La pagesia en risc

És un dels problemes que té la pagesia avui dia, i dels grossos. En ell hi conflueixen totes les altres problemàtiques que ha d’afrontar el sector i que estan en la base de les causes per les quals s’està interrompent, des de fa anys, el relleu generacional al camp. El futur del sector primari al Penedès i a Catalunya és incert, si no es reverteix la situació. I per ara, res fa pensar que hi pugui haver un canvi a curt termini. La resposta a la pregunta de per què no hi ha garantit el relleu generacional a la vinya, al camp, a la pagesia, és tot un compendi de causes, que anirem desgranant de la mà de tres professionals penedesencs del món agrari.

Xavier Farré és viticultor de Bellvei i és el president executiu de la cooperativa de segon grau Cevipe. Farré explica que aquest problema no és únicament nostre, sinó que és un problema global. Des de la cooperativa està en contacte amb cooperatives agrícoles franceses, italianes, portugueses, argentines, xilenes, brasileres, uruguaianes… i a tot arreu es troben igual: costa molt que els joves es posin al capdavant de produccions agràries. Entre les accions que es fan hi ha la de donar quotes de responsabilitat als joves agricultors, que tinguin reptes dins els seus sistemes organitzatius, incentivar-los obrint-los les portes dels consells rectors, i també introduir la formació dins de les cooperatives mateixes. Cevipe mateix té dins el seu pla estratègic aquesta manca de relleu generacional com una de les amenaces.

Pessimisme innat

Xavier Farré admet que hi ha les dificultats del preu del raïm, del preu de vi, dels mercats, de les crisis que se succeeixen, però també parla de la professionalització de la feina, de l’operativa empresarial, dels ajuts que hi ha per als joves, i considera que ben gestionada, l’activitat agrícola “pot ser tan satisfactòria com qualsevol altra”. Farré considera que el fet que es parli tant de la crisi del sector, dels problemes que l’afecten, no anima gens el jovent a introduir-s’hi: “si el pagès sempre es queixa, maleeix la feina que fa i sempre ho veu tot fosc, no esperis que tinguis relleu”.

Mirant enrere, Farré recorda que en les èpoques de més bonança econòmica, abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, “qualsevol operari guanyava el doble que fent de pagès, i això va ser un factor desmotivador, hi va haver una fugida”. A parer seu, ara que ja fa anys que no vivim en èpoques de vaques grasses, els sous en altres sectors han reculat “però el que no s’ha girat és el discurs”.

Si a això contraposes el fet que el preu del raïm és molt baix, i que és un factor desmotivador, Xavier Farré respon que “hi ha hagut èpoques en què, ben portat, no té res a envejar amb les altres activitats, en les èpoques de tranquil·litat els resultats econòmics són bons”. A més a més, recorda que el sector agrícola és cabdal per a la protecció del territori.

Josep Esteve és pagès de Subirats. Disposa de vinyes, presseguers, cirerers i també té l’única explotació de caquis del Penedès. A més, ha estat durant molts anys al capdavant de càrrecs de responsabilitat del sindicat Unió de Pagesos. Té 66 anys, no s’ha jubilat perquè li agrada la feina i port fer-la, però veu amb preocupació el futur poc clar del món de pagès.

El preu del raïm, determinant

Per Esteve, un factor determinant per a aquesta manca de relleu al camp és el baix preu a què es paga el raïm: “afecta molt, als joves no se’ls dona cap incentiu perquè segueixin”. Explica que hi ha gent, fills de pagès, que s’han quedat amb alguna vinya, no gaire hectàrees, per tradició familiar, per mantenir un lligam amb la terra, que treballaven el cap de setmana, però que “han arribat a la conclusió que per haver-hi de posar diners, no compensa”. I han plegat. Fins i tot parla de joves amb empenta que s’hi han posat, però que amb 30 o 40 anys no hi veuen futur i han plegat.

A banda del que costa tirar endavant una explotació i que sigui rendible, Josep Esteve apunta que “la gent s’ha acomodat una mica, volen fer les 8 hores i prou, i per fer aquesta feina t’ha d’agradar, perquè amb 8 hores no n’hi ha prou, cal molta dedicació”. I afegeix: “Penso que els joves no valoren prou com n’és de bonic, aquest ofici”.

Josep Esteve coincideix en moltes coses amb Fèlix Galimany, pagès de la Bleda i president de la cooperativa Covides. Per exemple, cada any rep ofertes de portar més terres, més finques, de pagesos que es jubilen i no tenen ningú al darrere que vulgui seguir. També comparteix amb Esteve que “qualsevol persona que treballi 8 hores, per precària que sigui l’ofici, viu millor”. I només han de comparar, per adonar-se’n.

Galimany troba que hi ha fonamentalment tres causes que tallen el cordó umbilical de la continuïtat al camp: en primer lloc, els cellers grans del Penedès tenen una posició de força que fa que marquin el preu a pagar del raïm a tot el sector. I com que a aquest domini s’hi afegeix la desunió de la pagesia, doncs doble motiu per poder-s’hi fer ben poc, per combatre-ho. En segon lloc, el fet que tractin amb un producte periple: o cullen i venen el raïm quan està madur, o no el perden. I en tercer lloc, la ja esmentada comparativa entre treballar 8 hores i tenir el cap de setmana lliure, o bé treballar-ne 12, sense horaris, sense festius, i guanyant el mateix o menys. I encara hi afegeix: “avui dia has d’estar de sort de trobar una parella que et deixi tenir aquest ritme de vida!”.

