El Regne d’Espanya fa uns esforços ingents per donar bona imatge. Perquè vivim en el món de la imatge, de les aparences, de l’estètica, de la cosmètica. Però no se n’acaba de sortir. L’abdicació del Borbó ungit pel dictador va ser tota una operació d’imatge després que encadenés una corrua d’escàndols que haurien pogut acabar en l’apostasia dels monàrquics, en trànsit cap al republicanisme. La seva herència, però, no es liquida d’un dia per l’altre. Ni ho pretenen.
El brutal assassinat d’un periodista rebec amb la teocràcia saudita ha posat en escac molts països europeus. Fins i tot al govern de la totpoderosa Alemanya li ha fet venir nàusees, aital brutalitat, i ha suspès la venda d’armes a aquell país fins que no s’aclareixin els fets.
Espanya, per la seva part, ha preferit mirar cap a una altra banda perquè qui mana avui en dia en les relacions internacionals no són els drets humans, sinó els tractes comercials. Business is business, i en els negocis, la ideologia no hi juga cap paper. Perquè Espanya és el setè país traficant d’armes més important del món, essent l’Aràbia Saudita el seu principal client. Què representa, doncs, per a Espanya, la mort –encara que quasi televisada– d’un únic individu, si les seves armes són causants d’inquantificables banys de sang dia sí dia també? Per justificar-se, només cal un conegut sintagma gramatical que serveix de comodí per endossar acríticament qualsevol missatge: “llocs de treball”. I tots convençuts.
Una altra prova d’on se situa realment la vara del poder, un escàndol de dimensions siderals i de gran transcendència en les butxaques del comú dels mortals, ha estat la marxa enrere que ha fet el Tribunal Suprem sobre el pagament de l’impost de les hipoteques. Només va caldre un dia, un, perquè els bancs moguessin fils i els jutges del desprestigiat Suprem correguessin a suspendre la decisió de traslladar als bancs un impost que fins ara pagaven els sol·licitants de la hipoteca. Qui té el poder, l’exerceix, sempre a benefici propi.
