Quatre joves vilafranquins sostreien el Crist de fusta de l’ermita de Berga. La notícia va ser difosa per TV3 en ser gravada per les càmeres de seguretat, amb la finalitat d’identificar els culpables. Vilafranca del Penedès se’n fa ressò i els joves culpables es personen davant la Comissaria per assumir la seva malifeta. Els joves són compulsius, tendeixen a uns comportaments extravagants i de vegades amb deplorables encerts. Tot això em fa pensar que darrere d’aquests comportaments hi ha una gran tristesa i es desenvolupa un buit educacional en forma de silenci.
Enrique Jardiel Poncela deia: “Els joves ho volen tot… i només tenen joventut i s’emmusteeixen de tristesa per acabar caient en allò que és vulgar”.
Segons el meu modest punt de vista, no és que ara aquests joves es puguin sentir desgraciats i pessimistes, sinó que el més greu que els pot succeir és que s’acostumin a perdre el respecte i la sensibilitat de veure les coses meravelloses d’aquesta vida.
Cal acceptar la veritat amarga dels nostres actes i rectificar, no està tot perdut, divina joventut; cal avançar i prendre consciència del que som i el que volem ser, i fer de les nostres vida un art. Així de senzill, nois i noies de Vilafranca.
La meva recordada i estimada mare (Carmen) em va regalar un punt de llibre, imprès en tela, que deia així: “El fill savi alegra el pare, però el fill neci és la tristesa de la seva mare (Proverbi 10: 1).
Ramon Caba Robletto
Vilobí del Penedès