Feina vocacional

Treballar la terra, doncs, ha de ser una cosa “vocacional”. D’amor a la terra, de sensibilitat amb la natura, amb els productes de proximitat, amb l’ecologia… tot de valors avui dia en auge, però amb els quals no n’hi ha prou. “Avui hi ha gent disposada a fer de pagès, des del punt de vista romàntic, però o et conformes a anar amb bici en comptes d’anar amb cotxe, o veus que al cap d’un temps no et rendeix o que has de treballar el doble que els altres”, diu Galimany. A tots aquests problemes del preu del raïm i dels horaris, el president de Covides encara hi afegeix el problema del canvi climàtic. De les últimes sis veremes, fa comptes i només n’hi surt una i mitja de “normal”. Sequeres extremes (dos anys), calors excessives (dos anys més), pluges a dojo i míldiu (dos anys), pedregades… Els factors meteorològics extrems, que abans passaven un cop cada sis o set anys, ara són el pa nostre de cada dia.

La jubilació

I per postres, la jubilació. Fèlix Galimany havia treballat en una fàbrica, fins fa quinze anys. Ara, si no l’hagués deixat per treballar la terra, gaudiria d’una molt bona jubilació anticipada; per contra, si plegués, li esperarien únicament 600 euros al mes, amb la qual cosa o hauria de seguir, o s’haurien de vendre les propietats.

Solucions a la manca de relleu generacional? Galimany n’apunta unes quantes: que se’ls reconegui la Seguretat Social per tal de tenir dret a una jubilació digna, aplicar les lleis de la cadena alimentària que prohibeixen vendre per sota del preu de cost, i unitat del sector per fer-hi front.

A Covides tenen una comissió de relleu generacional, que organitza accions conjuntes per socis i també fills de socis, encara que no es dediquin a la pagesia, per crear vincle (com tastos, visites a cellers, formacions). També ha creat un fons de terres, perquè quan un pagès plega, un altre pugui treballar-la; es fan formacions gratuïtes de poda, d’informàtica, de gestió d’empresa; i la cooperativa participa en el projecte Coopera, de relleu generacional i inserció laboral de persones en situació vulnerable.

Joan Esteve té 56 anys i és viticultor. Treballa 27 hectàrees de vinya, totes a Sant Llorenç d’Hortons, totes ecològiques i de varietats de raïm molt diverses. Fins al mes de juny va ser president provincial de JARC i actualment és vice president de la Denominació d’Origen Penedès.

Quants anys fa que et dediques a la vinya?

Formalment des de l’any 2000, tot i que sempre hi he estat relacionat perquè a casa meva som pagesos des de fa generacions i des de petit que hi anava. Ara bé, vaig estudiar electrònica i electricitat i fins a l’any 2000 va ser al que em vaig dedicar.

Déu-n’hi-do quin canvi…

Com que les vinyes que treballaven a casa eren en parceria, no ho veia una sortida laboral segura. Però el 2000 ens vam quedar unes terres en propietat i em vaig decidir a incorporar-me com a jove agricultor i continuar la feina que el meu pare estava fent.

Amb la perspectiva que et donen aquests més de vint anys de viticultura, et guanyaves millor la vida abans que ara?

Sí, i tant! Fa quinze anys em guanyava més bé la vida que ara, i això que jo faig ecològic i no venc ni un quilo de raïm a 30 o 32 cèntims. Fa anys que vaig deixar d’anar a vendre a la casa que paga menys, quan vaig fer-ho hi havia companys que em deien que me’n penediria perquè era la casa gran, però no ho he fet mai, ja que em va fer obrir els ulls i canviar de rumb. Pensa que a casa fa 25 anys veníem el raïm a Masia Bach al mateix preu que s’està pagant ara.

Com s’explica això?

Perquè fins no fa gaires anys el que es pagava i comptava era el grau i a la zona de Sant Llorenç el xarel·lo feia molt bon grau.

I què ho va fer canviar?

El sector del cava. A la zona central del Penedès costa més fer grau i quan arriben a 8,5° ja es pot collir per a cava. Això va fer que el grau ja no comptés i com que qui marca el llistó és el cava, ho va arrossegar tot. Amb tot, és de justícia dir que hi ha elaboradors d’escumosos que paguen més, encara que les quantitats que compren són insignificants comparades amb les de les grans caves.

Jo venc a diferents cellers, però hi ha molts viticultors que van a cooperatives. Amb tots els respectes i sense que se’m malinterpreti, les cooperatives gestionen la meitat del vi base per fer cava, és una quantitat molt important i paguen a uns preus molt baixos. Per tant, si els que tenen el 50% del raïm cobren menys de 30 cèntims, com ho arreglem?

Aquests darrers anys la situació no ha fet més que empitjorar…

Fa tres anys Codorniu va fer un contracte de cinc anys a 44 cèntims el quilo i ja semblava que era un disbarat, però l’any següent el preu del raïm es va desplomar i l’any passat entre el míldiu i el preu, va ser un desastre total.  Els ecològics vam patir moltíssim, jo vaig collir un 30% de la meva explotació.

