La més

La festa major de Vilafranca té molta història. Una història centenària, amb una tradició i un arrelament popular que ja voldrien a molts indrets. És el model de festa major tradicional que s’ha conservat, que s’ha exportat i que s’ha copiat, principalment al Penedès i al Camp de Tarragona. Però també més enllà. I que en alguns aspectes, els alumnes més avançats han superat.

Els vilafranquins són una gent que se sent molt orgullosa de la seva festa major. Aquesta és una característica que no és exclusiva de Vilafranca, però possiblement sí que hi és més accentuada. Els omple tant, que sembla que ja no necessitin res més. I quan veuen una altra festa de pro, no es poden estar de comparar: “però el nostre és més maco”.

Objectiu/subjectiu

Certament, hi ha molts elements festamajorencs a Vilafranca que són singulars, únics, però en altres hi juga un cert grau la subjectivitat. Que hi ha molt de xovinisme vilafranquí, vaja! i en part és evident que és fonamentat, però en part es peca una mica massa de mirar-se al melic.

Un cop feta aquesta caricatura, reculem en el temps i anem-ne a buscar… no els orígens, però sí almenys alguns referents. I posem un seguit d’exemples de moments, figures, balls, eslògans molt nostrats a la vila, que exemplifiquen –vistos en conjunt– aquest caràcter excepcional de la seva festa major, però que també poden deixar entreveure, en alguns casos, que hi posen més pa que formatge.

L’any 1906, Francesc de Paula Bové, essent administrador, va ser el primer a parlar de “la més típica”. A partir d’aquí, la festa major de Vilafranca ha passat a ser sempre “la més”. El tòpic assentaria càtedra. I perdura fins als nostres dies.

Cartell impactant

L’eslògan es reproduiria l’any següent, al cartell de la Festa Major de 1907, i tenia el doble caire de reivindicació local i alhora nacional. És a dir, d’una banda informava que a Vilafranca s’hi podrien trobar tots els elements característics de les festes majors tradicionals, i alhora era un convit a la gent de fora a anar-la a veure.

Com explica Joan Cuscó, conservador de l’àrea de documentació del Vinseum, “la idea era vendre la festa major de Vilafranca; a finals del segle XIX es comença a considerar que pot ser un atractiu turístic, i el de 1907 és el primer cartell modern d’una festa major de Catalunya, que és un resum de la festa” (com es pot veure a la imatge adjunta, hi apareixen els principals elements de la festa). Anteriorment els cartells eren una mera relació d’actes, sense cap imatge impactant que ho resumís tot.

Fa més d’un segle, doncs, que Vilafranca es va adonar que la seva festa major tenia un potencial que ultrapassava el caire local. I possiblement se’n van començar a adonar al 1902, quan Barcelona, per la Mercè, va convidar tots els elements folklòrics més importants que quedaven disseminats per Catalunya, i algú de Vilafranca es va adonar que aquí ho tenien tot. Drac, Diables, Cercolets, Gitanes, Gegants…

Mirada al passat, projecció de futur

Joan Cuscó ho contextualitza amb els moviments del Modernisme, el Noucentisme, el Romanticisme i també el catalanisme: “als anys 1906, 1907, 1908… Vilafranca es comença a reivindicar com la capital del vi; és l’època en què es planifica la Vilafranca actual, l’estructura de ciutat que ha arribat als nostres dies, les escoles, es fa la façana de l’Ajuntament, la capitalitat de comarca; es reivindica els grans personatges del segle XIX, com Milà i Fontanals, per construir el segle XX. I la Festa Major n’és un element més. El Romanticisme veu que com aquesta en queden poques i s’adona que pot ser important. És la construcció de la ciutat moderna reivindicant el passat”.

La plaça de la Vila de Vilafranca és considerada, o anomenada, com la plaça més castellera. El motiu, l’eslògan, ve d’antic, i té la seva raó de ser. Com explica el cronista casteller Pep Ribes, ja al segle XIX les confraries de Vilafranca llogaven les colles castelleres de Valls per festa major i hi feien els seus millors castells. Però a més, “des de principis del segle XX és l’únic lloc on els castells no s’han perdut mai excepte els anys de la Guerra Civil; ni tan sols els anys que no se’n feien ni a Valls ni enlloc més”.

