El joc, escola de vida

Zero anys. Naixem. Tota la vida per davant. Existim i ho tenim tot per aprendre. I aprenem. I molt de pressa. I una de les vies mitjançant la qual aprenem i ens situem al món és el joc. Perquè de fet, el joc és la manera natural que tenen els nens d’aprendre. De primer, juguem amb els colors, les formes, les textures, els sons… L’infant juga tot sol o bé amb el pare, la mare, l’avi, l’àvia… Fins als 2 anys, ben poc juga amb altres nens i nenes. Poden tenir-los al costat; a casa, a la llar d’infants, al parc… comparteixen espai, però cadascú a la seva. I la referència és, en tot cas, l’adult.

A partir del segon/tercer any –cada infant al seu ritme–, comencem a descobrir que jugar amb altres nens i nenes pot ser divertit. Fins i tot més divertit que fer-ho sols. Serà la nostra via de socialització. Inventem personatges (per tant, afavorim la imaginació i la creativitat), practiquem i desenvolupem el llenguatge, coneixem i ens fem nostres els rols de la societat…

I si no se’ns posen les pantalles pel mig, com a éssers socials que som, amb major o menor mesura ja no deixarem de jugar –sols o en grup– mai més. Jocs de pati, jocs d’equip, jocs de taula, de reflexió, amb els amics, amb els fills, amb els nebots, amb els néts… Jugar no és cosa d’infants, ho és de totes les edats i cada edat té el seu joc.

A partir dels 6 anys, agafaran força els jocs amb unes regles. Poden ser jocs de taula, d’enginy, esports. Els nens aprenen a guanyar i a perdre (a estar contents o tristos), aprenen a respectar el seu torn, a seguir unes normes, a valorar els companys de joc. De tot això, esclar, ni se n’adonen, perquè és intrínsec al joc. Els jugadors juguen per jugar, pel plaer de jugar, perquè els produeix plaer encara que perdin. Però és molt més que això. El joc els ajuda a desenvolupar el pensament; amb ell fan amics, descobreixen l’empatia (també l’antipatia). En els jocs en grup, aprenen a sentir-se segurs de si mateixos precisament perquè formen part d’un grup, fet que els dóna autoestima. El joc és una escola de vida.

Com dèiem abans, l’infant pot jugar amb un altre infant o amb adults. Per al nen, per a la nena, és important tenir estones de joc amb els seus referents adults. Perquè perceben que se’ls fa cas, que s’està per ells. La complicitat que es pugui adquirir en el joc serà molt útil en la seva relació. Però és igualment necessari que juguin amb altres nens, perquè la relació que poden establir entre ells, el tipus de joc que faran, és insubstituïble.

Diuen els entesos que l’infant ha de tenir temps per avorrir-se, perquè és aleshores quan fan servir més la imaginació i se’ls acudeixen idees de joc que, si sempre estan dirigits, mai arribarien a aflorar. Amb tot, aquesta afirmació té els seus límits. L’infant ha de tenir un temps per decidir lliurement què fa i amb què juga, però també li és convenient el joc estructurat i en grup, perquè hi aprendrà valors com els ja citats.

Ara que s’acosten festes, és important que el tió rumiï bé el tipus de joguina que cagarà o els Reis la que portaran. Volem socialitzar? Fer pensar? Entretenir i prou? Joc mogut? Disposem d’espai suficient? Un joc de taula per a tota la vida? Hi ha moltes preguntes a fer-se. En el quadre adjunt, sintèticament se citen alguns valors associats a cada tipus de joc. Per exemple, una joguina per jugar sol pot ajudar a l’autosuperació, a la confiança en un mateix; una de cooperació, és a dir, sense oponents, afavoreix la comunicació i el treball en equip; en un joc d’oposició es juga a superar els oponents, de manera que també es valoren els èxits de l’altre; i en un de cooperació i oposició, el fet que hi hagi companys i oponents implica un treball combinat.

El futbol, el bàsquet, l’hoquei… són esports. Als quals s’hi juga. Un Barça-Madrid de futbol col·locat un dissabte aviat a la tarda perquè el puguin veure en directe per televisió a la Xina, amb jugadors que cobren un disbarat, té més de negoci que de joc. En canvi, agafar una pilota i xutar-la en les porteries de col·legi o institut, agafar la pilota i llençar a cistella a la plaça, això té més de joc que d’esport. O les dues coses. Perquè no són conceptes oposats.

