La Fura 2.000

El número 1 va veure la llum el 17 d’abril de l’any 1982, amb 13.000 exemplars distribuïts gratuïtament per les fleques d’un grapat de pobles de l’Alt Penedès (Vilafranca, Avinyonet, el Pla, els Monjos, Guardiola, Lavern, la Granada, la Múnia, la Ràpita, les Cabanyes, Moja, Pacs, Puigdàlber, Sant Cugat Sesgarrigues, Sant Martí Sarroca, Sant Miquel d’Olèrdola, Sant Sebastià dels Gorgs, Santa Fe del Penedès, Torrelles i Vilobí).

El projecte editorial va néixer de la mà d’Alfons Udina Castell i Fèlix Simon Paraíso i va ser pioner al país per tractar-se d’un setmanari gratuït que introduïa continguts d’interès per al lector i emprava el català (els pocs gratuïts que hi havia fins llavors només publicaven publicitat). Udina i Simon van coliderar el projecte durant set anys, fins que aquest últim se’n va retirar.

Amb poques setmanes el setmanari va augmentar la tirada fins als 15.000, va anar sumant pobles de la comarca i incrementant els continguts redaccionals. Al cap de dos anys de sortir, i coincidint amb el número 100, La Fura es comença a distribuir també als municipis del Baix Penedès. En aquests primers anys es consolida el model periodístic: s’introdueix el noticiari, s’aposta per desenvolupar cada setmana un reportatge monogràfic i guanya pes l’agenda d’activitats dels municipis on es distribueix el setmanari. L’any 2012 se sumen a l’àrea de distribució tres municipis del Garraf: Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Canyelles.

El maig de l’any 2015, després d’anys en crisi, l’empresa editora de La Fura presenta un concurs de creditors i el setmanari deixa de sortir. L’aturada és temporal, ja que, quatre mesos després quatre extreballadors decideixen constituir-se en cooperativa de treball i reprendre l’edició amb un disseny renovat, tant gràfic com de continguts. La cooperativa està formada per aquestes quatre persones que són treballadores i que integren, alhora, el consell editorial. No hi ha, per tant, un únic editor ni cap redactor en cap: el dia a dia del setmanari és autogestionat i transversal.

Al llarg d’aquests 2.000 números La Fura ha tingut cinc formats i sis dissenys diferents. Fins al 2012 va publicar-se en format revista (amb fins a quatre mides diferents) i del 2012 ençà és un tabloide.

Actualment el setmanari distribueix 25.300 exemplars cada setmana per més d’un centenar de forns i fleques de tots els municipis de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i tres municipis del Garraf (Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Canyelles).

En aquest Tema de la Setmana ens hem proposat apropar el lector al dia a dia de La Fura, posar cara a totes i cadascuna de les persones que participen en el projecte i mostrar com funciona tot l’engranatge per fer que cada divendres el setmanari arribi a totes les fleques del Penedès i posi a l’abast de tota la ciutadania un producte periodístic de qualitat.

L’exemplar que teniu a les mans és fruit de la feina de tota una setmana i és possible gràcies a la tasca que desenvolupa un equip de vuit persones (una dedicada al departament d’administració, una al comercial, quatre a redacció i dues més a disseny gràfic, maquetació i correcció lingüística).

La setmana a La Fura no comença dilluns, sinó divendres. Amb l’emoció de veure culminada la feina dels darrers dies, els divendres al matí a la redacció de La Fura s’espera amb ganes, nervis i il·lusió que arribi el repartidor a deixar uns quants exemplars. En qüestió de minuts tothom és a la seva taula fullejant un exemplar encara calent d’impremta i comentant plegats què agrada i què no. Sense gairebé temps per pair una edició es comença tot seguit a treballar en la següent.

Com a cooperativa que és, la feina del dia a dia al setmanari s’organitza de forma consensuada, s’escull entre tots els temes a tractar i es decideix qui s’encarrega de cadascun d’ells. Qui farà el Tema de la Setmana? A qui caldrà entrevistar? Quantes convocatòries de premsa hi ha previstes per als dies que vindran? Quantes es cobriran? Qui ho farà? Quin espai s’hi destinarà? La secció Agenda es preveu llarga? Quantes pàgines tindrà l’edició?

Des de divendres i fins dijous al matí la redacció bull d’activitat, és un entrar i sortir constant. La cartellera amb les convocatòries de premsa acostuma a estar plena i els periodistes segueixen les rodes de premsa i redacten les notícies per al portal web (www.lafurapenedes.cat), comercial i dissenyadors s’encarreguen de buscar i preparar anuncis i des d’administració s’atenen els clients que s’apropen a la redacció i es tira endavant tota la gestió administrativa.