Qui es va inventar la màxima és un misteri. El vendrellenc Emili Miró deia que “entre totes les places, Vilafranca és la reina”, i el torrenc Lluís Solsona ja parlava de “la més castellera” als anys 50 del segle passat. De manera informal fa molts anys que se’n parla. I se li va donar un estatus oficial a la vila quan l’any 1979 es va col·locar una placa a la plaça de la Vila que ho esmenta. Va ser a principis dels ajuntaments democràtics, quan Lluís Giménez, que havia estat cap de colla dels Castellers de Vilafranca, era regidor a l’Ajuntament de Vilafranca.

Hi ha altres motius, més contemporanis si es vol, que també permeten fer l’afirmació que és la plaça més castellera i que a molt pocs altres llocs es poden atribuir. Pep Ribes en cita diversos, com ara el fet que Vilafranca sempre ha apostat per convidar les millors colles per la diada de Sant Fèlix; o el fet, certament subjectiu, sobretot avui dia, que “sempre s’ha dit que l’afecció de Vilafranca és la més entesa”.

En la seva vessant professional, Ribes comenta que a Vilafranca “la premsa parla de castells amb molta normalitat cada dia i posem molts esforços per explicar-ho. Això no es fa enlloc més”. I no és un fet actual, en què la informació castellera, tractada amb més o menys rigor segons el lloc, s’ha anat convertint en fet habitual. Els mitjans locals sempre hi han apostat.

Finalment, una evidència: a Vilafranca s’hi han fet sempre els millors castells, que tan sols es repeteixen al concurs de Tarragona i a algun lloc més. No gaires.

El Drac de Vilafranca és una de les joies de la corona de la Festa Major. Pel que representa, per la seva estètica, pel foc i també per història. Miquel Alzina, membre dels Amics del Drac, afirma que “és el drac més antic que es conserva i que està en funcionament; n’hi ha tres del segle XVII: el de Vilafranca, el de Solsona i el de la Bisbal d’Empordà”. I entre ells, el penedesenc és el que té la primera referència documentada anterior, de l’any 1601, del qual s’explica la seva figura com a tal en el marc de la canonització de Sant Raimon de Penyafort.

Alzina també apunta una hipòtesi, que no està contrastada i que, per tant, no es pot donar com a certa, perquè té encara molts interrogants oberts. Però que està sobre la taula dels estudiosos: “en l’última recerca que s’ha fet se li han trobat uns pigments de la pintura que es feien servir al segle XIII”. El que passa és que aquesta pigmentació també existia al XIV, i al XV, i al XVI.

Actualment, el Drac només actua cada 30 d’agost. Els altres dies, de festa major o no, surt una rèplica.

L’any 1948 la parella de Gegants de Vilafranca va guanyar el concurs que es va convocar per les festes de la Mercè de Barcelona, i el Ferragut també va guanyar-ne un altre el mateix any a Vilanova. Per al vilafranquinisme, aquell fet va ser excepcional, i de fet es va viure de renda durant molts anys ja que durant dècades es recordava popularment que s’havien guanyats aquells concursos, obviant el fet que antany se’n feien molts, de concursos, i de més importants i tot.

Sigui com sigui, com es pot veure a la foto adjunta, les victòries en el concurs de bellesa eren premiades a voltes amb una banda, que podien portar durant anys, o també amb unes medalles que es penjaven a la solapa i que els hi van acabar traient als anys 80 perquè pesaven molt i feien malbé la roba.

Posteriorment a aquells concursos, al 1951 la testa del gegant va ser substituïda arran d’una caiguda que li va deformar la cara, i la de la geganta, tres quarts del mateix al 1960. I val a dir que els seus trets facials, amb la restauració, han millorat.

L’historiador vilafranquí Joan Solé Bordes explica un altre detall del Ferragut i l’Elisenda, que és que “la cara i les mans les havia fet Lambert Escaler, que era un escultor modernista, fill de Vilafranca, que va treballar tota la vida a Barcelona; treballava per la botiga de l’Ingenio, que feia per encàrrec capgrossos, caps de gegant, nimfes… i es deia que els havia fet especialment macos perquè eren del seu poble”.