El joc en esports d’equip té infinitat de virtuts. Hi ha el treball en equip, la companyonia, la convivència, l’aprenentatge d’unes regles, la comunicació i la cooperació, la confiança en la resta de l’equip, el compromís, el joc net, l’assumpció del propi rol dins del grup, la participació (independentment del nivell). Tot això reforça també l’autoestima, socialitza i fa que ens ho passem bé, que el capdavall és el primer objectiu sense el qual no tindria sentit jugar.

Vilanova duu a terme des de fa anys una iniciativa lloable, que és obrir els patis escolars a tota la ciutadania els dies festius. En concret, les escoles públiques de la ciutat obren, amb un horari fix establert (que varia a l’hivern de l’estiu), ja sigui dissabte i/o diumenge, per tal de suplir la manca de places i parcs grans on poder jugar la canalla amb seguretat. Hi poden córrer, jugar a pilota, al que sigui. Vilafranca en Comú ha proposat recentment traslladar la iniciativa a Vilafranca, de moment sense èxit.

De pistoles, escopetes, espases, etc., sempre se n’han venut i sempre se’n vendran. Són eines de joc amb gran poder d’atracció entre la mainada, influïda per l’omnipresència de la televisió i els videojocs. Hi ha, però, un debat obert sobre si aquest tipus de joguines inciten o no a la violència. De fet, no existeix cap estudi que verifiqui si incideixen directament en el caràcter, la personalitat o la manera de fer de l’infant. I és una evidència que hi ha canalla que té necessitat d’esbravar-se jugant simbòlicament a ser més forts, a atacar i a defensar-se.

La majoria de comerços no renuncien a tenir-les a l’aparador, sobretot tenint en compte que tenen molta sortida. Això no obstant, com dèiem, hi ha un moviment cada vegada més estès contrari al joc que s’utilitza per representar escenes de lluita amb armes. La mateixa Creu Roja, en la seva campanya anual “Cap Infant sense Joguina”, demana que les joguines siguin no bèl·liques i no sexistes. El debat és obert.

Una altra forma de joc, organitzat i estructurat, és a través dels centres d’esplai, agrupaments escoltes i empreses d’educació en el lleure. Al Penedès-Garraf, com al conjunt de Catalunya, n’hi ha moltes. A Vilanova, a Vilafranca, al Vendrell, a Sant Sadurní… S’hi reuneixen nens, nenes i joves agrupats per edats i en caps de setmana, combinen el joc organitzat amb el joc lliure i també fan excursions de cap de setmana. Tot pensant en gaudir de manera conjunta amb altres coetanis del temps d’oci, una intencionalitat pedagògica com a rerefons.

Una moda recent de joc per a adolescents i adults són les sales d’escapisme. Es tracta d’espais tancats d’on un grup de persones n’ha de sortir resolvent enigmes i actuant col·laborativament. Tenen un temps limitat, de manera que és joc, és tensió, és misteri, és enginy, és debat, és diversió.

Els últims anys també s’ha posat de moda (encara que, certament, a pocs els hagi tocat la rifa de trobar-s’hi) el joc dins l’entorn laboral. Hi ha empresaris que creuen que mitjançant el joc, amb activitats extralaborals disteses, es pot fomentar la comunicació, el treball en equip, una millor relació entre treballadors, més bon ambient de treball i –per què no?– fins i tot pot ser un primer pas per resoldre conflictes. Tot plegat, amb un doble objectiu ulterior: estimular el rendiment i millorar la productivitat.

La gent gran també juga. I molt. Ho fan amb els néts i nétes, a qui sovint els pares i mares no els poden dedicar tot el temps que voldrien, però també ho fan entre ells. A cartes, al dòmino, al billar, jocs de taula. El joc és un entreteniment i és un passatemps per a la gent de més edat, i els casals d’avis són un bon lloc de trobada i d’interrelació on a més de conversar i fer altres activitats programades poden, esclar, jugar.