A mesura que van passant els dies, el dibuix del que serà La Fura va fent-se nítid. Dimecres a mig matí es fa el llançat i la maqueta, és a dir, es defineix quantes pàgines es dediquen a cada secció i quin anunci anirà a cada pàgina. La negociació no és fàcil, tothom necessita espai i el reclama i toca, com cada dia, debatre i arribar a un acord. Amb l’espai decidit, s’agafen les maquetes en blanc i, a poc a poc, es van omplint. 

Dijous és el dia més intens de la setmana. Amb la pressió d’haver de tancar l’edició i enviar-la al vespre a impremta, tothom treballa concentrat per anar tancant pàgines. Els ordinadors treuen fum i sovint es planten penjant-se en el pitjor moment. Amb totes les pàgines muntades arriba l’hora de la revisió ortogràfica. L’hora d’acabar s’apropa, només falta gravar totes les pàgines i enviar-les a impremta. Quan el dissenyador exclama “Enviada!”, l’ambient es distén. La feina està feta, resta només esperar que a impremta revisin tots els arxius i donin el seu vistiplau. Quan això passa tothom marxa a casa cansat, amb els ulls vermells de tantes hores seguides davant l’ordinador, però amb la satisfacció d’haver fet un número més i els nervis d’esperar veure que l’endemà les pàgines que tant han costat de fer esdevindran paper i La Fura, una setmana més, tornarà a entrar a totes les cases del Penedès i Garraf.

Si La Fura pot oferir periodisme de proximitat de qualitat gratuïtament és gràcies als anunciants que al llarg d’aquests 2.000 números han confiat en aquest setmanari per donar-se a conèixer.

El grup Nicolàs ocupa la contraportada del setmanari des del 5 de juny de 1982, la número 8, des d’aleshores hi és present ininterrompudament: ja han sortit en 1.993 contraportades.

Què va fer que Nicolàs s’anunciés a La Fura?

Va ser una aposta del meu pare per un projecte innovador, perquè en aquell moment a Vilafranca només hi havia el Tothom i La Voz del Penedès i de mitjans gratuïts gairebé no n’existien enlloc. Però l’amistat del meu pare amb la família Udina va fer que la conegués i des d’aleshores ens anunciem a la contraportada, no hem fallat mai.

Què fa que, 39 anys després, continueu confiant en aquest setmanari?

Mai ens hem plantejat deixar de ser-hi, a més és el mitjà de la zona que té més tirada i es distribueix en tres comarques on som presents i ens ajuda a donar a conèixer totes les marques i gammes del nostre grup. A més, crec que La Fura fa una tasca d’informació important per al nostre territori.

Al llarg d’aquests anys a través de la contraportada de La Fura es pot veure també l’evolució del sector de l’automoció…

Sí, és curiós. Els primers anys era molt complicat fer un anunci; recordo que el meu pare cada setmana anava a la impremta perquè li fessin l’anunci per a La Fura. Quan va començar a informatitzar-se la redacció i va crear-se un departament de disseny gràfic, va ser un salt importantíssim.

Una vegada enviades totes les pàgines de l’edició setmanal en pdf a la rotativa, comença el procés d’impressió. La Fura s’envia telemàticament dijous al vespre a la impremta Indugraf, ubicada al polígon industrial Constantí, de Tarragona. Tres treballadors que fan el torn de nit s’encarreguen d’imprimir-la mitjançant el sistema d’impressió offset.

En primer lloc, es fa el control d’arribada de totes les pàgines. A partir d’aquí, la paginació es converteix en planxes metàl·liques. Per a una edició de 32 pàgines, que és la més comuna des de la pandèmia, es fan servir 32 planxes corresponents a quatre colors bàsics (cian, magenta, groc i negre), que posteriorment se superposaran per obtenir la varietat cromàtica final. Aquestes planxes són les que impregnaran la tinta als corrons de cautxú, que després es positivitzarà al paper.

1 de 8

Les planxes es col·locaran en uns rodets portaplanxes, en dues torres d’impressió, que faran la filmació a paper premsa. El paper surt d’unes bobines immenses, de 700 quilos de pes, procedents d’una fàbrica de paper del Canadà. En altres èpoques podien venir de Rússia, d’Escandinàvia o d’altres parts del món.