Amb cabell natural

Subjectivitats a banda, el Ferragut i l’Elisenda sí que tenen algunes peculiaritats que els diferencien de la majoria de gegants. Per exemple, els seus cabells naturals. “Això és així des de sempre, i hi ha molt pocs gegants a Catalunya amb perruca natural, solen ser de cartró-pedra, com la cara”, diu Solé Bordes. En realitat, però, amb el canvi de vestit de fa dos anys, es va dotar la geganta d’una trena, i com que no hi ha cabell natural tan llarg, de 2014 ençà el té sintètic.

Solé Bordes també afirma que el vestuari dels Gegants va ser fet “per una modista vilafranquina, de cognom Via, que visitant el Palau de la Generalitat va veure una pintura dels Reis Catòlics rebent Colom quan arribava d’Amèrica, i com que li van agradar els vestits dels Reis, en va fer un esbós, i d’aquí en va sortir la roba actual”. Amb la paradoxa que “en temps de la República, Vilafranca va vestir els Gegants de Reis”. Amb el Ferragut abillat amb una poc habitual capa amb mànigues.

El Ball de Bastons de Vilafranca té la fama de ser el que pica més ràpid; que no vol dir que ho facin més fort, ans al contrari. L’exballador Xavier Senabre explica que la rapidesa és “el signe d’identitat” del Ball a Vilafranca, i que cada colla que l’ha ballat ha intentat donar-li “un punt més de rapidesa que l’anterior”. I han creat escola.

L’estil de ball de Vilafranca és seguidor del de Llorenç del Penedès. Es van inspirar en la seva coreografia i li han anat donant velocitat. Qui en paga els plats trencats? Els grallers, la música, perquè els cops de bastó són els que marquen el ritme i obliguen els grallers a saltar-se compassos de la partitura. La polèmica, doncs, hi està servida. A més, el Ball consta de dotze balladors i un graller, sense timbaler, perquè la percussió esmorteiria el so.

Senabre, però, apunta un punt de trobada que pot fer sentir còmodes a grallers i balladors: “el tema clau és saber fer bé el botet, que hi és a tots els balls; si el fas bé, pots anar molt de pressa i seguir tots els compassos; com a molt se salta alguna nota”.

I si la rapidesa és la característica del Ball també a altres pobles de l’Alt Penedès (com Sant Quintí), al Garraf ho fan més a poc a poc però per contra, i en conseqüència, poden picar més fort. I el pal és diferent: a Vilafranca, el mànec és més gruixut i la part que es colpeja més prima; a Vilanova és a l’inrevés.

Durant més d’un segle, el Ball de Gitanes de Vilafranca va ser ballat per persones de raça gitana. Això va ser així durant tot el segle XX, i enlloc més ho poden dir. I hi ha referències que aquesta autenticitat ja venia del XIX. La primera referència del Ball és de 1805; en parla el Baró de Maldà al Calaix de Sastre. Però el folklorista vilafranquí i autor del llibre Gitanilles!!! Eloi Miralles explica que fa 200 anys “el Ball de Gitanes es confonia amb el Ball del Jueu, que era marginal, de baixa estopa”. A mitjan segle XIX, Vidal i Valenciano el qualifica com a “ball de quitxallesca”, és a dir, ballat per canalla, i va ser a finals del XIX quan, segons Pere Alegret, la comunitat gitana de la vila es va fer seu el Ball. Segons Miralles, devien veure participar a la festa major “com una font d’ingressos d’economia submergida”. Hi va haver anys, però, en què no van actuar, com al 1886, o al 1889, “quan demanaven a cobrar sis rals i l’Ajuntament només en donava quatre”. I fins l’últim any en què van actuar gitanos, al 1999, sempre van cobrar per actuar. Eren els únics que ho feien.

