guants blancs i un turbant groc i verd amb una ploma vermella, rematat amb dos collarets laterals, de perles blanques.
M’acompanyen l’instructor Xavier i un parell d’infants de la Fundació, el Jordi i l’Àlex. Ens dirigim a la planta baixa on es troben les reconegudes educadores i visitem les aules, on ens esperen Avril, Àlex, Magie, Lamine, Mia, Guin i una infinitat de noms més. Em proposo “arrencar-li” a cada infant un somriure, una il·lusió, a alguns els costa desprendre de la carta, la il·lusió és tan gran que s’emocionen. A un nen delicadament li toco la punta del nas, el somriure del jovenet il·lumina el recinte, la llum omple cada racó i s’encomana, és una escena emotiva, plena de vida, sentiment i amor, i sense dir cap, paraula la comunicació es fa realitat.
Jordi, deu tenir uns 11 anys, cabells curts i arrissats típics dels de raça negra; Àlex, inquiet i mogut, entusiasmat, sol·licitant que anéssim a visitar la seva aula al pis superior, on hi ha més companys/es, em lliuren les seves cartes, els lliuro xocolatines, demanen nines, puzles, equips electrònics, etc. Llegeixo en veu alta la carta del Jordi, amb lletra clara i gran. Desitja una maqueta de tren, un llibre de trens i un tren per al seu amic, una millora per al medi ambient i prosperitat per a tothom. Miro el Jordi, s’emociona i em diu amb veu entretallada: “Potser no he estat prou bo”. Una abraçada. A la classe adjacent, un altre infant m’agafa la mà, un altre es llança als meus braços, és tanta la il·lusió i el sentiment que em sento privilegiat.
Ramon Caba Robletto
Vilobí del Penedès
