Fa 83 anys que les tropes franquistes van ocupar el Penedès, en el seu pas imparable camí de l’anomenada Campanya de Catalunya. I tot i que ja n’han passat gairebé cinquanta des de la fi del franquisme, un vel de silenci i oblit continua planant sobre aquest període de la nostra vida col·lectiva. Per això, aquesta setmana obrim les finestres de la història i recordem, de la mà de l’historiador Adrià Cabezas, què va passar la setmana del 18 al 23 de gener del 1939 al Penedès.
1. La Campanya de Catalunya
L’historiador Hugh Thomas va descriure la Campanya de Catalunya com “la desfilada de la victòria”. I malgrat que l’opinió generalitzada pugui coincidir amb allò que va escriure Thomas, el cert és que també cal recordar l’heroica i solidària resistència d’alguns soldats i companyies republicanes. És a dir, l’ocupació franquista del Penedès no va ser un passeig, sinó que algunes unitats republicanes van aconseguir aturar durant diversos dies l’avançada franquista, permetent, així, que la resta de companys i refugiats es retiressin cap al nord, primer cap a Barcelona i després cap a la frontera francesa.
L’antecedent d’aquesta ofensiva es trobava en el resultat de la Batalla de l’Ebre el 16 de novembre de 1938, que va provocar un enorme desgast en l’exèrcit republicà. Aquesta situació contrastava amb la superioritat –tant en homes com en armament– amb què comptava el bàndol franquista, gràcies sobretot a l’ajuda alemanya i italiana. En aquest sentit, l’exèrcit franquista no va desaprofitar el moment i, sense deixar pràcticament reorganitzar-se a l’exèrcit republicà, va iniciar l’ofensiva el 23 de desembre de 1938.
En el moment inicial de la Campanya de Catalunya, les forces franquistes van formar l’Exèrcit del Nord, a les ordres del general Fidel Dávila, que estava integrat per sis cossos d’exèrcit: Urgell (Muñoz Grandes), Maestrat (García Valiño), Aragó (Moscardó), Cos de Tropes Voluntàries (Gambara), Navarra (Solchaga) i el cos Marroquí (Juan Yagüe). En total, uns 300.000 soldats, 565 canons, 440 avions i 500 tancs. Unes xifres molt superiors a les de les forces republicanes, que comptaven amb 220.000 homes, als quals se n’afegirien 20.000 més de les noves lleves, 270 canons, 144 avions i 125 tancs.
“Coneixedors de la seva inferioritat, el comandament republicà va voler aplicar una tàctica d’organització de resistència, que va consistir a fer ràpids contraatacs i destruir al màxim les vies de comunicació per endarrerir l’avançament enemic”, explica l’historiador penedesenc Adrià Cabezas. Al cap i a la fi, era l’organització d’una retirada, però que després dels combats inicials es va anar convertint en una desbandada.
2. En només sis dies
Tot va començar el 14 de gener de 1939, quan les forces franquistes van ocupar la ciutat de Tarragona i començaven a concentrar els seus atacs, tant artillers com d’aviació, sobre la zona que havia d’esdevenir ocupada ben aviat: el Penedès. “A mitjan mes de gener, refugiats, civils i soldats van començar marxar per carretera cap a Barcelona. Es van endur amb ells tot tipus de trastos i objectes personals, que després anirien abandonant a mesura que el viatge s’anava fent llarg i pesat”, detalla Cabezas.
El 15 de gener, al seu pas pel Penedès, l’aviació franquista els va atacar, disparant sense pietat a aquells que intentaven fugir: ancians, dones, nens, animals… “Un d’aquests atacs es va produir entre l’Arboç i els Monjos”, diu l’historiador.
Però això només seria el preludi del que vindria després. Per posar un exemple de com es va desenvolupar aquesta ofensiva, en només sis dies, del 18 al 23 de gener, tot el territori del Penedès va caure en mans franquistes, tot i que no sense oferir una certa resistència. “Aquesta, tot i que no va ser molt important en el decurs de la campanya, sí que té un caràcter especial, a banda que ha passat a la historiografia del conflicte com un fet força desconegut”, assenyala Adrià Cabezas. La resistència va ser protagonitzada per la 196a Brigada Mixta, formada per 2.700 homes, “l’únic reforç d’efectius que va tenir Catalunya al llarg de tota la campanya”.
