La llei no és igual per a tothom

Aquesta setmana s’ha resolt la sentència contra Víctor G., l’assetjador de l’artista Paula Bonet que ha estat condemnat a tres anys d’internament psiquiàtric i deu d’allunyament per assetjament, amenaces de violació, esquarterament i mort, i pel trencament de les mesures cautelars. Bonet havia patit l’assetjament i les amenaces durant tres anys, cosa que l’havia portada a aïllar-se i a viure amb por. Ara, però, la impunitat de l’agressor s’ha vist parcialment frenada per aquesta sentència, que crea un precedent i planta cara a la misogínia d’un home que ha assetjat, com a mínim, una quinzena de dones més. Així i tot, s’ha admès com a alleujant que Víctor G. podria estar patint un trastorn mental: quin trastorn, el masclisme? La misogínia? L’advocada de Bonet, la vilanovina Carla Vall, apunta que la metge forense va negar que l’acusat patís un trastorn mental, i que acceptant-ho com a alleujant es dona cobertura clínica a la misogínia. Amb tot, ha servit per revifar el debat del masclisme i l’assetjament, també a les xarxes socials, que fins ara pràcticament sempre quedava impune; amb els acusats lliures i les víctimes esgotades, desconfiades i abatudes.

Però tot s’agreuja quan el focus dels agressors passa d’homes anònims a homes amb càrrecs institucionals, com els dos policies d’Estepona que, també aquesta setmana, han estat condemnats només a una sanció econòmica i a un curs de reeducació sexual per haver violat una noia de 18 anys. La Fiscalia demanava 30 anys de presó per als agents, però la sentència ha acabat demostrant que, encara que el feminisme aconsegueixi petites victòries, la llei no és igual per a tothom. I, per a més inri, sovint les víctimes es veuen arrossegades a un acord per evitar reviure els fets en un judici sense tenir la certesa de quan ni com s’acabarà. Per desgràcia la sentència a aquests policies no és anecdòtica, com tampoc ho és que el sistema, regit i controlat pels homes, no fa més que reforçar de manera persistent que la violència vers les dones continua sent, a ple 2022, una assignatura pendent de resoldre. Quantes morts, violacions, atacs i assetjaments més hem d’aguantar perquè els judicis penals –i també els de l’opinió pública– apliquin una perspectiva feminista real, i vetllin per la reparació de víctimes i supervivents? Quants casos més falten perquè es deixin de marcar precedents? Quantes dones més han de perdre anys de vida perquè se’ns prengui seriosament?