La col·lectivització de la terra al Penedès

Durant la Guerra Civil, es va fer a través dels sindicats i també s’entenia, per la seva expressió comunitària, com una nova manera d’organitzar-se en el treball que satisfés les necessitats dels seus integrants i que ajudés a construir una societat democràtica.

D’exemples d’aquesta col·lectivització n’hi hagué arreu de la rereguarda republicana, a excepció del País Basc, on la moderació dels socialistes i la feblesa dels sindicats, juntament amb l’hegemonia del Partit Nacionalista Basc, van impedir-ho. L’epicentre d’aquest canvi en la indústria i el comerç fou Catalunya, on gairebé es col·lectivitzà el 70%. A l’agricultura el fenomen s’estengué pels territoris de la Manxa, Aragó i el País Valencià. Catalunya no en quedà al marge com mostren les més de 250 col·lectivitats agràries que s’hi formaren. En total, al conjunt de la rereguarda republicana se n’han comptabilitzat més de 1.500. I pel que fa al Penedès, i com a resultat del nostre estudi, se n’han registrat fins a 35 en 32 municipis.

La recerca, impulsada des de l’Institut d’Estudis Penedesencs, a través del projecte Tots els Noms (www.totselsnoms.org), ha comptat amb el suport del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, el Ministerio de la Presidència del Govern d’Espanya i la Diputació de Barcelona. El seu objectiu era omplir el buit existent, tant en la memòria, com la història, sobre la col·lectivització de la terra a la vegueria del Penedès.

Els fons dels diferents arxius comarcals i els del Vinseum, l’Arxiu Nacional de Catalunya i la col·laboració de particulars, han servit per bastir l’estudi. També el conjunt de fotografies del fons Pérez de Rozas conservades a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Amb elles ha estat possible no només il·lustrar, sinó també datar i identificar les col·lectivitats de la Múnia a Castellví de la Marca, la de Ribes del Penedès (Sant Pere de Ribes) i la de Vilanova i la Geltrú.

L’estudi realitzat permet afirmar que, almenys uns 2.000 jornalers i pagesos i les seves famílies participaren en les col·lectivitats agrícoles del Penedès i que aquestes conreaven unes 2.500 hectàrees de terra. El conreu variava segons el terreny, però se centrava en la vinya, els cereals, l’horta i els arbres fruiters. Entre les col·lectivitats agrícoles més grans pel que fa a persones inscrites trobem les de Sant Jaume dels Domenys amb 295 participants, Castellví de la Marca amb 265, l’Arboç amb 130, Masquefa i Sadurní d’Anoia amb 120 i la de Ribes del Penedès amb 100. I, pel que fa a l’extensió de les terres treballades col·lectivament, cal destacar les de Vilanova i la Geltrú amb 723 ha, Masquefa amb 350 ha, Sadurní d’Anoia amb 300 ha, Domenys del Penedès amb 153 ha i Ferran (Olèrdola) amb 86 ha.

La constitució de les col·lectivitats agrícoles al Penedès es va fer de manera similar a la resta de la rereguarda republicana. Un gruix important de les terres que constituïen el seu patrimoni provenien de les confiscacions a persones i agrupacions vinculades amb els simpatitzants del cop d’estat. També de propietaris que, durant els anys i les dècades anteriors, havien participat de les denúncies i expulsions de pagesos i rabassaires quan aquests havien participat en organitzacions i mobilitzacions a favor de la millora dels contractes de conreu, la regulació de preus i comercialització de productes o l’accés a la propietat de la terra. Aquests propietaris, però, no havien de ser només grans terratinents o grans tenidors de finques agrícoles esteses pel territori, malgrat que acostumaven a coincidir.

Una altra part important del patrimoni de les col·lectivitats fou l’aportació voluntària de pagesos amb petites propietats. Amb extensions que comprenien entre mitja i setze hectàrees, a Vilanova i la Geltrú una trentena de pagesos van aportar una quarta part del que controlava la col·lectivitat. Aquesta aportació és important, perquè fins ara havia estat comú assenyalar la col·lectivització com el resultat de la violència que impregnà la rereguarda republicana. I, per tant, a conseqüència de la coerció de les patrulles de control o de la por que aquestes podien infondre en una part de la ciutadania. Sense que aquesta situació violentada de les rereguardes deixi de ser certa, és important destacar que la col·lectivització es va construir a partir de la voluntat d’un canvi que millorés la situació de la majoria. I que aquest canvi es va bastir d’un conjunt d’idees que entenien que la propietat de la terra i el proveïment dels recursos imprescindibles per a una vida digna no havien de tractar-se –exclusivament– com una mercaderia, sinó que havien d’estar al servei del conjunt de la població.