Amb els preus que es paguen, el míldiu, la sequera i tots els costos de producció, com tira endavant un viticultor?

És difícil. Jo, que vaig una mica més alt de preu, estic molt espantat. La situació fa pànic, perquè si al baix preu li sumes que la sequera fa que es produeixi menys, els números no surten. 10.000 kg a 0,30 cèntims són 3.000 euros/ha, és terrible! Veient aquest panorama, qui vols que s’apunti a fer de viticultor?

Als teus fills els animes a continuar a fer de viticultors?

Encara són molt joves, però sempre els dic que si s’hi volen dedicar es formin i estudiïn, perquè viure de la vinya costa. És una roda molt gran amb molts diners invertits i que gira molt a poc a poc. Si no ho portes a la sang, no ho fas. Pensa que jo mateix amb el míldiu només vaig collir un 30% i aquest any, amb la sequera, un 70%. Amb dos anys n’he fet un. Van caient ajudes i subvencions, que tant de bo no hi haguessin de ser perquè voldria dir que amb el preu que es paga ja n’hi hauria prou. Si l’any passat no hagués tingut l’ajuda del míldiu, aquesta entrevista seria molt dura.

Si la vida al camp, per als homes, no és fàcil, per a les dones encara menys. Molt menys. Amenaces com la MAT, els camps fotovoltaics, el preu del raïm, etc., hi són per a tothom, però les pageses conviuen encara amb una llosa molt feixuga, que és la creença que la pagesa és un complement, un suport per al pagès. Un masclisme que està molt arrelat, que en algunes coses en les darreres dècades s’ha anat corregint, però que en altres fins i tot està patint una certa regressió.

La Maria Rovira fa 26 anys que és pagesa, amb horts i arbres fruiters a la Fortesa. Treballar la terra era la il·lusió de la seva vida, però els seus inicis ja no van ser fàcils. Un exemple: “de vegades el meu home m’ajudava a regar, però si regava jo, em tallaven l’aigua”. Davant la seva queixa, rebia com a resposta: “Oh, com que t’hem vist a tu…”. Sobren comentaris.

La novata del sindicat

De seguida es va afiliar al sindicat Unió de Pagesos i va assumir càrrecs de responsabilitat. De fet, era la segona dona que formava part de la seva executiva, primer com a responsable de Territori, també de la Dona, i ara ho és d’Urbanisme i Paisatge. A les primeres reunions (una dona entre catorze homes), “si parlava, em sentien però no m’escoltaven, i com que era novata…”. Qualsevol altra hauria agafat les cames i ja m’heu vist prou; però ella, “a còpia de quedar-te, quedar-te, quedar-te, t’acaben integrant”. Això, després d’haver sentit acudits i burles fàcils d’imaginar, per la seva condició de dona. El preu que va haver de pagar, per fer-se respectar, és alt. I quan feia feina sindical en representació d’Unió de Pagesos? Doncs, “la pagesia és un món molt masculí, i et reunies bàsicament amb funcionaris, amb homes que no tenien costum de veure una dona que manés”.

Un dels grans guanys que considera Rovira que hi ha hagut amb els anys és l’afiliació de la pagesa a la Seguretat Social. Sembla lògic, però fins fa quatre dies era excepcional. En una família, hi estava donat d’alta l’avi, després el fill, el net… “Moltes dones no es consideraven pageses pel fet de no anar al camp, i tenen dret a tenir Seguretat Social i formar part de l’empresa!”. Pageses que porten la comptabilitat, que compren productes per ensulfatar, que fan tràmits, gestions…, tot de feines essencials per al bon funcionament de l’empresa. “La seva Seguretat Social ha de formar part de les despeses fixes de l’empresa”. A més a més, apunta la Maria, si hi hagués un divorci, ella es podria trobar amb una mà al davant i una altra al darrere, de manera que no cotitzar condiciona també la seva independència, la seva llibertat.

L’hereu

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona Rural, que s’escau el 15 d’octubre, hi va haver a Artés una jornada tècnica, amb un taller sobre igualtat efectiva entre dones i homes. La Maria hi va assistir: “Vaig quedar parada que totes les dones, joves i grans, tenen assumit que el noi ha de ser l’hereu; estem igual que fa trenta anys! Hem avançat en temes com els sous i la Seguretat Social, però no en feminisme i igualtat, es manté el clixé masculí que la dona ha de guiar els fills perquè tirin endavant”.

Quant a les seves capacitats per fer totes les tasques del camp, està més que provat que les tenen totes. Les pageses tenen menys força, però amb la mecanització ja no en cal tanta, i en feines amb la manipulació de la fruita, la mà d’obra femenina va més cotitzada: “les dones ho fan millor”, afirma Rovira.

Disciplina horària

Amb relació als horaris del camp, la Maria té una recepta: “cal disciplina, marcar-se un horari de començar i acabar”. Perquè de feina, sempre n’hi ha, i cal poder conciliar. Ja se sap que en èpoques de collita s’haurà de fer el que calgui, però no la resta de l’any. Però la conciliació hauria de ser mútua, de la parella, i no assumir que si cal acompanyar fills a extraescolars, al metge, o plegar per fer el sopar, sempre sigui la dona qui ho faci. “Nosaltres ens hem d’esforçar el doble”, sentencia. S’ha avançat, doncs, però encara queda molta feina per fer.