Inicialment, com en altres balls, només ballaven homes (n’hi havia que anaven vestits de dona). Miralles apunta que “potser als anys 20 es van donar vergonya d’anar amb enagos i es van vestir tots iguals” amb faldilleta, camals, picarol, mocador en banderola; les primeres dones a actuar ho van fer al 1929, amb motiu de l’Expo Universal de Barcelona, i al 1935 ho van començar a fer amb les dones vestides de flamenca, amb motiu de la Festa Major del Penedès al Poble Espanyol de Barcelona.

Fins al 1999

A la dècada dels 90, el Ball va entrar en decadència. “Les noies joves no volien ballar, els homes no volien dir els versos del 31” a l’entarimat i n’acabaven venint de tot Catalunya per no deixar perdre el Ball. Era una selecció, i amb poca gràcia. Fins que la situació va esdevenir insostenible i al 2000 ja no van actuar; en el seu lloc ho va fer el de Vilanova, que va mostrar a la vila un altre aire del ball, i al 2001 ja va ser recuperat per vilafranquins, però paios, que l’han dignificat.

El Ball dels Cercolets de Vilafranca compleix enguany 300 anys. És, sens dubte, un dels balls més antics del seguici festamajorenc, i segons l’historiador del folklore local Raimon Casals, els de Vilafranca “són els únics que van amb el cèrcol de fusta”. En concret, són cèrcols de boter, que antigament era més fàcil de trobar i que cada cop costa més, però que s’ha pogut mantenir fins ara. En altres llocs, els cèrcols els tenen, en general, de PVC. Com un hula-hop, vaja!

Per donar-li la forma, hi ha tot un procés previ a l’inici de la festa major que consisteix, com explica Raimon Casals, a posar-lo en remull durant un temps, després és assecat a sol i serena, i posteriorment es deixa ventilar perquè agafi elasticitat. Amb tot aquest procés, el que s’aconsegueix és que quan es fan balls com el Puntal o el Globus, el cèrcol no es trenqui.

Els segons més antics

De tant antics com el de Vilafranca no n’hi ha documentats gaires: hi ha el de Tarragona, que és de 1577, i més endavant ja hi ha Reus (1725). Segons Casals, “no és el més antic, però sí que és l’únic, juntament amb Sitges, que s’ha conservat viu els últims 150 anys”.

La cobertura dels cèrcols és a tot arreu diferent. A Vilafranca és de les més austeres, amb cotó fluix al seu voltant i una doble cinta creuada de colors vermell i blau. Hi ha altres llocs, on en Ball és més contemporani, i en què hi han col·locat uns guarniments amb cintes i florejats força més acolorits, que li donen major vistositat.

L’antecedent conegut del moviment falconer són els Sòkols txecs. Són grups que fan exercicis gimnàstics, quadres atlètics, de gran agilitat. Els Falcons de Vilafranca neixen al 1959

i revolucionen el món falconer ja que li imprimeixen un altre caire, que ha creat escola. Abandonant l’estil gimnàstic de grups més antics com el de Llorenç del Penedès o Sant Vicenç dels Horts, els vilafranquins imprimeixen a les seves figures un caire més “casteller”, és a dir, des del primer moment fan construccions que pugen en vertical, amb més risc.

Raimon Cuyàs, exmembre dels Falcons, afirma que “totes les figures actuals que es fan ara les van inventar els Falcons de Vilafranca als anys 60 i 70: la pira, l’escala, tot va sortir d’aquí. El gran ideòleg va ser el Lluís Giménez i el Mènech n’era l’entrenador”. També recorda que “als anys 80 van ser els primers a entrar a plaça, el dia 29, amb un pilar de 5 caminant; l’endemà ho va fer la Colla Vella de Valls”.

Els Falcons no només van revolucionar la concepció falconera que es coneixia: també van ser uns “revolucionaris” per l’època en què van néixer. En plena dictadura, en ple tardofranquisme, van destacar per la seva consciència social, política, democràtica. D’exemples n’hi ha molts; Cuyàs en recorda uns quants: “vam fer les actuacions de la festa major d’esquena a l’Ajuntament, o de cara al poble; vam actuar en el primer míting legal que es va fer a tot Espanya, a Moià, d’UDC; a principis dels 70, per festa major van portar la Banda de la Policia Nacional i en la seva entrada a plaça el 29 hi va haver una gran pitada (algú havia repartit xiulets entre el públic); i a l’Entrada de Sant Fèlix de l’endemà, no van poder tocar l’himne nacional perquè a la primera nota hi va haver una allau que va treure la banda de la plaça”. Un altre: “vam ser els primers, amb els Diables, a negar-nos a actuar després de dinar i abans de la processó a casa de les autoritats (administradors, alcalde, regidors, capellà)”.