La col·lectivització, en general, es va organitzar a través dels sindicats de classe: la Confederació Nacional de Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT). I pel que fa a Catalunya, també la Unió de Rabassaires (UdR). En algunes poblacions de la plana de Lleida també hi participà el Partit Obrer d’Unificació Marxista, com, per exemple, la finca de la família Raventós, a Raimat. Amb 3.000 hectàrees de vinya, fou la més gran de Catalunya. A la resta del país, però, dominà la CNT, sovint en col·laboració amb la UGT i la UdR. El Penedès, però, de nou, ens aporta matisos a aquestes dades. El domini de la CNT al territori és indiscutible: de les trenta-cinc col·lectivitats, 23 estaven sota la direcció de membres de la CNT, i unes altres 7, de la CNT amb un altre sindicat.

La Unió de Rabassaires, malgrat ser el principal sindicat entre la pagesia, només era present en 14 col·lectivitats en tot Catalunya. Això es devia, en part, perquè el sindicat, que controlava la Conselleria d’Agricultura des d’octubre de 1936 havia optat per un altre model de treball i distribució de productes agraris: garantir l’explotació familiar; permetre l’accés de parcers i rabassers a la propietat i comercialitzar els productes a través dels sindicats agrícoles, aleshores sota control del govern de la Generalitat de Catalunya. Tanmateix, al Penedès fou diferent, ja que s’han registrat fins a vuit col·lectivitats en què participa la Unió de Rabassaires, una de les quals fou la de Vilanova i la Geltrú. Dades com aquestes posen de manifest la necessitat de revisar els discursos heretats sobre les posicions oficials de les organitzacions polítiques durant la guerra.

L’impacte en cadascun dels municipis ha estat difícil de mesurar. S’hauria pogut conèixer a través del nombre dels seus integrants o les hectàrees que conreaven. No obstant això, la documentació que ha sobreviscut de la col·lectivització agrícola està molt fragmentada i ja no ens queden testimonis orals. Passa el mateix amb el conjunt de la rereguarda republicana. Com que es tractava d’un fenomen local, que emergí i es coordinà des del municipi, sense una estructura supramunicipal oficial que la gestionés, és complicat trobar fons documentals complets de les col·lectivitats. Bona part de la feina d’aquest estudi ha estat recompondre un trencaclosques amb peces de documentació aïllades de diferents tipus i menes i intentar agrupar-ne com més millor, a fi d’intuir la projecció de la col·lectivització a la vegueria del Penedès.

El desenllaç de la guerra deixà el problema rabassaire i de la terra sense resoldre. Les col·lectivitats foren dissoltes i la majoria de les propietats que les formaven foren retornades als seus antics propietaris per les noves institucions de la dictadura, amb l’objectiu de restituir les possessions. Alhora que s’emprenia una doble repressió, política i de classe, contra els dirigents de les col·lectivitats agrícoles. Per exemple, Josep Junyent Feliu i Josep Junyen Ferran, pare i fill membres de la col·lectivitat, s’exiliaren al final de la guerra, foren deportats al camp nazi de Mauthausen i moriren al de Gusen.

L’estudi, coordinat des de l’Institut d’Estudis Penedesencs, ha donat com a resultat la publicació d’un llibre, una exposició itinerant i un contingut web dins el projecte Tots els Noms (https://www.totselsnoms.org/grans-projectes/#collectivitzacions). La seva finalitat ha estat recuperar una part de la memòria i de la història de la gent que visqué al Penedès a la dècada de 1930 i, especialment, l’experiència que moltes famílies pageses visqueren al voltant de les col·lectivitats agrícoles. Segur que és una manera de situar els fets ocorreguts en la memòria col·lectiva de molts penedesencs i penedesenques, però també ho és de rescatar els ideals d’aquells homes i dones que hi visqueren i que els van empènyer a continuar amb la seva tasca de transformació social.

Ramon Arnabat i Guillem Puig. Doctors en història, autors del llibre i comissaris de l’exposició Les col·lectivitats agrícoles al Penedès

Què us porta a estudiar les col·lectivitats agràries al Penedès?

Ramon: En Guillem va fer la seva tesi doctoral sobre les col·lectivitats agrícoles a Catalunya i això ens va servir perquè des del projecte Tots els Noms, que impulsa l’Institut d’Estudis Penedesencs, poguéssim col·laborar i començar una investigació d’àmbit molt més local.

Guillem: Fins ara s’havien fet estudis sobre col·lectivitats agrícoles a l’Aragó, a Castella la Manxa, al País Valencià…, però cap de Catalunya. La tesi ha servit per posar Catalunya en el mapa de la rereguarda pel que fa a la revolució que hi va haver en l’espai agrari, per posar totes les cartes sobre la taula. A partir d’aquí, la col·laboració amb l’Institut d’Estudis Penedesencs ens ha permès aprofundir i conèixer exemples molt més concrets.

