M’encantaria viure 103 anys, com la Neus Català. Però només si m’aguanto dreta mínimament i amb el cap clar. Altrament, preferiré desaparèixer. Feia uns anys ja volia exercir el dret a decidir com vull morir. Com no vull viure costi el que costi. Fa unes setmanes, la Isabel Alonso Dávila va fer una xerrada a Sant Pau d’Ordal i ens va parlar de la mort i el DVA. En aquells moments, calien tres persones que signessin amb tu el document. Mentre hi pensava, la llei ha canviat i ara és més fàcil. Demanes el document de voluntats anticipades a la consulta mèdica del teu poble, l’omples detingudament i, si tens dubtes, demanes cita mèdica. Això és el que he fet. La doctora m’ha aclarit els darrers interrogants, i hem signat totes dues. Ella s’ha quedat una part del document amb les meves dades personals i la seva signatura de conformitat. Jo tinc a casa el detall de les meves decisions. Espero una trucada per continuar amb el protocol. És dur pensar en malalties terminals, demència o patiments, però ho he fet perquè ho havia decidit. Perquè soc de l’opinió que si tenim un dret que ens dona llibertats, l’hem d’exercir. Ara informaré la família i les amistats de la meva decisió, perquè tinguin coneixement que d’aquí poc, en el meu historial s’inclourà el meu “testament vital” i només jo seré la responsable de les decisions.
M’encantaria anar-me’n escoltant música i acompanyada de família i amistats que m’agafin de les mans i rebent carícies a les galtes. També us ho confesso: espero que em quedi un camí ben llarg ple d’aventures i de coneixences! Ah!, recordeu: “podem pensar en la nostra mort. No per això morirem de seguida” (Marie de Hennezel). Us animo a fer el pas també! Viure sabent que tindràs una mort digna, si el procés es complica i s’allarga. Això no té preu…
Rosa Vendrell Miret
Sant Pau d’Ordal (Subirats)
