Que ens disculpi, sisplau, el grup de rock català Els Pets, per manllevar-li el títol d’una cançó que es va fer popularíssima quan va aparèixer el 1994 dins de l’àlbum Brut natural, i que és tan vigent ara com llavors. El monarca ja és un altre, però els privilegis no muten, van passant de generació en generació i tenen al darrere tota la classe política espanyola, l’estament judicial i el que eloqüentment s’anomenen clavegueres de l’Estat, per assegurar-se que el pas del temps no trastoqui el que és essencial, malgrat la tènue erosió que pugui causar en la seva imatge.
Ja es cuidaran, els seus acrítics defensors, de protegir-lo amb dents i ungles. Com que la seva popularitat cau, no es preguntarà per la qüestió de la corona al temut CIS, que periòdicament enquesta la ciutadania sobre qualsevol tema que pugui ser d’interès públic. Els partits d’Estat, vassalls d’una institució que fa pudor de resclosit, quedaran en evidència tantes vegades com calgui i ni els pujaran els colors a la cara per evitar que s’investiguin les comissions que suposadament va cobrar… no el rei –o sí–, sinó l’emèrit, per fer d’intermediari entre les adjudicacions de l’Aràbia Saudita amb empreses d’estat espanyoles. Fer aquesta investigació podria ser obrir la porta a destapar-ho tot. I aquest tot pot arribar tan lluny com doni la imaginació del menys càndid. Recordem-ho: “La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad” (article 56 de la Constitució). És a dir, pot fer el que li roti. El rei i els seus consanguinis.
Tampoc les televisions espanyoles retransmetran l’impagable documental que ha produït la televisió basca i que TV3 sí que va passar diumenge, sobre tot el que hi ha de fosc en els afers de la corona. El món globalitzat, però, té un problema per als que volen veure els patracols del 78 com una cosa moderna i vigent. Ja no som als anys 80 del segle XX. Hi ha mitjans de comunicació potents de fora la pell de brau que sí que investiguen, i que publiquen; i ni que la fiscalia suïssa no acabi traient-ne l’entrellat, perquè la banca helvètica basa el seu èxit precisament en ocultar el que els propietaris dels seus comptes no volen que es doni a conèixer (diguem-ne evasió d’impostos), a ulls de l’opinió pública va caient la bena, com tard o d’hora acaba caient sempre l’arbre podrit.