Heu documentat 35 col·lectivitats en 32 municipis de la vegueria Penedès, són més de les que us pensàveu inicialment?

Ramon: Sí, tot i que el més rellevant no és això, sinó que l’estudi qüestiona la imatge típica que a Catalunya la terra es va repartir entre els petits pagesos i no hi va haver col·lectivitzacions. A més, i com a novetat, també es demostra que, a més de la confiscació de terres a grans propietaris, també hi va haver petits pagesos que van aportar les seves terres a la col·lectivitat.

Guillem: Sovint les col·lectivitats s’han entès des d’un punt de vista negatiu, com el resultat d’una col·lectivització forçosa i violenta de la rereguarda. Però l’estudi dona a conèixer un altre prisma: el de les aportacions voluntàries que respon a una actitud militant de molts dels col·lectivistes que creien en el projecte i aportaven les seves terres amb una clara vocació de generar canvi.

Com s’organitzava una col·lectivitat?

Guillem: Hi ha diferents models, el més genèric és el d’una organització assembleària amb uns estatuts propis. S’escollien representants dels diferents sectors i aquests eren els que formaven el comitè que dirigia la col·lectivitat. La majoria de les vegades les decisions es prenien de manera assembleària i els caps sectorials eren els que dirigien la producció. El treball es remunerava a través del salari, que es cobrava setmanalment i que estava regulat segons les lleis de la Generalitat, per tant, tenien un salari estandarditzat i estable.

Les col·lectivitats anaven més enllà de compartir eines, feina i producció?

Ramon: Clarament, sí. Les col·lectivitats van més enllà de la simple explotació col·lectiva de la terra, tenen una visió de crear comunitat i canviar la societat. El fet que davant d’un mercat laboral tan inestable com el dels anys 30 poguessin accedir a un salari setmanal garantit ja era un avenç molt important, però a més es procuren mitjans perquè els fills dels pagesos puguin estudiar, per remunerar les cures… Hi ha una clara visió d’impulsar una transformació social a partir de la col·lectivitat.

Es remuneraven les cures?

Guillem: En moltes col·lectivitats hi ha remuneracions -especialment cap a les dones- per fer-se càrrec de la canalla, de la gent gran o dels malalts. Les dones que no es dediquen a la feina productiva és perquè es fan càrrec de la reproductiva, de les cures, i se’ls hi assigna directament un salari o bé un complement al salari familiar. En el cas de Vilafranca, per exemple, els estatuts de la col·lectivitat incloien un apartat que indicava que en el conjunt de la comunitat hi havia unes persones que es dedicaven a la cura de la gent gran i dels malalts per accidents laborals.

S’ha pogut demostrar que en els nuclis on hi havia col·lectivitat els anys de guerra es van passar millor?

Ramon: En general, la guerra es va passar millor al món rural que a l’urbà, per la producció d’aliments. Però el que és segur és que els sectors més pobres de la població camperola amb la col·lectivitat hi van sortir guanyant, almenys quant a condicions de vida, perquè per primera vegada eren propietaris del fruit del seu treball. Per altra banda, pels casos que tenim demostrats, també van millorar les infraestructures relacionades amb la seva feina. La col·lectivitat de Vilanova, per exemple, va crear un canal entre el riu Foix i la zona de regadius que encara existeix actualment.

Acaba la guerra i què passa amb les col·lectivitats?

Ramon: Es dissolen. Hi ha una repressió específica sobre els dirigents de les col·lectivitats, molts marxen a l’exili i altres passen per processos sumaríssims.

Guillem: El nou estat crea el Servicio de Recuperación Agrícola, tot un sistema burocràtic que instaura a cada província i ciutat important un espai on els antics propietaris podien anar a recuperar les terres confiscades. A través d’això i del segrest de documentació, es feia una repressió selectiva, s’assenyalava el nom del propietari i el dels dirigents i aquest Servicio garantia que, a través d’un procés judicial, aquells propietaris als quals se’ls havia confiscat les terres les recuperessin.

En el llibre expliqueu que al Penedès la Unió de Rabassaires va formar part de col·lectivitats, cosa que a la resta de Catalunya no passava. Per què es dona això?

Guillem: Perquè, a diferència de la resta del país, al Penedès la Unió de Rabassaires tenia molta força. És cert que ells eren partidaris que els pagesos es quedessin la terra individualment o familiarment i col·lectivitzessin només la venda a través del celler cooperatiu, però quan baixem al nivell local veiem que hi ha particularitats i diferències. Aquest és el cas de Vilanova, allà hi havia dues col·lectivitats i la gran i potent curiosament era la que dirigia Unió de Rabassaires, amb Josep Ricart al capdavant, mentre que la petita era la de la CNT, al revés del que era habitual a la resta del país.