El setembre de 1987 s’inicià l’activitat docent a l’Escola de Viticultura i Enologia Mercè Rossell i Domènech, l’escola d’Espiells, coincidint amb el centenari del descobriment de la fil·loxera a la mateixa finca. No va ser fins a l’any següent, el setembre de 1988, que s’inaugurava oficialment l’escola a Espiells, ara fa més de 30 anys.

J: L’escola va néixer com un centre de formació professional per al sector de la viticultura i l’enologia, és a dir, no és una escola que imparteix formació agrària, sinó que s’ensenya formació d’indústria alimentària.

P: Nosaltres sempre diem que l’escola té tres potes. Una és la formació professional, però després també tenim els cursos de formació continuada i les jornades tècniques, tots ells adaptats a les necessitats del sector.

Quines són aquestes demandes?

J: Pel que fa a la formació reglada, fem dos cicles de grau superior i un de grau mitjà sobre oli d’oliva i vins. El més demanat, però, continua sent el dedicat a la vitivinicultura, és a dir, l’especialista en el món de la viticultura i l’enologia. És el que actualment té un àmbit més ampli i una mostra d’això és que tenim alumnes de tot el país i, fins i tot, de fora de Catalunya. L’altre cicle de grau superior on estem posant molt èmfasi en els últims anys és el de màrqueting i publicitat enfocat al perfil enològic.

Màrqueting?

P: Sí, som a dins de la xarxa d’escoles agràries i els únics que fem un cicle de màrqueting i publicitat de perfil enològic. Des de fa sis anys, l’escola està fent una aposta molt forta per la comercialització. El vi no només s’ha de fer, també s’ha de saber vendre per ser competitius. Hi ha empreses que ho estan fent molt bé, però a la majoria encara els falta aquest punt de professionalització i comercialització. Tothom té molt clar que s’ha de produir el vi, però després has de ser diferent i has de fer marca dins d’un mercat molt competitiu.

J: Els alumnes que estudien aquest cicle acaben sent professionals capaços de treballar tant en l’àrea d’enoturisme com a la plana més comercial i això els dona un gran avantatge. Nosaltres els donem aquest coneixement perquè després el puguin posar en pràctica al món real.

Els alumnes són conscients de la situació que travessa el món agrari?

P: És clar. Des de l’escola tenim una connexió directa amb el món empresarial, fem sortides tècniques, els alumnes també fan pràctiques… Per tant, poden veure en tot moment com és el món real. És evident que el fet que hi hagi uns preus baixos al món agrari pot desanimar la gent que s’hi vulgui dedicar, però això no han penalitzat les matrícules que hem tingut. A més, ja hi ha estudiants que provenen d’aquest món i l’objectiu dels quals és continuar amb el negoci familiar.

És difícil trobar feina un cop acabats els estudis?

J: Com passa a la majoria de sectors, a l’inici pot costar, però en general hi ha un percentatge elevat d’inserció laboral. El que hem notat aquests darrers anys és que les ofertes que rebíem acostumaven a ser per treballar en cellers i ara també rebem moltes ofertes per treballar a la vinya i en tot el que té a veure amb l’enoturisme. A més, des de l’escola fa temps que treballem per gestionar la incorporació dels joves agricultors.

Com?

J: Fem un seguiment i tutoritzem aquests joves perquè puguin posar en marxa els seus projectes. A canvi d’obtenir una certa formació al centre, poden rebre una ajuda econòmica per part de la Generalitat que els ajudarà a materialitzar les seves idees. Hi ha emprenedors que han passat per l’escola i que ara, per exemple, estan fent el seu propi vi, com en Ferran Mulet o en Lluís Vich.

Cap on va l’escola?

J: L’escola vol continuar sent un referent de la formació professional en viticultura, enologia i màrqueting del vi. En la formació reglada vol que els seus alumnes adquireixin les competències necessàries per ser uns bons professionals del sector. En la formació contínua es vol seguir donant resposta a les inquietuds i tendències del sector i, per exemple, en els darrers anys s’han realitzat cursos en viticultura ecològica, i també cap a aquesta viticultura més innovadora que és la biodinàmica i l’elaboració de vins amb poca intervenció. En l’àmbit de màrqueting, és important entendre que no estem sols i, per això, també hem començat a potenciar els idiomes, en especial l’anglès. L’objectiu de l’escola no és un altre que donar resposta a les inquietuds del sector.

Com és el cep i com es comporta?

Aquesta és la pregunta que feia avui el cap d’estudis i professor de l’escola d’Espiells, Benjamí Mercader, durant la seva classe. Amb un objectiu didàctic, els alumnes de primer de vitivinicultura es troben immersos en l’estudi del cep i el seu comportament. “Aquesta activitat serveix per visualitzar el fet que la collita del 2022 ja està dintre dels borrons del 2021”, explica Mercader.

Per fer-ho, els alumnes han parafinat la part superior d’unes petites estaques amb borrons per evitar que es deshidratin i els forçaran perquè emetin arrels, gràcies a una hormona d’arrelament. Així, i amb una mica de sort, en quinze dies començaran a sortir aquestes arrels i, abans de Nadal, els borrons començaran a brostar. Aleshores, els alumnes podran identificar, en el petit brot, el raïm en els seus primers estadis.