3. El front al Penedès
Després que les tropes franquistes ocupessin Tarragona, el gruix de l’exèrcit republicà estava dividit entre els que defensaven el riu Gaià, els que es preparaven a la seva rereguarda, a Subirats, i els que marxaven. Però l’ofensiva franquista no es va aturar i el dia 18 de gener, la 5a divisió de Navarra va aconseguir creuar el riu.
A partir d’aquest moment i al llarg de cinc dies, l’aviació franquista va bombardejar sistemàticament tot el Penedès, amb l’objectiu d’afeblir les resistències republicanes i endarrerir l’èxode cap a la frontera.
L’endemà començaria l’ocupació del Baix Penedès. Les forces republicanes, especialment la 158a Brigada de Carrabiners, van resistir-s’hi i es van viure forts enfrontaments a Bonastre, Masllorenç, Albinyana, la Bisbal del Penedès i el Montmell –això explicaria les nombroses fosses comunes que hi ha en aquests municipis–. El periodista Josep Pernau ho narrava així a Diari de la caiguda de Catalunya (1989): “En total, una trentena de poblacions ocupades en el dia d’avui, on tot serà diferent a partir d’aquest moment: unes altres autoritats, uns altres diners i una altra salutació.
“L’alcalde i els que integren el comitè segurament han passat a engrossir les caravanes, cada vegada més nombroses, de gent que fuig sense cap altre rumb que el nord, sense saber quan i on es detindran”.
4. Cau el Baix Penedès
El dia 20 de gener, les tropes franquistes van trencar la resistència que oferien les forces republicanes a l’interior i a la costa, de manera que, en acabar el dia, ja havien ocupat pràcticament tot el Baix Penedès: la Bisbal, Llorenç del Penedès, Sant Jaume dels Domenys, Albinyana, Santa Oliva, el Vendrell, Sant Vicenç de Calders i Calafell van caure en mans franquistes, així com Pontons, a l’Alt Penedès.
Un cop dins, les forces franquistes es van dividir a l’hora de continuar l’ofensiva: la 5a divisió avançaria pel nord-oest del Penedès i l’Anoia, la 13a divisió seguiria la carretera N-340 i la 105a divisió aniria en paral·lel a la costa.
Tot i que els republicans van destruir pràcticament tots els ponts de ferrocarril i de carretera, no van aconseguir endarrerir l’avançament de les tropes franquistes i, el dia 21 de gener, aquestes van completar l’ocupació del Baix Penedès, entrant a Banyeres, Bellvei, l’Arboç i Cunit, a més a més d’ocupar una part de l’Alt Penedès i entrar a les poblacions de Castellet i la Gornal, Santa Margarida i els Monjos i Vilafranca del Penedès. “El bàndol franquista va fer-se amb Vilafranca al migdia i a partir d’aquell moment, Cal Bolet es va convertir en una presó per on passarien milers de soldats republicans, que posteriorment van ser repartits pels diversos camps de concentració franquistes”, recorda l’historiador Adrià Cabezas.
Hores més tard, al vespre, nuclis del Garraf com ara Canyelles, Cubelles i Vilanova i la Geltrú també foren ocupats. “Cap a les dues, es van sentir diverses explosions, ja que els republicans van fer volar la fàbrica Pirelli”, explica Cabezas. “La Pirelli, amb 1.500 treballadors, havia estat bombardejada un parell de vegades durant el conflicte i havia canviat la producció a fabricar màscares antigàs. Aquest fet va precipitar l’avançament de les tropes franquistes per la costa, comandades pel general Yagüe. Al matí ja eren a Cunit i, als volts de les set de la tarda, les primeres patrulles de reconeixement franquistes entraven a Vilanova i la Geltrú”.