La rotativa funciona a una velocitat de vertigen, i així i tot pot trigar al voltant d’una hora i mitja a treure els 25.300 exemplars de cada edició. De la filmadora i reveladora es passarà a la plegadora, una cinta transportadora traslladarà el setmanari a una màquina, que les precintarà en paquets de 50 exemplars cadascun, i un treballador s’encarregarà d’apilar-los i paletitzar-los. Cap a les 4 de la matinada arribarà un camió que carregarà els cinc palets de Fures i els deixarà en una nau de la Ràpita, des d’on el grup cooperatiu Entrem farà la distribució a través de les fleques.

El gerent d’Indugraf, Josep Maria Gispert, explica que actualment imprimeix prop d’un 60% menys de setmanaris dels que s’editaven quinze anys enrere, a causa de la crisi de la publicitat, que ha fet que molts acabessin tancant. A més, la mitjana de les seves tirades ronda els 6.000 exemplars, de manera que el cas de La Fura, amb 25.300 setmanals, és una excepció. “La complexitat d’imprimir La Fura no és la tirada sinó l’exigència del client, pel retintat, per les transparències, perquè hi ha una exigència de qualitat”, explica Gispert. I així i tot, excepte en ocasions puntuals, sempre ha arribat puntual als punts de distribució. Únicament recorda, Gispert, que en l’època en què La Fura es grapava, “una vegada vam tenir un problema amb l’enquadernació i la vam haver d’anar a enquadernar a Girona”.

Celebrar el número 2.000 per un mitjà de comunicació de proximitat no és un fet menor, és un gran esdeveniment i més en uns moments complicats i d’incertesa com els que hem viscut i vivim. Això només té una explicació; una feina constant a favor del territori i de la seva comunitat. La publicació La Fura, amb molts anys de trajectòria i de servei públic per a la ciutadania de l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf, n’és un bon exemple i un referent per a tot el nostre sector, per als mitjans que formem part de l’AMIC, l’entitat més important que avui agrupa prop de 500 mitjans de premsa, en suport paper i digital, bàsicament de proximitat de tots els territoris de parla catalana.

Quan l’entitat va néixer, La Fura ja hi era, destacant pels seus continguts informatius de qualitat. La seva trajectòria, primer de la mà de l’Alfons Udina, a qui recordem amb molta estima, i ara amb un nou equip gestor encapçalat per la cooperativa La Fura Continguts, han modernitzat la publicació i han fet el salt digital aprofitant els diversos canals per arribar a la ciutadania, mantenint en tot moment una visió periodística de qualitat.

En moments tan excepcionals com els que vivim és quan més es demostra el valor de tenir a prop un mitjà de comunicació rigorós i de confiança; les dades d’audiència demostren la fidelitat de la ciutadania. El secret: informació contrastada, implicació amb la gent dels pobles i ciutats penedesenques i del Garraf i amb tota la xarxa ciutadana; les entitats, les administracions, els diversos sectors, el comerç i les empreses de serveis. Un mitjà de comunicació no deixa de ser un actor de la seva comunitat que, a banda de donar informació, ajuda a l’arrelament i a potenciar la identitat local i l’orgull de pertinença.

Des de l’AMIC volem felicitar tot l’equip que el fa possible, a vosaltres lectores i lectors, i als anunciants que hi confien i que al llarg de les 2.000 edicions ho heu demostrat i ho continuareu fent. Amb mitjans com La Fura fem possible comunitats més vives, plurals, més fortes i democràtiques.

Per molts anys! Tot el col·lectiu de l’AMIC ens sentim molt orgullosos de la vostra bona feina.

Com s’organitza la distribució de La Fura per les fleques?

Si tot va bé, La Fura ens arriba el divendres a ¾ de 6 del matí en un furgó amb cinc palets. Ho repartim entre quatre furgonetes i cadascuna fa una ruta diferent: una fa Vilafranca i la zona de l’N-340, Sant Sadurní i Gelida; una altra fa tot el Garraf i la costa del Baix Penedès; una altra, el Baix Penedès interior; i l’altra fa la zona dels Monjos i els pobles de la C-15.

El repartiment es fa molt d’hora.

Per anar bé, surten entre les 6 i 2/4 de 7. Tot el que es faci a primera hora facilita molt la circulació, perquè sobretot a Vilafranca, Vilanova, Sant Sadurní o al Vendrell, on hi ha mercat, si es reparteix abans de començar el col·legi es nota moltíssim. Anar mitja hora tard es tradueix en una hora més. Fem tres comarques, 48 pobles, 230 establiments i en total hi dediquem 30 hores i fem 500 quilòmetres. A 2/4 de 2, en principi totes les Fures han d’estar repartides.

Se n’encarrega personal amb dificultat d’inserció laboral.

