El massís del Garraf ha deixat darrerament unes imatges devastadores, amb pinedes de pi blanc totalment assecades, especialment aquelles que estan més a tocar del mar. Un escenari que deixa palès els efectes de la sequera al parc, que ja fa tres anys que dura. Si la situació no canvia en els pròxims mesos, els experts assenyalen que el Parc Natural del Garraf podria patir una de les sequeres més llargues mai documentades.
El vicepresident de la Comissió Consultiva del Parc Natural del Garraf, Josep Antoni Herrera, ha explicat a La Fura que les pinedes de pi blanc mortes “acumulen un estrès hídric de més de tres anys consecutius de manca d’aigua”. Un aspecte que se suma a l’efecte salí i assecador dels aerosols marins que es dipositen a les capçades dels arbres i agreugen encara més la situació. “Per equilibrar la pressió osmòtica, la planta intenta compensar-ho diluint aquest excés salí extraient més aigua de l’interior del pi”, detalla Herrera. Això ha acabat afectant l’estat immunològic dels arbres i ha obert la porta a paràsits com el Tomicus piniperda, un petit escarabat de color negre que perfora la fusta del pi. “Les larves destrueixen els vasos liberians i els adults la part més dura del tronc”, explica.
La sequera i els danys provocats per aquest insecte han donat lloc a altres infeccions, com fongs i bacteris, que han fet que els arbres acabin morint. Herrera matisa que l’afectació no és la mateixa amb la resta de vegetació d’arbres de fulla perenne, com l’alzina, el coscoll o l’aladern. A diferència dels pins, que tenen arrels molt superficials, aquestes plantes tenen les arrels a grans profunditats i estan connectades entre elles en forma de xarxa. “El que està fent la sequera i les malalties oportunistes és una selecció natural“, afirma el vicepresident de la Comissió Consultiva del parc. “Els autèntics boscos només necessiten les ombres protectores de les pinedes per germinar. Un cop tenen deu anys, com passa al massís del Garraf, ja no les necessiten. Per tant, si tornen les pluges, les alzines tindran la vitalitat i l’energia suficient per crear una comunitat finalment adaptada al massís”, diu Herrera, que també és vicepresident de l’Institut d’Estudis Penedesencs.
Ara per ara, això són només previsions i la realitat és que aquesta fusta morta farà créixer considerablement el risc d’incendi aquest estiu. No només perquè les pinedes litorals s’hagin assecat, sinó perquè la resta de plantes només contenen un 15% d’aigua en la seva matèria viva i, per tant, “són molt inflamables”. Aquest és el límit d’aigua que, segons Herrera, hauria de contenir una planta del massís per no posar en perill la seva supervivència.
La fauna
La vegetació, però, no és l’única que pateix els efectes de la sequera en aquesta zona. La fauna i, més concretament, els amfibis i els mamífers, són els més perjudicats per la manca de pluges. “Els amfibis del Garraf estan en risc d’extinció, i els mamífers en reculada cap a territoris més interiors”, explica Herrera. Les aus han aconseguit adaptar-se millor a aquesta situació, ja que poden volar a cercar aigua en rius, rierols, basses d’aigua o piscines. Però durant la nidificació, que és quan les cries necessiten més aigua, també es veuen afectades. “Ara es perden pollades senceres, amb un èxit reproductiu quasi nul”, lamenta. Els únics que encara no han patit els efectes de la sequera són els rèptils i els insectes.
Des de la Comissió Consultiva del Parc Natural del Garraf confien que la situació es pugui revertir en els pròxims mesos. Es remeten a estudis elaborats al llarg de dos segles, i que determinen que les sequeres més llargues que ha patit el Parc Natural del Garraf han estat de quatre anys.