Un procés llarg i que posa de manifest la complexitat del sector, “ja que el vi que es vol elaborar ja s’ha de pensar en el moment de podar la vinya”, diu el professor.

En Guillem Villacampa, alumne de primer de vitivinicultura, assegura que “el món del vi va més enllà de beure’s una copa” i que, per això, des de l’escola s’intenta explicar tot el procés d’elaboració, des de la vinya fins a l’ampolla. “El meu objectiu és poder guanyar-me la vida envoltat de vinya i de vins, per això és important entendre la complexitat d’aquest món”, expressa en Guillem.

Cada vegada hi ha més productors que es decanten per una agricultura més respectuosa amb el medi ambient, la flora i la fauna locals, i l’adaptació al creixement natural de la planta. A banda d’oferir uns productes més sans i naturals, aquesta agricultura també té un segon benefici: garanteix un futur per a la terra i contribueix a reduir els efectes del canvi climàtic i la incidència directa dels humans en l’entorn.

“L’agricultura ecològica, la biodinàmica i la regenerativa no utilitzen productes de síntesi química: ni insecticides, ni herbicides, ni pesticides. En altres països ja fa anys que el consum de productes ecològics està més normalitzat, però aquí hem anat més lents perquè després d’un període post-dictatorial ha fet falta més aprenentatge i més consciència sobre el que mengem. I com que ara el mercat busca productes amb menys químics i menys sulfits i puja la demanda dels productes ecològics, els agricultors també tenen més eines i coneixements per treballar-hi i fan la transició de l’agricultura convencional a una més ecològica i de més qualitat”, explica Toni Sánchez-Ortiz, reconegut enòleg i investigador de la Universitat Rovira i Virgili.

Per Sánchez, els beneficis de les agricultures ecològiques sobre el producte final són clars: “són més positius per a la salut, perquè el nostre cos ha de filtrar menys químics, toxines o metalls pesants i a més són molt més saborosos. Als camps hi ha menys producció però més qualitat: en defugir l’agricultura intensiva els fruits no queden tan aigualits i les sensacions són molt millors”.

L’agricultura ecològica i també la biodinàmica tenen un impacte mediambiental menys significatiu que l’agricultura convencional, i per tant fomenten la conservació de l’equilibri ecològic i biològic del territori, un ús més responsable de l’energia i dels recursos com l’aigua i, en el cas de la biodinàmica, suposa una perspectiva holística que defensa una integració de les finques agrícoles i ramaderes en l’entorn que les envolta i nodreix.

Respectar els cicles

L’agricultura biodinàmica, que neix sobretot a partir dels estudis de l’austríac Rudolf Steiner dels anys vint, treballa amb preparats naturals i està molt vinculada a les energies de la natura, el cicle lunar i els ritmes còsmics en el creixement de les plantes i dels animals. “Pot semblar un mètode molt esotèric, però no deixa de ser una agricultura ecològica. La diferència principal és que la biodinàmica, al contrari de l’ecològica, no utilitza cap mena d’element químic com el coure o els sulfits i integra l’agricultura al sòl, els microorganismes que l’habiten, els animals que hi interaccionen… va més enllà i és més respectuosa amb tot el medi”, exposa l’investigador.

“També té en compte les fases de la lluna i alguns planetes i constel·lacions que poden afavorir els processos com la poda, la sembra, la collita… Això pot semblar estrany, perquè des que es van instaurar algunes religions que els temes astrològics i antroposòfics es classifiquen com a bruixeria o temes prohibits, però el que es fa és seguir el cicle natural de la lluna i integrar cada finca amb tot el seu entorn”.

La clau de l’agricultura biodinàmica, i també de la regenerativa, és retornar a la terra allò que ens dona i nodrir-la de manera que no s’empobreixi any rere any.

La por al canvi

Els vins que s’elaboren seguint aquesta filosofia de l’agricultura biodinàmica no utilitzen sulfits, i això canvia la percepció en els gustos i les aromes a què estem acostumats: “en el fons passa el mateix si compres un tomàquet al supermercat o en una parada de productes ecològics, els gustos són molt diferents. És una transició més, i fins que no s’assimili ens semblarà estrany, però el que es fa és buscar la lògica de la producció agrícola o vitícola”.

Els preus dels productes ecològics són sovint un tema que genera polèmica, però en el fons s’està pagant un producte que s’ha elaborat amb més cura i els productors també han de cobrir els certificats que acrediten com fan la feina. Per poder comercialitzar un producte com a ecològic de manera adequada, els productors s’han de donar d’alta a l’organisme de control corresponent del seu territori i superar tot un seguit de controls anuals per aconseguir un certificat de garantia. A la Unió Europea, els productes ecològics adequats es distingeixen amb un segell comú, que només es pot utilitzar legalment quan les autoritats de control han realitzat les comprovacions de producció, transport i emmagatzematge.

Però no és només el certificat i el cost de producció el que es tradueix en aquests preus més alts que els productes fets amb químics: “També hi ha esnobisme: el segment de població que valora l’ecològic té un nivell cultural i adquisitiu més elevat. Si l’ecologia fos més bàsica i ordinària i formés part de manera natural del nostre dia a dia, potser seria diferent”, apunta Sánchez.

