Maria, fa uns dies, el 9 de novembre, ens vas deixar.
Abans de seguir, vull demanar disculpes a la família i amics més íntims de la Maria per gosar fer aquest escrit, que no vol ser més que un petit i merescut record i homenatge a una persona que apreciava.
Fa uns dies, tot esmorzant, vaig tenir un mal pressentiment i vaig preguntar per ella a les companyes de tertúlia. Es va confirmar el meu pensament: la Sra. Maria havia anat empitjorant els darrers dies i setmanes i, als seus 83 anys, havia iniciat un nou viatge i ja no acudiria a la cita diària amb l’entrepà, el tallat i, sobretot, amb la companyia.
Ja fa uns anys que ens coneixíem. Tot sovint coincidíem a una petita cafeteria de la rambla Nostra Senyora, ella entaulada amb l’esmorzar, en animada conversa amb les seves amigues, altres clients i la dependenta, i jo aprofitant l’estona de descans laboral. De vegades només ens saludàvem, però altres intercanviàvem opinions i idees diverses sobre qualsevol cosa. Parlàvem del que sorgia en aquell moment (de la situació política, dels nens, del temps, etc., o de qualsevol anècdota). A voltes parlàvem de salut i ella, malgrat el calvari que estava passant, no perdia mai el somriure ni l’optimisme.
La Maria havia après a viure el dia a dia, tal com venia, gaudint de cada bon moment, de cada cosa que passava al seu voltant i afrontant les dificultats (medicació, proves, visites mèdiques…), amb predisposició sempre positiva.
Per mi, tot plegat suposa una lliçó i un exemple de com es poden afrontar les muntanyes més costerudes de la vida de cadascú i, de com, finalment, ens en podem anar anònimament i amb tota la dignitat.
Allà on sigui, segur que seguirà repartint moltes bromes, somriures i bon humor.
Finalment, una abraçada anònima per a tots els familiars i amics més íntims i una encaixada per tothom que coneixia la Maria.
Dos petonets, senyora Maria!
Josep Bonfill Margalef
Vilafranca del Penedès
