La primera setmana d’agost ha començat amb la detenció d’un piròman –presumpte, fins que no es demostri el contrari– per haver calat foc en almenys mitja dotzena de boscos de l’Alt Penedès. Incendis sufocats en poca estona, que es van encendre l’endemà d’unes pluges providencials que van regar la comarca amb una vintena de litres per metre quadrat. Poca cosa, per al que necessita la terra, però que valen un imperi tenint en compte la sequera que patim. Aquests conats d’incendi arribaven pocs dies després que a Catalunya hi hagués hagut un seguit de grans focs forestals (en més proper, a l’Anoia) que ens han tornat a evidenciar la fragilitat del nostre entorn, i que és gran el risc de trobar-nos en un tres i no res envoltants d’un paisatge de desolació. Hi ha diversos estudis, de fet, que indiquen que si es donen determinades condicions meteorològiques, el Pirineu sencer pot quedar calcinat de cap a cap.
La poca pluviositat i l’increment de temperatures són dos factors determinants en la configuració d’aquest polvorí. Però no només. El doctor en Ciències Ambientals Martí Boada no deixa de recordar-nos sovint que els incendis a les latituds mediterrànies són un fet habitual. Des de sempre. I que ajuden a regenerar el bosc. Però abans de manera natural es feia gestió forestal. I ara no. Cada cop hi ha més abandonament de terres de cultiu, perquè costa déu i ajuda que siguin rendibles; en aquest context, les noves generacions defugen dedicar-se a l’agricultura. I els terrenys que es perden de cultiu es guanyen de bosc que creix assilvestrat. A més, es fan poques aclarides, poques franges de seguretat, el bosc creix sense aturador i la capacitat de resposta humana davant d’un foc de grans dimensions és escassa. De poc serveix que quan les brases encara no s’han apagat ens recordin la cançó que “els focs s’apaguen a l’hivern”, si quan baixen les temperatures ens n’oblidem. O és prioritat o no ho és. Perquè, com diu Boada, de focs n’hi haurà sempre. Però en bona part depèn de nosaltres que siguin foc d’encenalls o se’ns puguin escapar de les mans.
No es pot culpar el canvi climàtic i quedar-se tan ample. Com tampoc es pot fer creure que la lluita contra el canvi climàtic és prioritària i, en paral·lel, estendre la catifa a l’ampliació de l’aeroport, que equival a fomentar el sistema de mobilitat més contaminant que hi ha. No es pot repicar campanes i anar a processó.