Sant Fèlix té cada any des de 1968 una estampa diferent. Fins aleshores també hi havia una estampa anual del patró, però era una foto, sempre la mateixa, i va ser a partir de 1968, en què se li va encarregar a Pau Boada que en fes la seva interpretació, que cada anualitat s’ha anat renovant.

Durant els primers cinc o sis anys se’n va encarregar Pau Boada, i a partir d’aquí ho ha anat fent sempre un artista diferent, de manera que se li va donant major rellevància. Són, doncs, 49, les estampes d’autor que ja hi ha. Un fet insòlit, que no es repeteix enlloc més.

L’administradora de la festa major de Vilafranca de 2007 i bibliotecària de la Torras i Bages, Eva Delriu, s’ha responsabilitzat de col·leccionar a la biblioteca totes les estampes que ha trobat, les ha escanejat, digitalitzat i difós a través del web de l’equipament. Delriu explica: “Que en tinguem constància, hi ha estampes de Sant Fèlix almenys des dels anys 30 del segle passat, però fins a Pau Boada sempre eren iguals”.

Per als vilafranquins, l’Entrada de Sant Fèlix és un dels moments culminants de la festa major. Cada 30 d’agost al vespre la plaça Jaume I s’omple a vessar per gaudir d’un minut i mig de rauxa, foc, música, ball. L’expectativa que es crea és tan alta que sovint els convidats, després de passar-se fins i tot hores a peu dret esperant, quan ha passat aquell minut i mig de caos en què amb prou feines han vist res, no es poden estar de dir “no n’hi havia per tant”.

La tècnica de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca Lídia Romeu explica que “és un moment molt emotiu pel fet que el sant no està a la basílica i és l’últim moment de l’any que hi entra, és l’última novena, l’últim cant de goigs…”. L’Abecedari de la festa major de Vilafranca explica que s’hi ajunten l’entorn gòtic, la representació dels balls, l’expectació creada i el castell de focs. Una conjunció de factors que fan l’Entrada excepcional. Per a Romeu, “a ningú se li passa pel cap una festa major sense Entrada, ni que plogui: es pot suspendre la processó, però buscarem la manera de fer l’Entrada; i hi haurà públic, amb paraigua, però tots allà”.

L’Abecedari… situa la primera entrada el 1842, quan el castell de focs s’incorpora a la ballada conjunta, i al llibre Manual sobre el foc i la pirotècnia en les festes, del tarragoní Jordi Bertran, diu que al 1771 Rafael d’Amat i de Cortada va descriure la festa major de Vilafranca en la seva obra Calaix de Sastre i va explicar que a la plaça, davant les capelles dels Dolors i del Socors, “hi hagué, la vigília, un abundant castell de foch artificial”. Es refereix, doncs, l’entradeta del dia 29.

Els vilafranquins tenen una devoció per Sant Fèlix que ultrapassa de molt l’aspecte religiós. No és un fet exclusiu del patró de la vila, però sí que hi és extremadament exagerat. I el cant de goigs s’ha convertit des de fa… 25 anys, en què s’han popularitzat moltíssim, amb una exaltació de la figura en la qual hi prenen part creients i descreguts.

Hi ha molts elements dels goigs que són singulars: una orquestra popular (es fa una crida entre les escoles de música de la comarca perquè hi participin els estudiants –amb cert nivell– que vulguin); un cor popular (previ assajos que determinen qui hi està capacitat); nou dies seguits de goigs; la basílica de Santa Maria plena a vessar i fins gent al carrer els nou dies; grups de gent cantant espontàniament els goigs pel carrer; o el propi públic cantant la tornada.