Hi ha productors que encara són reticents a fer la transició, ja sigui perquè hi haurà menys producció, com pels certificats, com pel canvi de perspectiva. “Tu pots anar al pagès amb la teva teoria, però li has de demostrar que el que li proposes és factible. Ara molta gent fa agricultura ecològica, però ens hi estem trobant amb l’agricultura regenerativa, que encara va més enllà i busca no només reduir, sinó guanyar més beneficis per a la terra: hi ha eines per fer-ho, però hi ha por al canvi. Aquesta por marxa quan els productors veuen que cobren més encara que tinguin menys producció i quan veuen que les repercussions per a la terra són bones. Però per aconseguir això hem de fer un bon acompanyament i demostrar que les agricultures ecològiques funcionen”, reconeix l’expert.

L’agricultura regenerativa, que com l’ecològica i la biodinàmica vetlla per la cura de la terra, busca reduir les emissions de carboni i integrar tots els processos seguint una coherència. Toni Sánchez explica que aquesta agricultura vol guanyar més per al medi del que es gasta en produir: “la terra que tenim és limitada i l’hem de cuidar. Potser hauríem de deixar de parlar d’agricultura sostenible, que vol dir que només sostenim el que tenim, i mirar d’anar més enllà i millorar el que fem per regenerar el medi ambient”.

Jordi Pascual, productor d’oli de la Bisbal del Penedès i responsable nacional del sector de l’oli d’Unió de Pagesos

En Jordi és fill d’una família de la Bisbal del Penedès que es dedica a l’agricultura des de fa diverses generacions. Es va formar en una escola de capacitació agrària i fa setze anys va crear la marca d’oli Torclum. Ell i la seva família treballen 40 hectàrees d’olivera que produeixen unes 7 tones d’olives, gairebé totes arbequines, i de les quals n’obtenen uns 20.000 litres d’oli a l’any. Recentment ha construït un molí d’oli i ha pogut tancar el cercle: cultiva, elabora i comercialitza. Ell és, a més, el responsable nacional del sector de l’oli d’Unió de Pagesos.

Què et va portar a crear una marca pròpia d’oli?

Estudiant a l’escola de capacitació agrària ens van encarregar fer un treball que simulés un negoci. Jo, com que a casa teníem oliveres, vaig fer-lo sobre una empresa de serveis a l’olivera i, com que vaig veure que era viable, vaig decidir tirar-la endavant. A mitjan dècada dels 90 hi va haver un boom de plantacions d’olivera i molta gent, amb diners però sense coneixements agraris, va decidir comprar finques i fer plantacions. Vaig començar a treballar moltes finques i a tenir molta producció i va ser el que em va fer decidir a crear una marca pròpia.

Caram, sembla que el més fàcil hagués estat vendre les olives a algun elaborador o una cooperativa…

Jo sé perfectament a quin preu he de vendre l’oli i si és per sota d’aquest preu, no el venc. A les cooperatives això no passa. El sistema cooperatiu ben portat és molt positiu, perquè aglutina molts socis que elaboren amb una mateixa maquinària i això permet reduir costos. Ara bé, els costos fixos d’una cooperativa han passat a ser altíssims i com que el preu que paga la cooperativa surt del que queda al final del procés, el preu sempre és baix.

Des de la sectorial de l’oli d’Unió de Pagesos us queixeu que l’oliva es paga massa poc…

El preu de l’oliva està molt per terra i una mica és per això que t’he comentat: el procés d’elaboració de l’oli és car i els elaboradors compren barat.

A quin preu es paga ara l’oli?

A uns 3 euros el litre, a granel i en origen. Aquí caldria afegir-hi el preu d’envasar-lo i comercialitzar-lo, cosa que fa que s’acabi venent a 6 o 7 euros envasat.

Espanya és el primer país productor d’oli al món. Com s’explica que s’importi oli d’altres països?

Perquè a Espanya es fa una política agrària nefasta. Som els primers productors d’oli del món, però l’any passat van arribar 200.000 tones d’oli d’oliva de fora, que no era provinent ni d’Europa i, a sobre, el preu que se’ls va pagar va ser lleugerament per sobre del que es paga als productors d’aquí. A més d’aquest problema provocat per una mala gestió dels qui governen, s’hi ha d’afegir tots els altres relacionats amb la comercialització.

Quins són aquests problemes?

Com en molts altres productes agraris, la comercialització de l’oli d’oliva a Espanya està en mans de quatre i el que fan és vendre un producte d’una qualitat justeta i acaparar tot el mercat. Només cal fixar-se en el que fan les grans cadenes de supermercats, que utilitzen l’oli d’oliva com a reclam per captar compradors. No és estrany entrar en una gran superfície i trobar-te una oferta 2×1 d’oli. Aquests grans supermercats compren a cinc i venen a quatre, d’això se’n diu vendre a pèrdues i és una pràctica totalment prohibida. L’hem denunciada insistentment, però no hi ha manera que ens en sortim.

