Les eleccions generals a Suècia de diumenge han obert un escenari nou al país de la socialdemocràcia per excel·lència. La dreta ha guanyat l’esquerra, però ho ha fet gràcies a l’auge imparable de l’extrema dreta, que s’ha convertit en la segona força parlamentària, per darrere precisament dels socialdemòcrates. Ultradreta, conservadors, liberals i democratacristians tenen a les mans formar un govern de coalició amb un programa comú principalment en dos àmbits: l’econòmic (aquí la dreta no sol tenir fissures) i el contrari a la immigració. Caldrà veure si el bloc conservador es posa d’acord, si els diputats dels tres partits de la dreta convencional voten sense dissidència i quin paper ha de jugar l’extrema dreta en aquest nou govern. Per cert: tan sols conèixer-se l’oficialitat dels resultats, la primera ministra ja ha anunciat la seva dimissió per deixar pas al nou govern. Quanta diferència entre la cultura democràtica dels països amb tradició democràtica, i la dels que encara avantposen els interessos de partit a la voluntat popular.
Agafar uns resultats electorals i extrapolar-los a altres països és molt perillós, perquè cada estat té les seves dinàmiques i particularitats. Tanmateix, mirar al nostre voltant i veure què hi passa pot donar pistes de cap on va el món, i què ens podem trobar en el futur. En aquest cas, l’extrema dreta, l’ultranacionalisme i el populisme han deixat de ser una anècdota. En el que portem de segle n’hi ha hagut casos a Polònia (germans Kaczynski), a Hongria (Viktor Orbán), al Brasil (Jair Bolsonaro), als Estats Units (Donald Trump)… A França encara no, però l’Assemblea Nacional de Marine Le Pen cada vegada ho té més a prop (el mes d’abril passat va rebre quatre de cada deu vots del total), a Itàlia els Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni ho tenen a tocar (segons les enquestes d’uns comicis que seran el 25 de setembre) i tampoc l’Alemanya amb un passat nazi que semblava que hagués de fer de cordó sanitari permanent se salva d’aquest virus.
Aquest context ens fa mirar a casa nostra, on les mostres demoscòpiques d’aquest mes de setembre situen la suma de PP i Vox al llindar de la majoria absoluta, en una època en què la dreta espanyola ja no fa escarafalls a pactar amb l’extrema dreta, després del blanqueig que se li va fer durant el Procés a l’independentisme. Quina por!