Segons Xell Montserrat, una de les directores dels goigs, amb el temps s’ha anat canviant la versió que es canta, incorporant i traient instruments: “des que el 2005 Bernat Ravensbrück i Blasco Escollar van recuperar la partitura original, s’interpreta la versió de 1857, de Josep Badia, que al 1905 Francesc de Paula Bové va traduir al català”. Perquè els originals eren en castellà. La primera referència que es té del text és de 1733, d’Antoni Milà, tan sols 34 anys després que les relíquies de Sant Fèlix arribessin a Vilafranca. Per tant, de seguida que va arribar i molt abans que fos nomenat patró, se li van dedicar goigs.

Xell Montserrat explica que actualment “el cor són quatre veus diferents, i la veu que cada grup canta no és la que sap tothom, perquè és el resultat de les quatre veus, el que se sent”. Una obvietat, però que potser a molta gent no se li havia acudit. Abans fins al 2004, el cor de goigs estava restringit als homes: per tradició, les dones hi eren vetades. A més, no sempre s’ha fet com ara, que el cor s’ubica a l’altar i hi poden pujar 60 o 70 cantaires; o més. Anys enrere, amb tan sols set o vuit cantaires, s’havia ubicat a l’orgue o a la zona del cor (sobre la porta principal). A més, Montserrat recorda que “fins al 2004, assajaven tres quarts d’hora abans el primer dia de goigs”, i des es van incorporar les veus de dones al cor, els primers assajos són ja al juliol.

Sant Fèlix és un sant tronera. No para mai per casa, que és la basílica de Santa Maria. El 31 d’agost de cada any entra a casa d’un dels cinc administradors de la festa major, i al llarg de l’any va passant per casa dels altres quatre organitzadors de la festa major de l’any anterior. I li passa de tot: veïns que el van a veure, que li posen un ciri; presideix sopars de tota mena; el vesteixen amb la roba més impensable; i sent, de ben segur, els secrets més inconfessables. A més, a cada canvi de casa presideix una petita processó espontània, sovint acompanyada de grallers i amics dels administradors.

Tot això –i més– passa fins al 22 d’agost de l’any següent, quan torna a Santa Maria per presidir la primera Novena i cant de Goigs. Per fi a casa, i ja no se’n mourà fins al dia 29, quan tornarà cap a ca l’administrador que el va acollir un any enrere, on al vespre la processó l’anirà a buscar per tornar-lo al temple. El 30 només sortirà en processó d’anada i tornada, i el 31 en tornarà a marxar… i fins l’any que ve. Són, doncs, 355 dies a l’any fora de casa.

La tradició d’endur-se el patró fora l’església ve de lluny. Toio Ribas, coautor del llibre Sant Fèlix, el romà fet vilafranquí, explica que “en papers antics, sobretot en contes, ja s’explica que en la processó del 31 el duien a casa l’administrador pagès. I dedueixes que en van fer un costum, sobretot al segle XVIII”. Segons Ribas, hi ha indicis que “en altres confraries també es guardava el sant a casa del sagristà o dels confrares que tocava”, i més contemporàniament, “la imatge de Sant Josep, de les Carmelites que hi havia a la rambla fins al any 1931 o 32, es guardava a casa la sagristana”.

No és, doncs, un fet excepcional que a banda de les processons, el sant surti de l’església. Però sí que ho és que ho faci durant boi tot l’any i que la tradició hagi perdurat fins als nostres dies.

Costums que canvien

El costum ha perdurat, és tradició. Però els costums poden canviar; com el de portar-lo a casa del pagès. Ribas n’explica que recentment ha canviat: “com que les fulles de la palma de Sant Fèlix, que és de plata, estaven molt juntes, a la processó sempre se sentia un zinc zinc perquè picaven entre elles; aquest timbreig té molta literatura, tothom que ha escrit sobre la festa major en parlava; fins i tot Ors, en un article a La Vanguardia als anys 40, escriu Yo sé por qué baila San Félix. Doncs algú, fa 25 anys, agafa la palma i li dóna forma de palmera, com qui pela un plàtan. I ara la palma ja no vibra. Ha canviat un costum”.