Aina alegret és mestra d’educació infantil. Juntament amb una treballadora social i una psicòloga, forma l’equip de professionals de la Casa Petita de l’Ajuntament de Vilafranca. Un servei gratuït d’atenció a les famílies amb infants de 0 a 3 anys, que no només és un espai de joc sinó que també ofereix assessorament en l’educació i afavoreix la interrelació entre els pares i mares, que poden compartir experiències, dubtes, negui, etc. Fa tres setmanes s’hi va celebrar la 36a Trobada d’Espais Familiars de Catalunya. El passat cap de setmana, Alegret es va desplaçar al País Basc per participar en una jornada de formació i va muntar-hi un espai familiar improvisat per treballar-hi el joc amb pares primerencs.

Quina importància té el joc en l’aprenentatge?

Aprenem jugant. Quan juguem, establim unes relacions, perquè normalment no estem sols. Hi ha una part social que adquireixes, hi ha emocions perquè pot ser plaent i et pots frustrar… tot és aprenentatge i ajuda al desenvolupament global. Per això és important que tinguin el seu espai, no només els de 0-3 anys. Jugar i aprendre no hauria d’anar separat: és una mateixa cosa.

El tipus de joc varia en funció de l’edat.

Abans dels 3 anys no juguen amb altres, juguen acompanyats d’altres, i no els calen joguines, qualsevol objecte quotidià pot servir. A partir dels 3 el joc és més creatiu i elaborat, amb regles pactades. Hi ha conflictes però els han de resoldre, i l’interessant és que ho facin entre ells. Per això té una part social, per relacionar-se en positiu, però també quan tinguin un conflicte en la vida quotidiana ja els hauran resolt jugant. És una manera d’aprendre no tan formal.

L’aprenentatge a l’escola és massa formal?

Hi ha escoles on es juga poc. Hi ha un salt molt gran entre l’escola bressol i el parvulari. Es veu en funció de com tenim les taules distribuïdes, si estan en fila mirant la pissarra o agrupades de quatre en quatre o de sis en sis i que es mirin entre ells. També si fan servir el pati només per a educació física o no.

Realment, es pot aprendre jugant, a l’escola?

El joc s’utilitza a primària, a secundària, es pot utilitzar al món laboral per generar idees o resoldre conflictes. O amb gent gran: els tallers de memòria es fan a través del joc. No és només un passatemps.

Per tant, el joc és per a totes les edats.

En quin moment la gent decideix que no cal jugar? En un institut de Barcelona treballen molt en equips petits, i per veure quin rol agafa cadascú, a qui s’escolta i a qui no, qui és més actiu i qui ho és menys, els van posar en una sala d’escapisme. Hi ha empreses que fan guerres de pintura perquè els fa falta descarregar adrenalina.

Els pares/mares juguen poc amb els fills?

Els pares han de jugar amb els fills. Els agrada molt que hi hagi adults. Córrer i que l’adult no et pugui atrapar puja molt l’autoestima, perquè quan juguem som iguals i podem competir uns amb altres.

Els jocs de pantalla, poden ser educatius?

A casa hi ha televisió, videojocs, mòbils, wii… Tot això són jocs passius físicament i mentalment, i generen més baralles que el joc de taula, que com que ens veiem cara a cara, la tensió minva. Amb les pantalles, els nens desconnecten de tots els estímuls del món exterior. Caldria veure la televisió amb ells, tenir petites converses sobre el que està passant, o veure en quin moment riuen, perquè no sempre el missatge és a la mida del seu coneixement. Després hi ha els jocs en línia. Amb qui juguen? Hi ha d’haver control parental.

Què en penses de les joguines bèl·liques?

Hem de vetllar pel joc simbòlic, i el que hem de tenir clar és que és un joc, que no s’apunta mai a la cara perquè és desagradable i que mai hem de fer mal, violentar l’altre o fer-li agafar por. Si faig mal, l’adult ha de dir prou i s’ha de parlar. El joc simbòlic ajuda a entendre el món dels grans: com cuidar una nina, si hi ha una guerra… Als nens els encanten les pistoles, les espases… Podem fer punteria amb un arc, però no cal que disparem entre nosaltres. És una fase que alguns han de passar i no li hem de donar tanta importància.

Fa sensació que les joguines estan molt orientades al nen o a la nena.