Són quatre persones. Hi ha tres persones amb discapacitat, de Nou Verd, i una de Nou Set amb dificultat d’inserció laboral, derivada de serveis socials. Són gent amb contracte de sis mesos o un any, contractats perquè tornin a agafar l’hàbit de treballar, tinguin un sou i generin atur, que els ajuda a sortir d’una situació temporal. Al final del procés, se’ls ajuda a buscar feina.

D’anècdotes, en deveu haver passat a dotzenes.

Hi ha senyors grans que van a comprar el pa d’hora, que són a la porta de la fleca a les 7 del matí i si arribes deu minuts tard, t’esbronquen. A diversos llocs n’hi ha que t’estan esperant des de primera hora.

Els repartidors deuen crear complicitats, amb les fleques.

Sí, perquè es coneixen de cada setmana. Per exemple, al Vendrell l’Ajuntament va posar càmeres perquè per determinats carrers només hi poguessin passar vehicles de càrrega i descàrrega, i ens han caigut algunes multes perquè no els consta que som proveïdors. Ara, els mateixos del forn estan tramitant de donar la nostra matrícula per solucionar-ho.

La Fura no arribaria a totes les cases si no fos pels seus grans aliats: els forns i les fleques, uns dels pocs establiments que trobem a pràcticament tots els pobles i nuclis del territori, i d’arreu! Els 25.300 exemplars que s’imprimeixen avui en dia es distribueixen a un total de 230 establiments de la vegueria, que els divendres al matí ofereixen els seus pans i una Fura nova, també acabada de sortir del forn.

La Fura és l’únic setmanari gratuït que arriba a les comarques de l’Alt i Baix Penedès i al Garraf a través de les fleques: “a nosaltres ens agrada tenir-la i poder-la oferir als nostres clients perquè t’assabentes del que passa prop de casa, però també de tot allò que afecta els municipis circumdants i els que tenim un xic més lluny, com el Vendrell”, explica l’Eva, fornera de Cal Roc de les Cabanyes.

“Nosaltres repartim La Fura des dels seus inicis, des de la número 1, quan encara tenia una mida més petita”, recorda l’Eva. “I la gent ja l’espera: els divendres ja saben que tan bon punt obrim la porta la poden venir a buscar, i si algun dia encara no hi, és pregunten què passa, perquè quan t’acostumes a tenir-la sempre la trobes a faltar”, afegeix.

Sortir de matinada del carrer Germanor perquè el dimecres calia deixar tancada l’edició que s’imprimia el dijous i el divendres es trobava als forns. De matinada perquè calia deixar fet l’informatiu de la setmana i ens agradava posar les coses fins a l’últim moment. Demanar que ens deixessin una pàgina, si dijous de bon matí crèiem que podria passar alguna cosa que pogués entrar a l’edició del divendres. La Fura havia d’estar el divendres als forns.

Els divendres el pa i La Fura, deia un vell eslògan que permetia explicar perfectament el projecte d’una revista pionera, gratuïta, que vivia dels anunciants i que per això en més d’una ocasió va haver de reivindicar el seu periodisme. Un periodisme que fèiem i que no volíem que se’ns qüestionés. Crec que pocs s’atrevirien a fer-ho avui.

Perquè avui, 2.000 números després, ningú posa en dubte la capacitat de La Fura, ningú dubta d’un projecte que va néixer amb l’onada dels nous mitjans de comunicació i llibertat de l’arribada de la democràcia i que l’any 2015 va haver de renéixer com a projecte cooperatiu fet pels seus treballadors. En Jaume, La Roser o la Lídia són algunes de les persones que fan de pont d’aquella Fura que vaig conèixer amb en Sete Udina, i la Marga, al capdavant a principis dels 2000 i l’actual.

I és que La Fura i La Fura Penedès podrien servir per exemplificar una part molt important de la història dels mitjans escrits d’aquest país, dels gratuïts, dels que fan comarca i coneixen pobles i ciutats. Una història d’èxit, de creixement i de superació, d’esforços i de temps de bonança però també de crisis encadenades, de reptes i perills. I, sobretot, un notari de tot el que ha passat al Penedès durant els darrers anys i un termòmetre de cap on van els temps.

La capacitat de combinar la informació de proximitat amb temes més genèrics i universals ens permetria fer un repàs dels grans debats que han marcat les darreres dues mil setmanes a casa nostra, la nostra evolució. Poder saber d’on venim i on som.

Per aquestes i moltes més raons avui toca felicitar La Fura perquè ha arribat als 2.000 números i desitjar-ne 2.000 més!