Utilitzen l’oli com a esquer…

Exacte! Entres al supermercat per aprofitar l’oferta de l’oli i acabes comprant molts altres productes on ells tenen molt marge de benefici. Aquesta pràctica les grans superfícies l’utilitzen i s’estan fent d’or venent a pèrdues i amb el vistiplau del govern central.

L’etiquetatge és l’altre cavall de Troia dels productors d’oli?

També hi ha molt de frau amb això. D’oli d’oliva n’hi ha de quatre tipus: extra verge, verge, llampat i refinat.

Del llampat i el refinat ens n’hauríem d’abstenir, oi?

Sí. El llampat és de baixa qualitat i el refinat es diu així perquè prèviament no era apte per al consum humà. És un residu que a partir d’uns processos químics esdevé comestible.

Se’n troba d’oli refinat als prestatges del súper?

I tant! Et pots trobar amb una ampolla que a l’etiqueta del davant hi digui “extra verge”, però si mires al darrere trobaràs que hi posa “mezcla de aceite de oliva” i això pot ser que d’oli verge només porti el 15% i que la resta sigui oli refinat. Un problema gran que tenim els productors és que la majoria de gent no coneix el producte, al primer país productor d’oli el 80% de la població consumeix oli refinat. Un expert en economia un dia em va dir que no entenia per què sempre volíem exportar si el millor país per vendre és Espanya, perquè la cultura de consum d’oli ja hi és, només manca que la gent conegui bé el producte.

El vostre sector detecteu problemes per garantir el relleu agrari?

A la Bisbal som 12 pagesos a títol principal i d’aquests només tres som joves. Això vol dir que aviat hi haurà un catacrac generacional. Ara ja hi ha moltes hectàrees i explotacions agràries que s’estan portant sovint ja a puntes de peu. Estem a les últimes, en pocs anys desapareixeran un munt de pagesos i no hi haurà qui treballi les terres.

L’Assumpta Mateos Fernández és professora associada al departament de Bioquímica i Biotecnologia al grau d’Enologia a la Universitat Rovira i Virgili i té molta experiència en el coneixement de la vinya i l’afectació del canvi climàtic. També coordina el Curs de Sommeliers de Tarragona i assessora vinyes i cellers.

El canvi climàtic no és només temperatures altes…

No, també tot el que aquestes temperatures impliquen, que és un canvi de dinàmica. Els estius segueixen tenint temperatures més altes i els hiverns més baixes, però el canvi climàtic està suposant una manca de precipitacions no perquè plogui menys, sinó perquè modifica la distribució de la pluviometria. Enguany hem patit una sequera prolongada que ha fet que les plantes pateixin set i hagin tingut un creixement més curt: el canvi climàtic aporta una irregularitat en el creixement de les plantes, més risc d’incendis, canvis en la fenologia dels cultius (com les dates de brotada i verema), vins amb graus alcohòlics més elevats i menys acidesa… A la nostra zona generalment tenim uns 350-400 litres de pluja anuals, i l’any passat vam veure unes pluges excepcionals de 700 litres, en un moment molt especial que era la floració, cosa que va provocar una disminució de la producció i l’expansió del míldiu. I aquest any hi ha hagut més malura: aquestes malalties van lligades a les pluviometries irregulars derivades del canvi climàtic, que no es concentren com era normal als mesos d’abril-maig i setembre-octubre. Això ens perjudica a la qualitat i a l’estat sanitari de les plantes.

Pot suposar la pèrdua o extinció d’algun tipus de conreu?

L’extinció potser no. Però per afrontar-ho s’han intentat aplicar tècniques pal·liatives com més sistemes d’irrigació, que només són una tireta perquè no són sostenibles i provoquen un ús no eficient de l’aigua, més petjada de carboni, uns sulfats o químics que produeixen residus, la utilització de recursos contaminants que són externs al mateix cultiu… El que hem de fer és adaptar-nos al medi i al cultiu sense forçar-los, utilitzant varietats locals adaptades al tipus de sòl i clima que ens afecta. Un cultiu de chenin funcionarà molt bé al Loire perquè és la seva zona, però aquí tindrà més dificultats. Els cultius s’han de portar amb una altra filosofia, sense intentar imitar les característiques de cultius d’altres climes i situacions.

Els períodes de sequera poden ser més freqüents i llargs? Com ho podem encarar?

La sequera és cíclica. No cada any és sec, però cada vegada ens trobem més períodes de manca d’aigua, estrès hídric i tèrmic per a les plantes… Jo he après molt dels padrins: treballaven amb varietats locals, mètodes de cultiu tradicionals, usaven tracció animal com ja estan recuperant alguns cellers, i treballaven la terra d’una manera més raonada. Per exemple, ens pot agradar molt tenir una coberta vegetal, però mantenir-la no sempre és factible: necessites una pluviometria, portar espècies exògenes al teu cultiu… No sempre és sostenible. Podem decantar-nos per adventícies locals com les gramínies de sempre en comptes de dur trèvols forans en llocs on no són propis. Els emparrats també exigeixen un manteniment, material i mà d’obra que altres tipus de cultiu més tradicional com els ceps en vas no tenen, perquè són més sostenibles i es treballa amb la planta seguint el seu creixement natural. El cep adopta la seva forma i el matoll segueix el seu propi tarannà, evitem materials secundaris que sovint no són biodegradables… O fer els empelts al camp: si empeltem una planta al camp mateix veurem com s’adapta millor al terreny perquè ja porta un històric, si la compres ja empeltada no. Hem de mirar més a com feien les coses els nostres padrins, treballar a favor i no imposar una cosa que no és pròpia.