La joguina està molt estereotipada. Hi ha botigues que són descaradament sexistes només amb els colors. Com si les nenes només poguessin anar roses o liles; predominen les nines rosses, els bebès molt blanquets. O nines que van a la disco i vestides com a adolescents, però que són per a nenes que jugaran a pares i mares. La indústria de la joguina necessita millorar molt.

El material, és important?

A nivell sensorial el plàstic ofereix poques experiències i és molt contaminant. Hi ha materials metàl·lics, de fusta o de roba que són més del nostre entorn. I cal que vagin amb piles? No cal que parlin, ja les farem parlar nosaltres. Perquè si no, el joc ens l’acaben creant i el joc l’hem de crear nosaltres.

Els experts diuen que a l’infant se l’ha de deixar avorrir. Què en penses?

Acompanyar un infant no vol dir estar-hi sempre. Quan estan avorrits és quan surten idees i aquestes idees necessiten un temps per ser pensades. Si tu em parles tota l’estona, jo no puc pensar. Per tant, més que avorrir-se és tenir temps per pensar. Fem, fem, fem i no tenim temps per pensar. Surten d’escola, fan extraescolars, deures, la dutxa, sopar, dormir. I jugar? Els caps de setmana? És una voràgine, els nens fan vida d’adults.

Article d’opinió de Maria Batet, formadora i mare

Aquestes són tres paraules que associem de forma natural. Donem per fet que el joc estimula la imaginació i la creativitat de petits i grans, però també sabem que no tots ho fan amb la mateixa intensitat.

Quan arriba el moment de triar o suggerir quins jocs i joguines escollir, val la pena introduir intenció i que d’entre la llarga llista de desitjos, n’hi hagi alguns que segueixin alguna de les pautes que suggeriré a continuació.

Quan estem en situació de “joc” (tant si som petits com adults) es crea una mena de cercle màgic que transcendeix del món real. Un cercle en el qual l’error està permès, acceptem regles diferents de les habituals, tenim un fort sentiment d’autonomia, prenem decisions que són significatives i tot això acostuma a representar un estímul pel nostre cervell i estat d’ànim. Ens agrada jugar.

A través del joc podem ajudar els nostres fills a entrenar el seu pensament creatiu, des de casa, de forma pacient i agradable. Parlo d’ajudar-los a resoldre problemes de forma original; de solucionar de formes diferents alguns reptes; que entenguin que hi ha múltiples maneres d’afrontar una situació. Fomentar també a través del joc la seva capacitat d’expressar-se parlant o fent mim o dibuixant, o pintant, o cantant, o ballant…

No calen grans joguines per estimular la creativitat. Només cal intentar que hi hagi un cert equilibri entre les joguines més comercials i que tant els il·lusionen, perquè les han vist en campanyes publicitàries, i altres molt menys glamuroses d’entrada però que són garantia de diversió i estímul. Aquí van algunes idees:

-Senzillesa: el món dels contes sempre genera molt estímul. A banda de regalar contes, podem per exemple regalar personatges de contes ben coneguts (en fotografies, o titelles, o cartes…) per tal que els barregin i aconseguim crear històries fantàstiques a partir de personatges barrejats. Us imagineu què podria fer en Patufet enmig del conte del Gat amb Bótes?

-Instruments musicals perquè explorin, juguin i descobreixin.

-Materials diversos per a la seva expressió plàstica.

-Activitats creatives que els suposin un repte i alhora tibin de la seva concentració.

-Jocs de taula per compartir en família.

-Jocs que estimulin la seva imaginació del tipus: buscar usos diferents a objectes quotidians, crear personatges i històries a partir de gargots, crear històries a partir de la pregunta “què passaria si…”.

-Regalar una capsa per les idees on poden guardar idees que se’ls acudeixin per a qualsevol projecte que hagin de fer en qualsevol altre moment (la seva festa d’aniversari, construir una disfressa per carnaval…).

Totes aquestes propostes necessiten temps. I possiblement aquest és un dels millors regals que podem fer en aquestes festes. Temps per imaginar, per crear, per il·lusionar-se, per equivocar-se, per dibuixar, per compartir, per riure, per construir, per participar, per explorar… EN DEFINITIVA Temps per JUGAR!