5. Cauen l’Alt Penedès i el Garraf, però resisteix Ordal
“El 21 de gener, els tancs i la cavalleria de l’enemic van entrar a Vilafranca del Penedès, però amb l’esforç dels nostres oficials, que ja no disposaven gairebé de soldats, es va col·locar una línia davant d’Ordal. Aquest mateix dia va arribar la 196a Brigada, que va ocupar posicions a segona línia”, va escriure el tinent coronel republicà Manuel Tagüeña (Testimonio de dos guerras, 1973). Efectivament, Tagüeña va organitzar una línia defensiva al llarg de la serra d’Ordal, a dreta i esquerra de la carretera N-340, per on havia de passar forçosament el gruix de les tropes franquistes.
El 22 de gener, les tropes franquistes es van haver d’aturar a l’alçada d’Avinyonet del Penedès, a causa de la resistència que presentava la línia defensiva republicana a Subirats. “Els enfrontaments van durar dos dies, i un gran nombre de soldats republicans hi van perdre la vida. Van ser enterrats en fosses fetes a les vinyes i a les muntanyes pels mateixos veïns”, explica Cabezas.
L’avançament franquista, però, va seguir per la costa, ocupant tot el Garraf (Olivella, Sant Pere de Ribes i Sitges), la part central de l’Alt Penedès (Olèrdola, la Granada, el Pla del Penedès, Puigdàlber, Lavern, Sant Pau d’Ordal, Santa Fe, les Cabanyes i Avinyonet) i la septentrional (Sant Sadurní, Sant Pere de Riudebitlles, Torrelavit, Font Rubí, Mediona, Vilobí, Sant Martí Sarroca, Torrelles de Foix…).
El 23 de gener, però, la 196a Brigada –la unitat militar que havia arribat de València, procedent de l‘Exèrcit del Centre– era envoltada per les forces franquistes i, després de mantenir durs enfrontaments, es va dispersar. Així de contundent és el testimoni del caporal de la 196a Brigada, Miguel Hernández Sánchez (Jorge M. Reverte, La caiguda de Catalunya, 2006): “De sobte, comença a sentir-se el so de les metralladores. Els homes comencen a caure ferits i s’adonen que els han envoltat. Qui no cau ferit, surt corrents, mentre que altres intenten rendir-se; la unitat queda desfeta en pocs minuts”. Aquest dia es va completar l’ocupació franquista al Penedès i, aquella mateixa nit, el president Companys abandonava Barcelona, ciutat que cauria el 26 de gener. S’iniciava, aleshores, un període marcat per la repressió, la misèria i el feixisme. Però aquesta és una altra història.
6. Sabies que…
… L’estació de Sant Vicenç de Calders, al Baix Penedès, va ser un dels llocs més bombardejats de Catalunya?
L’ocupació de Mallorca per part dels franquistes durant tota la guerra tindria un paper clau en els bombardeigs –tant navals com aeris– que hauria de viure Catalunya al llarg de tot el conflicte. El territori del Penedès no en quedaria exempt, ni molt menys d’aquests atacs aeris, i segons l’historiador Adrià Cabezas, el Penedès hauria viscut un total de 372 bombardeigs.
Mentre que capitals com el Vendrell, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú van registrar 23, 21 i 35 bombardejos, respectivament, entre 1937 i 1939 Sant Vicenç de Calders en va patir 101.
En aquell moment, Sant Vicenç de Calders ja era un nus ferroviari important i destacat i les tropes italianes i alemanyes que bombardejaven el litoral penedesenc ho tenien molt present. “Sabien que bombardejant l’estació podien deixar molt malmeses les comunicacions, no només amb el front aragonès sinó també amb el de l’Ebre”, explica Cabezas.
I així ho van fer. L’estació, construïda el 1887, va quedar reduïda a cendres i els treballadors van haver de fugir o refugiar-se en masies de la rodalia, ja que fins i tot els edificis de la colònia, en concret el pavelló D, van arribar a ser bombardejats.
Un d’aquests treballadors va ser en Joaquim Pell i Jané. Amant de la sardana i ferroviari de professió, Pell es va traslladar l’any 1934 al Vendrell per treballar a l’estació de Sant Vicenç de Calders. Va ser, per tant, testimoni dels atacs que es van produir a l’estació de trens durant la Guerra Civil, uns fets que va plasmar al seu diari personal, escrit entre el 1938 i 1943. El document, que es conserva a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès, és, sense cap mena de dubte, un cru viatge al passat.