Totes aquestes mesures més tradicionals entren en conflicte amb la producció?

Evidentment el pagès vol quilos i ho entenc, perquè menja del que produeix, però sovint el rendiment màxim no és l’òptim. Hi ha bons productes que s’han fet amb produccions elevades, però és freqüent que els enòlegs sacrifiquem quantitat per garantir més qualitat. Jo mateixa he dit a algun pagès que cal descartar un 30% del cultiu i els costa molt d’entendre, perquè hi han dedicat mesos de feina, però és que la planta també envellirà més de pressa si es força la sobreproducció.

Quins efectes pot tenir el canvi climàtic en la propagació de plagues?

Per al desenvolupament de les plagues i malalties cal temperatura, humitat i pluges. Cada vegada hi ha una presència de malalties més incisiva als nostres cultius, menys mètodes de lluita efectius, sobretot en els cercles ecològics; i aquells qui treballen amb lluita integrada o utilitzen sistèmics de manera habitual també tenen dificultats i provoquen que les plagues siguin més resistents o apareguin plagues secundàries. Quan lluitem contra una plaga, com la Lobesia botrana, podem provocar resistències i plagues secundàries oportunistes que substituiran el nínxol. I això és més culpa nostra que del canvi climàtic.

El canvi climàtic pot afectar directament la maduració, la floració… Quines conseqüències pot tenir?

Les plantes es veuen més estressades i algunes varietats brosten molt més aviat, perquè les plantes responen a un estímul extern com les temperatures elevades i dies de sol del març, i de cop a l’abril potser hi ha gelades, i això mata els borrons, flors o sarments, i per tant podem assumir que perdrem part de la collita o fer una segona poda.

Però s’estan duent a terme diversos estudis per prendre decisions més encertades i provant més ajustaments des dels laboratoris…

Sí, de fet aquest any un company ha presentat una tesi doctoral i la seva conclusió principal ha estat que la garnatxa s’adapta millor al Priorat que no pas altres varietats. Una conclusió ben bàsica. I és que ja ho sabem: si al Penedès s’adapten millor macabeu, xarel·lo i parellada; o sumoll, trepat i la garnatxa en el seu dia, hem d’utilitzar-les perquè hem de treballar a favor de la nostra terra. Des dels laboratoris fem un seguiment a base d’estacions meteorològiques per veure què passa als cultius, als diàmetres, al vigor, al creixement… El clima segueix sent mediterrani i podem fer previsions, però després resulta que no passa el que crèiem. En definitiva, recollim dades, les estudiem i traiem unes conclusions que sovint resulten ser seguir fent el que ja es feia, i no tocar allò que ja funciona.

Des dels laboratoris es poden trobar mètodes que hi facin front?

En enologia a vegades veremem més verd, a 12,5 o a 13 graus per conservar acidesa i frescor, utilitzem llevats que donin un rendiment òptim i mengin més sucre per produir menys grau, o llevats que no siguin sempre saccaromyces, altres soques que no produeixin tant d’etanol per mantenir acidesa, treballem amb temperatures òptimes sense forçar molt l’equip de fred per reduir el CO₂, utilitzem materials ecològics, mirem de ser menys intervencionistes…

Què són els índexs climàtics?

Caracteritzen zones i riscos climàtics. Uns els fem servir per veure si una zona és adequada per segons quin cultiu o varietat (segons hores de sol, pluviometria, evapotranspiració…) altres ens ajuden a predir la incidència del míldiu a la collita, per exemple; o índexs de glaçades, diferència de temperatures diürnes i nocturnes… Ens mostren com és cada anyada i com pot ser l’anyada que ve, però al cap i a la fi són només previsions. Ens han ajudat a veure que l’aigua que perd la planta per l’augment de temperatures i la que s’evapora del sòl cada vegada és més gran i per tant caldria més pluja o irrigació.

A Espanya hi ha molta superfície agrària i molta producció. El canvi climàtic pot afectar l’economia del país?

I tant, l’afecta perquè afecta les produccions. El sector primari es veu perjudicat per una malaltia, per exemple, i cau la producció. En un celler on treballo tenim 11 hectàrees i l’any passat, pel míldiu, només en vam poder collir una; però és que hi va haver cellers que a mitjans de juliol s’aturaven, i si haguéssim tingut dos anys així molts cellers haurien tancat. I passa el mateix en altres sectors alimentaris.

L’agricultura ecològica i la biodinàmica són bones opcions per fer front al canvi climàtic?

Jo crec que sí, perquè estan a favor de la continuïtat. El que no és ecològic és comprar sofre i altres materials a un altre país, perquè aquí ja hi ha una petjada de carboni enorme: l’ecològic no ha de ser un postureig, ha de ser una manera de viure. T’ho has de creure, i en la biodinàmica igual. Integrar el cultiu amb un ramat, utilitzant les ovelles perquè es mengin les fulles, ja és un pas a favor del medi. Treballar i integrar respectant el cicle, intervenint poc i no alterant el cicle natural de les plantes és una opció molt vàlida.